Ens situem en el mes de juny de l'any 2014. Sols feia un mes que Obrint Pas havia fet els seus darrers concerts, en el Teatre Principal. Aspencat encara regnarien una temporada i La Gossa Sorda retornaven després d'un parèntesi amb La polseguera. Amb tot i amb això, hi havia una sensació de vertigen en l'escena. La publicació, el dia 19, d'una d'aquelles cançons que ho canvia tot, «L'estiu», va començar a omplir buits presents i futurs. D'una manera que ningú podia sospitar.
Zoo han estat una anomalia en el sistema que explica que la sensació de buit existencial, la sospita que s'aproximava un llarg hivern per a la música en valencià, es reproduïra el gener de 2024, quan Toni Panxo i els seus anunciaven un comiat definitiu materialitzat en un multitudinari concert a Gandia, el 13 de juliol d'aquell any; en uns dies farà un any. Carlos Pérez de Ziriza sintetitzava l'estat d'ànim col·lectiu en un titular: «El terratrèmol Zoo invoca una sensació de buit». Evidentment, s'havia generat un forat «difícil de reemplaçar a curt termini», en paraules del musicòleg Josep Vicent Frechina, recollides en el llibre dedicat a la trajectòria de la banda, Sempre a la contra i avant. El savi advertia al mateix temps «dels peus de fang d'una escena on tenia un pes excessiu el monocultiu festivaler».
Frechina, en tot cas, demanava no abandonar-se a les tesis catastrofistes agafant-se a escenes molt vitals com el folk, la cançó d'autor i la música per a públics familiars, juntament amb «una eclosió de talent femení sense equiparació possible en cap altre moment de la història de la música popular del país». Sense oblidar una nòmina reduïda però sòlida de formacions que encara poden arrossegar molt de públic a festivals i concerts. Un any després, fem examen del balanç de l'escena. Avançant, a tall d'espòiler, que l'hivern que es vaticinava encara no ha arribat. Ni se l'espera.
Una escena forta i feminitzada
Aquest 2025 és l'any de les dones. Sandra Monfort solidificava totes les bones sensacions com a artista solista del magnífic La mona (2023) amb un EP complementari però rellevant, La mona de nit, un excitant puré hedonista, una trituradora d'estils fruit d'una portentosa ment creativa. Una artista de cap a peus que encara ha de lliurar un últim single amb el seu trio Marala, l'anunciat «Patrona», que es publicarà demà. Però la de Pedreguer no està sola en el pòdium, perquè aquest curs és el de la consagració definitiva d'una altra artista destinada a marcar una època, la cantant d'Oliva La Maria, responsable d'un altre àlbum important, Robina, el crit d'atenció que mereixia un debut llarg com L'assumpció (2023).
Potser es tracta de les artistes que projecten amb més força, però no són les úniques. Des de Vinaròs, una altra figura ja consolidada com Esther ha fet un gir en la seua carrera cap al pop-rock, amb Tot comença, un anar en contra del corrent urbà que, en el seu cas, ha afegit valor a la seua trajectòria. Una aposta elèctrica que, sense renunciar als ritmes urbans i l'electrònica, també trobareu en Jazzwoman i el seu volcànic Contra vent i marea, una sorprenent batedora en què les guitarres hardcore (escolteu «Motivat a lo Rambo» o «Tira i arrastre») conviuen amb l'electrònica i estils com l'ska, la rumba o la bachata.
Propostes amb segell femení que no acaben ací, perquè uns pocs mesos després del comiat de Zoo, Palmer, la formació d'Aina Monferrer i de l'ex d'Orxata Jordi Palau, publicaven el que potser és el seu millor àlbum, Conxorxa (2024). Transfolk per via intravenosa. O, en els nostres termes, l'alternativa punk de la riproposta. Així mateix, també caldria citar el pop en clau contemporània de tecno de la cantant de Benissa Abril, i el seu més que notable debut amb Instruccions per estimar una cirera, un àlbum amb talls cridaners com «Desig» o «Dona'm», entre més. Sense oblidar Aina Koda, la formació de rap encapçalada per Aina Nogueroles, que, a falta de nou àlbum, té presència aquest 2025 amb el single «Eclipse» i l'himne oficiós «Som del Llevant», una declaració d'amor al club granota. També hi ha notícies aquest 2025, en format breu, de Malifeta, el projecte d’Arnau Giménez (Zoo) amb Mireia Matoses (Pupil·les), responsables del single «Lambo».
I a tall d'apunt: d'un altre valor emergent, Colomet, caldrà esperar en algun moment una continuació del resolutiu Blau (2024). Per afinitats estilístiques, afegim ací un parell de projectes masculins, com Quinto, qui continua caminant amb pas ferm per fer-se forat en el pop urbà amb singles com «Demà canvie de vida», acabat de descarregar. Un format senzill amb el qual Faixa, la formació de folktronica, donaven continuïtat al seu primer àlbum, de 2024, amb una col·laboració amb Sandra Monfort, «Marineries».
Continuïtat pop i rock
En l'àmbit del pop i rock de guitarres, els darrers temps també s'han enregistrat baixes significatives: una banda tan important com Smoking Souls s'acomiadava dels escenaris a casa, a Pego, el 16 de juny, fermall d'una brillant trajectòria. Una mica abans, el 2023, un altre grup important, Tardor, celebraven un comiat sense data de retorn, tot i que el seu cantant, Àlex Blat, va publicar el 2024 alguns singles i EPs.
Les guitarres, tanmateix, han estat presents aquest any fora del zoològic amb l'esmentada Esther, però també amb uns ja veterans Novembre Elèctric, la formació de Yeray Calvo, molt connectada amb Tardor, que van sorprendre celebrant el seu desè aniversari amb el gir vitalista i expansiu de Tarongers (Deu anys en un dia), el seu nou disc. Un treball beneficiat de la incorporació de la vocalista Elena Játiva i una diversificació estilística que es tradueix en col·laboracions amb artistes de tot l'espectre, de Pau Alabajos a La Fúmiga, passant per la mateixa Esther o Carles Caselles (Smoking Souls).
Un espectre estilístic que, amb diferències, transiten L'Home Brut, la banda de la Vall Farta, una formació que enguany lliurava el seu tercer i, segurament, millor àlbum, Monument al desastre, una evolució cap a un so més aspre i una més gran sofisticació textual. Talls com «El sol és un concepte emocional», «Prohibido jugar al balón (pos mos droguem)» o el tros de balada «A contracor» són alguns dels rèdits d'aquesta transformació.
Aquest any, tanmateix, també hi ha hagut notícies inesperades, com el retorn del castellonenc Víctor Ballester, antic cantant de la formació indie-pop deBigote, ara amb un apreciable projecte de pop electrònic en valencià, Brilla Carmen. El primer fruit, Ahí vos quedeu, set flamants i sorprenents talls que ens recorden com de diversa i talentosa és l'escena.
Amb lletra gran en el cartell
La retirada de Zoo, tot i ser important pel factor artístic, ho era encara més pel quantitatiu, per la capacitat de l'escena d'arrossegar públic als escenaris. Els grans garants d'això són, a hores d'ara, la formació d'Alzira La Fúmiga, presents aquest 2025 amb una cançó de gran transcendència social, «La promesa», himne del Valencia Basket Club, però també amb un single «La penúltima», cançó per sumar a un repertori amb el qual agitaran setanta escenaris, bàsicament del País Valencià i Catalunya. La banda, de bon tros, més popular de l'actualitat.
Sortosament, els alzirenys no són els únics capaços de portar gent als escenaris: amb prestacions més modestes, Pep de la Tona, el nou projecte de Josep Nadal (La Gossa Sorda), continuarà estirant el seu El temps de la calor (2024), clàssics immediats com «Caminem la nit» i els hits de la banda matriu per reunir vells i nous fans en una gira encara amb dates per confirmar. Els qui han tancat una desena d'actuacions aquest estiu, entre festivals i festes majors, són els veterans Auxili, la banda de reggae d'Ontinyent, un altre valor segur que, a més, tenen àlbum vigent, Aborigen, un disc amb els trets sonors característics però travessats de certa exploració sonora en estils com el hip-hop o el reggaeton.
Pot semblar insuficient per garantir una escena saludable i amb un fort seguiment, però no és poca cosa. Tenint en compte també que un gran valor com Xavi Sarrià està en guaret. I que, en principi, la seua retirada dels escenaris l’any 2024 era temporal.
La cançó i el folk no fallen mai
No porten milers de persones als escenaris, però són el fil de continuïtat amb la tradició de la cançó, un dels pilars de la música al País Valencià. Amb noms en actiu tan rellevants com Borja Penalba, Andreu Valor, Pau Alabajos o Hugo Mas, entre més, artistes que ens deixaren molt bons discos el 2024. I el que queda, perquè el cantautor de Cocentaina Andreu Valor, conscient de viure el moment àlgid de la seua carrera, a més de publicar un esplèndid single aquest curs, «Les meues cartes a Olivier (a Didín Puig)», anuncia nou disc per al gener de 2026.
I al costat de la cançó, la música d'arrels, el complement als artistes i les artistes que trauen d'aquest pou el material per als seus discos processant la tradició per convertir-la en quelcom modern, com els citats Faixa, Palmer, Sandra Monfort o La Maria. Al costat d'això, Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil, Carles Dénia o Noèlia Llorens Titana, dels quals, juntament amb uns altres, hem d'esperar bones coses en el futur. Expressió imprescindible d'aquest estiu perenne.