Des del títol, La Mona de nit sona a revers nocturn i bandarra de La Mona, un disc amb picades d'ull a l'humor i la manca de prejudicis a l'hora de barrejar ingredients, com quan en «Pasodoble Maria» enganxava a unes bases ballables, com a cua, la interpretació d'una banda de música tradicional. Es tractava d'un treball, en qualsevol cas, amb un cert nivell de contenció. En el nou, tanmateix, qualsevol prevenció salta pels aires. Però la mona salta alt i salta bé, harmònicament, fins i tot quan agafa més riscos.
La Mona de Nit, de fet, és una celebració desfermada, lúbrica i amb un punt feliç, que s'entén millor des de la perspectiva d'un 2024 complicat per a l'artista, marcat pel diagnòstic i la recuperació d'un càncer de mama. Però no necessàriament has de saber això per veure la celebració vital que conté «Beneïda», un tema musicalment imponent, amb pinzellades orientalitzants i un seductor mant electrònic sobre el qual Monfort li canta, com farien les nostres iaies («Dona'm llorer pa protegir-me / i un angelet sempre em vigile. / Una copeta d'aigua beneïda, / i que no mos faltes de res»), a la protecció divina i familiar, a morir en pau rodejada dels nostres. A fer fugir els dominis que venen a buscar-nos.
«La seducció» torna a invocar l'imaginari popular ancestral —el romer com a proveïdor de fortuna— per aprofundir en una temàtica sensual sobre l'atracció, però que deriva en el vessant tòxic de tot plegat. Un tall musicalment entre el dance i el pop urbà, accelerat malgrat una temàtica més aviat intimista. Per contra, «Fantasy» és un tema obertament de ball, en fons i forma, amb immillorables referents contemporanis declarats, com Charli XCX o Carolina Polachek. Que funciona com un canó, amb una estructura en progressió que voldries que tancara una nit inoblidable de festa escapista. Amb un sensacional vers final en castellà: “Estoy en espiral, estoy hablando con Alá”.
L'actitud festiva, tanmateix, té infinites traduccions al País Valencià —per això l'etiqueta que llegireu més avall de pop valencià per definir l'operatiu Monfort—, des de l'herència bakala, reivindicada per bandes com Orxata o Palmer, als sons d'agrupació musical de poble. Monfort convoca en «Bandida» una de les peces mestres de la música de banda, el pasdoble «Xàbia» del mestre Salvador Salvà Sapena, per desembocar en una peça bakaladera i amb una lletra bandarra i empoderada: «La meua xiqueta és l'ama de la plaça i del corral / va mostrant les pantorrilles i el bonico matorral».
En el tram final, «Siesta, polvo i escabussó» és una memorable reivindicació de la vida lenta, de les relacions vacacionals plenes i felices, gojosament sensuals, on ens oblidem de la productivitat capitalista. Que la referència siga Benidorm, meca hedonista transgernacional, és també una dada important. Amb una música que té la gràcia de fer una picada d'ull al synth-pop dels huitanta, en aquest cas amb els teclats inicials de «Souvenir», d'Orchestral Manoeuvres in the Dark, una via musical que la de Pedreguer coneix bé i que ja havia visitat en una bonica versió de New Order, «Estrany Triangle Amorós», del 2022.
Com s'acaba un EP així? Doncs amb el tema titular, «La Mona de Nit», un vehicle perquè Sandra Monfort s'expresse amb el seu instrument segurament més preat, la guitarra elèctrica, en un tema breu però atmosfèric, ple de textures. Lliçó de mestra, curta i al peu, d'una de les reines absolutes del pop actual. Valencià i de més enllà.
SANDRA MONFORT
Propaganda pel Fet!, 2025
Pop valencià