Eduard Marco, el ‘Colombaire’: els versos i els relats de la terra (i el cel)

En el bonic poemari Ultramarins (Bromera, 2022, Premi Maria Beneyto dels Ciutat de València), el llibre que Eduard Marco va dedicar a la memòria de l’enyorat Manel Marí a través de la figura de la seua filla Joana, l’autor incloïa uns quants versos que encapsulaven la seua filosofia relacional amb l’entorn literari: «Diria que no soc un home fàcil, / que odie eixir del camp, seure amb vosaltres, / debatre en entaulats, anar a missa, / repartir salconduits entre col·legues (...)».

Una més que legítima voluntat de formar part de la tribu a la seua manera, des dels marges, limitant les aparicions públiques a actes puntuals, protegint sovint la mirada amb ulleres de sol. Tot i que també s'exposava, camuflat, amb el seu projecte musical dirigit al públic infantil, Canta Canalla. Una infraexposició —diguem-ho així— que explica la relativa invisibilitat, fins fa relativament poc, d’un dels millors poetes de la seua generació.

Passa que l’escriptura s’ha acabat imposant a la voluntat, que molts considerarien suïcida, d’evitar els cenacles poètics i literaris, les dinàmiques relacionals. El retorn editorial de Marco després d’un llarg parèntesi de més d’una dècada, amb el citat Ultramarins, ha estat tan rotund que és impossible encerclar-lo entre els parèntesis que, sovint, enclaustren l’obra dels dissidents. L’Horta (2022), Cita prèvia (2023) i Dolors (2024, Premi Gabriel Ferrater), han estat com una punyada en la taula. El manifest poètic d’un autor capaç de combinar una complexa i reeixida arquitectura formal amb «una fonda densitat filosòfica posseïdora d’un entramat moral propi, així com una defensa de la senzillesa i l’autenticitat», escrivia Jaume C. Pons Alorda a propòsit de la publicació de Cita prèvia.

Amb Colombaire és possible i desitjable que salten ja totes les alarmes sobre el talent de Marco. Barreja lliure i juganera de llibre de narrativa i poemari, l’obra combina magnífics fragments narratius en què l’autor glossa algunes de les figures que ha conegut gràcies a una activitat tan arrelada a la terra i particular com la colombicultura, amb poemes estructuralment diversos però units pel nexe de la precisió formal i d’una expressivitat molt personal, que Pons Alorda vinculava amb punteria a l’operatiu de poetes que formen part de la plana major del gènere com Enric Casasses, Josep Pedrals, Rubén Luzón o Pau Sif. Cadascú, amb les seues singularitats. Les de Marco, filles de la seua adscripció a dos mons quasi divergents.

Pel que fa als fragments narratius, Colombaire descobreix un narrador excels, que aborda la descripció dels seus personatges amb una perícia gairebé planiana, esquitxant les seues proses de la dosi exacta de lirisme que justifique la inclusió en un llibre de poemes. «Em botí foc. Vaig contemplar la desaparició d’un món, del meu món. Les flamarades. Les explosions descontrolades de la química. La calma de la cendra. L’olor de la derrota. La boja redempció d’un colombaire», escriu en un primer i esplèndid fragment en què ubica la seua posició en el món a través d’un brillant paral·lelisme amb el pilot britànic Ken Miles.

Un nivell que es mantindrà al llarg de tot el volum. Amb el que podrien haver estat perfectament capítols d’un llibre de relats, Marco ens acosta a una galeria sensacional de personatges; el colombaire ciclista Caldera; son tio el Carrero, Jesús Balaguer Marco, franquista a còpia d’haver vist assassinat el pare a mans dels anarquistes; Miquel Ojeda Puchol, «el Michael Jordan dels colomers. Sèneca. Una eminència. Pou de saviesa. Home baixet. Ausiàs March. Llir entre cards»; Antonio Raga Melià, el Grauero, «com Genovés. Com la cosa més gran que mare haja parit en aquest món de mitjanies». Entre altres descobertes que deixarem als lectors.

Un món tancat, amb les seues pròpies regles, des del qual Marco sembla haver fet un viatge d’autoconeixement. «El colomer era el meu lloc predilecte. L’espai que em vaig forjar per veure el món amb perspectiva. Una torxa de colors. L’acadèmia de Plató. Llengua vernacla. Fusta i poema. El que ningú va sospitar quan hi pujava. La llibertat a cel obert. Més que ma casa. Un santuari».

No content amb haver parit el que podria haver estat un magnífic llibre de narrativa, l’autor va intercalant una sèrie de poemes, igualment esplèndids, en què s’endinsa en la dolorosa experiència de la malaltia del pare, els moments en què es mesclen «les llàgrimes del plor / amb l’esperança, / les hores sense sort, la mort, el viure (...)». Quan arriba l’hora de tindre «menys ganes que ningú / i haver de viure».

«Em botí foc. Vaig contemplar la desaparició d’un món, del meu món. Les flamarades. Les explosions descontrolades de la química. La calma de la cendra. L’olor de la derrota. La boja redempció d’un colombaire»

Els dies de fer companyia en les sessions amb el radiòleg, de «buidar-te l’orinal, pelar les faves, / tornar-te el que he rebut, donar-te ànims». De trobar la bellesa en la rutina, de constatar els límits de la paraula, el fracàs de tots els poetes «que un dia van desfer-se com el sucre // Ho sé perquè conec bé les entranyes / dels buits que omplint sovint les llibreries, / la forma de callar xarrant pels colzes, / la meua magnitud i la dels mites». Fins a la trista i bellíssima rematada final del poema: «Però no puc resoldre amb mots inútils / ni creure en la divina providència, / avui mon pare es mor mirant la tele / i el sol ompli el corral de pura vida».

Una part poètica —perdoneu la imprecisió: tot Colombaire és pura poesia—, que es tanca amb uns versos meravellosos: «Llegint Ciceró / he comprés / Miquel el de Ferrús, / la feina de ser fill, / les ales de l’amor / i aquest final amarg / que ara escomença».

Poema que, tal vegada, conté l’essència del llibre, el nexe entre universos aparentment divergents, alta cultura i cultura ancestral, l’angoixa del fill que s’enfronta al desenllaç inevitable. «Estar a l’alçada de la transmissió popular», preservar el lèxic amb convicció, moratxo, gaví, fumat, fabat, negre, pinto, mascarat... L’escriptura, la poesia, de la terra. Els versos d’un cel solcat per coloms. Un llibre commovedor que sols podia haver escrit el seu autor. Qui sap si la seua cimera.