Amb Quimi Portet quedem al Casino de Vic, que temporalment té tancat el bar. Conscient d’aquest inconvenient, el músic em fa arribar un missatge per quedar en un altre bar de la plaça Major de Vic. Però no el rebo fins que comprovo que ens deixen accedir igualment al Casino. Finalment, ens trobem i ens instal·lem en una de les tauletes del bar, que són alhora escaquers. «No podrem demanar un carajillo, però estarem tranquils», reconeix en Quimi Portet. Faig el primer moviment:
—Es va dedicar a compondre música i escriure lletres per trobar parelles sexuals, com els poetes antics, moderns i contemporanis?
—Jo diria que sí. Tot el que hem fet tots plegats —i les nostres generacions més, perquè no teníem aplicacions— ha estat per això. Diria que la gènesi de la música popular —contemporània i antiga— és un intent de trobar parella: per als músics, per als balladors, per a les balladores, per als qui escolten... I diria que el lirisme, el naixement de la poesia, també: per fomentar les trobades liricosensuals. I crec que tots continuem aquesta tradició. Naturalment, quan tens quinze o setze anys i comences amb això, és tremendament obvi: la part d’alta cultura que pugui tenir la música no la tens en compte.
—I la de cultura mitjana?
—Tampoc. Vols trobar parella perquè la biologia t’obliga, tant si ets mascle com si ets femella. Amb els anys, l’amor, l’enamorament i la sensualitat continuen ocupant un espai important. El que passa és que amb els anys entrem en una situació una mica contra natura. Als quaranta ens podrien retirar el carnet de músic i dir-nos: «Ara vostè dediqui’s a una altra cosa: vengui assegurances o el que sigui, però no continuï sent un poeta líric». Tanmateix, com que en aquesta societat hi ha tantes coses contra natura, començant per conduir (què fan uns primats a 120 per hora?), doncs arribem als seixanta i tants anys, i encara ens dediquem a la música popular. Es converteix en el nostre ofici i traiem el plaer d’aquí. Òbviament, queda una mica de sensualitat barrejada amb un optimisme eixelebrat, però també un ofici i un amor per la llengua, les guitarres, les bateries, els micros, els directes...
—L’ofici es nota a l’hora de fer lletres? Les dels seus últims discos tenen més ofici que les dels primers?
—Definitivament, sí. A més, a la nostra generació érem totalment autodidactes. Ara hi ha nanos que van a escoles fantàstiques. Al País Valencià hi ha més tradició d’escoles, però ara també hi són aquí: aprenen jazz i el que vulguin. Nosaltres apreníem al costat d’un tocadiscos escoltant els Beatles, en Wilson Pickett i l’Aretha Franklin. Les primeres cançons eren unes provatures. Hi ha gent que de seguida agafa gust per l’ofici i altres persones que de seguida se’n cansen: fan discos instrumentals o es dediquen al jazz, o busquen un cantant molt enamorat que es dedique a fer les lletres. En el meu cas, sempre m’ha agradat la música i també fer lletres. Però sempre van totalment separats els dos oficis. Mai he fet una lletra en un estudi de gravació ni mai he fet una melodia de guitarra davant de la llar de foc.
—Primer fa la música?
—En el meu cas, sí. En molt poques ocasions he tingut un text al qual he posat música. Potser alguna vegada, però molt poques. Normalment, començo la música, m’esplaio en una part totalment lúdica i infantil, i hi ha un moment que no hi ha més remei que fer una lletra. Llavors trobo plaer a fer-la, però necessito la música primer. I curiosament, sovint, aquesta música és la font d’inspiració dels temes i les paraules de la lletra.
—La música li porta paraules al cap.
—Sí, m’evoquen idees i, fins i tot, paraules.
—És possible que una combinació de notes i ritmes el porti a un lloc o un altre.
—Sí. Escric al llibre que Vivaldi, a Les Quatre Estacions, atribueix uns sons a la primavera i uns altres a l’hivern, perquè li sembla a ell que és així, però al públic li pot semblar una cosa. És una experiència molt íntima, la de compondre.
—A l’hora d’escriure cançons, es fixa en alguns models d’altres músics o poetes?
—M’agradaria pensar que no. La meva formació va ser de música estrangera, de rock, i els textos no els entenia quan era jovenet. Ara sí, però llavors, no. Òbviament, jo soc una mica més jove que en Pau Riba i en Jaume Sisa, que van ser mestres escrivint lletres. En Toti Soler era un mestre musicant poetes. El Liebeslied és impressionant. Allà hi ha un mestratge de com ficar les paraules a dintre dels acords. Aquell disc seria arquetípic. Aquella època de Toti Soler fa posar la pell de gallina. I Pau Riba i Jaume Sisa són dos mestres. També venien d’una tradició anglosaxona psicodèlica i esbojarrada, però en els textos són dos autors fantàstics, excel·lents i tracten la llengua amb molta elegància sense deixar de ser punks. I així lliguen amb les generacions literàries prèvies a la guerra, amb l’humor de la Barcelona dels anys trenta.
—Amb una psicodèlia afegida.
—Sí, una psicodèlia que encara subratlla aquell humor més nostrat i tribal: la marieta de l’ull viu, Conxita Cases.
—«Ahir va morir la besàvia...»
—Sí. Tots ens sentim interpel·lats per la sensibilitat casolana i al mateix temps superflipada d’en Riba i en Sisa. S’ha mort la besàvia, però tot és de coloraines, papallones... És molt divertit. Aquesta és la meva primera escola. Òbviament, després et passen coses i ho integres tot. Les teves experiències emocionals, sensuals, familiars; els teus disgustos, acaben ocupant el lloc del que seria imitar els teus mestres.
—Però les seves lletres no són de coses quotidianes i costumisme familiar.
—No...
—Una altra cosa és que parli de coses íntimes i ho faci amb humor...
—Sí: ironia, surrealisme... Jo crec que em dedico molt a la sociologia i a la filosofia amateur. No passo mai al camp professional. Però m’agrada molt elucubrar. Atrevir-se amb la mort d’una manera totalment prosaica i de pagès i barrejar-ho amb l’humor i la ironia.
—Hi ha cançons que formalment podrien ser romàntiques, però li afegeix algun vers absurd que ho fa impossible. Com aquella que té la introducció de l’Albert Pla.
—Sí. Ell diu: «Completament al marge de l’activitat industrial / sota una col / canta el poeta» i jo començo «Des d’una àrea de servei / la meva terra / és com un parrac grapejat / un país vençut per davant / i pel darrere; / d’atrotinada dignitat». És una cançó simpàtica. Hi ha una mica de tot. Hi ha enyor, hi ha amor, hi ha la tristesa d’un món perdut, d’olors bones de casa la iaia. És molt bonic quan aconsegueixes explicar-ho bé, que no passa sempre (potser una de cada cent cançons).
—Li ha passat mai que una bona lletra es mereixi una música més bona?
—Alguna, sí. Per exemple, hi ha una cançó que m’agrada molt que es diu «Xafem-ho tot» («Vull ser cantautor / i lluitar per un món millor») és pura sàtira. Mira! Un dia que em van encertar la medicació! El carajillo era bo. I, en canvi, la música d’aquesta cançó, no... És clar: també hi ha una part de mi que és un músic tirant a experimental i aquest paio és perillosíssim. Als anys setanta, fracassar estava molt ben vist. No és que volguérem fracassar, però el fracàs estava molt ben vist. Es lligava molt.
—L’encant del poeta torturat?
—El torturat a qui no li anaven bé les coses, sí. Era un tio que tenia molta requesta. I això, la meva generació no ens ho hem pogut treure de sobre. De vegades, ens fa vergonya que ens vagin bé les coses. Quan escric les lletres ho veig: em surt una frase molt maca i després l’espatllo.
—Fas una rima que grinyola.
—Sí, acabo de dir una cosa deliciosa a una noia i em sento avergonyit.
—Llavors se t’escapa la ironia.
—Se m’escapa sola. I els meus amics s’emprenyen. En Joan Miquel Oliver, que és de la teva edat: «Quimi, però per què ho has espatllat, això?». Em renyen. I jo: «Jo ja m’entenc, jo ja m’entenc».
—A la nostra generació li fa gràcia.
—És que en Joan Miquel Oliver no té això perquè és un crac. Però ho entén. Ell domina la llengua i li sap greu.
—Deia que «Xafem-ho tot» és pura sàtira. Recordo que vau sorprendre molta gent quan vau explicar que una de les cançons més conegudes d’El Último de la Fila, «Querida Milagros», no era l’himne pacifista que tots pensàvem, sinó una sàtira de les cançons de cantautor.
—Sí, sí.
—Potser això no haguera passat si «Querida Milagros» l’haguera cantat vostè, que ja té un to irònic. Manolo García té una forma de cantar...
—... més seriosa. A mi Déu no m’ha dotat d’un instrument tan bonic. Jo dic sempre que soc un cantant de patacada. M’ho he inventat, però crec que és encertat. Jo he de cantar perquè soc el cantant i m’encanta cantar, però no tinc l’instrument del Manolo ni les seves capacitats. De fet, m’encanta escriure cançons per al Manolo perquè em puc convertir en un personatge que no podria ser mai.
—Creu que si haguera cantat vostè «Querida Milagros» haguérem entès la broma?
—Potser sí: «Aquest paio se n’està en fotent».
—Hi ha alguns temes que van sortint periòdicament a les seves lletres, com alguns fenòmens naturals: el vent, la pluja...
—Sí. Vaig viure molts anys a l’Empordà, en un poble que es diu Avinyonet de Puigventós. Estava cantat que el vent seria un personatge. Suposo que estàs situat en un lloc físic i jo soc molt conscient. Jo no soc un ciutadà del món —no ho dic com a titular—, sé on soc sempre, i m’agrada ser-hi.
—També apareix sovint una certa nostàlgia d’amor...
—Sí, em sembla que això és universal i quasi un clixé. Moltes vegades la gènesi de la cançó és aquesta. Quan ets jove, voler, i quan ets gran, recordar. El record va ocupant el lloc del present, perquè el record és tan evocador o més que el mateix present de quan tenies 25 anys. Aquell present era tan confús i tan histèric; en canvi, el record d’aquells 25 anys el pots modular i vestir-lo de poesia, per dir-ho d’una manera cursi, i funciona com a eina d’expressió.
—Sempre ha passat per músic de Vic, però, tal com explica al llibre, va viure molt poc a Vic —els seus pares es van traslladar a Barcelona quan era molt petit— i va tornar a viure a l’època que llança La terra és plana. Justament el disc que marca el començament de la segona de les tres etapes de la seva carrera, segons dius a Cançons en bell llemosí.
—Quan vaig venir aquí, ja era maduret. I començo l’etapa més distorsionada, la més surrealista, i em sembla que sí, que va una mica lligada aquí: molta tranquil·litat, molta felicitat: m’havia anat bé, professionalment estava bé, amb El Último havíem venut molts discos; la meva carrera funciona; alarmantment tinc concerts... una felicitat prosaica però simpàtica, manejable... Com a compositor d’El último de la fila t’autocensures, et limites, perquè el material arribe a aquells 150.000 seguidors —o al milió, que van comprar l’últim disc. Quan això desapareix del tot és en aquesta etapa que comença La terra és plana. No sé si viure a Vic és una causa o una conseqüència. En aquest llibre he escrit que, gràcies a aquesta època, vam connectar amb els pertorbats i les pertorbades que eren el nostre públic natural, i el públic de bona fe que arrossegàvem des de pretèrites èpoques glorioses ens va poder oblidar sense cap càrrec de consciència. És cert: ens seguia bona gent que en el fons no els importava gens la merda de la muntanya. No tenien per què tenir una inclinació cap a les meues dèries, les de l’Albert Pla i les de l’Adrià Puntí. Molta gent de bona fe, quan van arribar aquests discos, va dir: «Ja n'hi ha prou d'aquest color; me’n torno al Manolo, als Sopa de Cabra, i vosaltres ja us ho fareu». I aquí ens vam alliberar una mica d’aquesta càrrega, la del personatge que jo havia fet abans.
—Són realment surrealistes.
—Sí, La terra és plana, Matem els dimarts i els divendres i Viatge a Montserrat tenen cançons molt boniques, però predomina el surrealisme, el dadaisme i portar les coses al límit: «Home blanc», «A Maite, floreta de Sants».
—És el moment, com deies, que treballes amb el gran Adrià Puntí, ànima dels Umpah-pah.
—Sí, li vaig produir Pepalallarga (1997), L’hora del pati (1999) i Maria (2002). De fet, dintre del meu cap es barregen perquè sempre vivíem a l’estudi. Entrava l’Adrià, en sortia, i sempre érem els mateixos i fèiem de tot. També vaig produir dos discos de l’Albert Pla i també passava per allà.
—Expliques al llibre que a L’hora del pati fas servir el mateix «sampler Akai de funcionament complicadot» que havies utilitzat tu a Cançoner electromagnètic.
—Sí, el mateix. Sonava de collons per fer ritmes i a L’hora del pati se sent molt bé.
—I amb l’Albert Pla també tens bona relació?
-Sempre inventem motius per estar junts. Ara hem fet un programa de televisió nou. Sempre ens enreden. «És que l’Albert m’ha dit que sí». «D’acord, farem el programa». Som amics i ens ho passem bé.
—Un altre dels temes que va apareixent a les cançons és l’infern. És per un surrealisme juganer?
—Sí, diria que és per juganer, perquè soc molt materialista i racional. No soc gens religiós no ho he sigut mai i no tinc ni la més petita inclinació a l’espiritualitat ni a l’esoterisme. El que passa és que literàriament sempre fan gràcia els déus, els inferns... Dona molt rotllo perquè et col·loca en un territori molt enjogassat, sobretot si no hi creus. Si hi creus és molt diferent. Mossèn Cinto Verdaguer les passava molt putes.
—Sobretot en els exorcismes.
—Sí. Però si no tens inclinació a la religió, et col·loca en un territori enjogassat, el dels Pastorets, el teatre de poble, amb cremalleres i nyigo-nyigos. L’infern, tractat amb naturalitat és un lloc molt divertit amb les calderes d’en Pere Botero, focs de cel·lofana... Com a lloc de càstig, l’infern ja el tenim a la vida real, sobretot en l'actualitat, tot i que no hi viu ningú en l'actualitat (només els reis, els presidents, etc.). A nosaltres ens foten la realitat a sobre, però l’actualitat no existeix. La realitat sí que existeix, però no té gaire a veure amb l’actualitat. És una invenció, ens hi han fotut a dintre i tothom està estressadíssim perquè en Donald Trump no sé què... Si visquéssim al segle XVII no sabríem qui és ni on és...
—Però ens poden arribar les conseqüències...
—Però ves a saber si aquestes conseqüències les pots explicar amb els termes que les expliquen els analistes de l’actualitat. Però bé, per mi és molt fàcil parlar així perquè tinc 67 anys i deixes anar llast emocional. Si ets més jove, és lògic que vulguis participar en el món i pensar que la teva acció és important...
—Però vostè sempre ha estat un descregut sobre l’activisme, oi?
—Escèptic. Això no vol dir que jo sigui feixista. Ni vull ser frívol amb els temes polítics. Òbviament que m’interessa la política, perquè la política és la gestió de les nostres emocions col·lectives, però sí que soc escèptic respecte a l’activisme, i fins i tot respecte a la democràcia participativa. Sobretot després de les últimes experiències que hem viscut. Crec que és un escepticisme compartit per molta gent del país. Però això tampoc s’interposa entre mi i el plaer, perquè crec que som un col·lectiu mediterrani hedonista. No podem perdre-ho mai de vista per molt que els de la Renaixença ens volguessin fer passar per septentrionals per oposar-nos als veïns amb els quals sempre hem tingut problemes. Som uns altres meridionals. I l’hedonisme és un dels nostres motors: l’hedonisme físic —o sensual— i l’intel·lectual, que encara és més divertit i mereixedor de l’infern. Passar-s’ho bé pensant és el súmmum! I aquí ho fem!
—Gràcies.
—Fem un carajillo!