La disbauxa vitalista de Novembre Elèctric

Vivim esclaus del rellotge, atrapats pel cronòmetre dels nostres mòbils. No suportem els vídeos massa llargs, ens desconcentrem llegint i estem ansiosos —com si es tractara d'una dosi necessària per a prolongar l'existència— per rebre el pròxim impacte amb el desplegar amunt i avall de la pantalla. Passem les hores amb la llengua fora i no és estrany que els dies ens semblen anys, i que observem com el món experimenta transformacions que abans requerien d'un encadenat de lustres.

Una dècada és molt de temps. De fet, suficient perquè moltes de les cèl·lules del nostre cos s'hagen regenerat i ens canvien, encara que no per complet. Novembre Elèctric, una banda valenciana i madrilenya nascuda amb esperit pop-rock, bufa les espelmes del seu dècim aniversari assumint que els seus ritmes vitals-musicals ja no són els mateixos i que enfront de la dictadura de Cronos, només cap la rebel·lia de la disbauxa. Trencar perjudicis i gaudir com a definició del seu nou disc Tarongers (Deu anys en un dia), que estrenen aquest dissabte al teatre Les Arts, a València.

És cert que les frases «explorar nous horitzons» i «gaudir», són quasi com a una guia de quan una banda presenta un nou treball. Ara bé, en el cas de Novembre Elèctric i del seu àlbum Tarongers (Deu anys en un dia) no hi ha una altra síntesi més acurada. Gravat a l'estudi afectat per la dana de Tono Hurtado — un dels components del grup— i també al refugi productor de Pau Paredes, una casa de camp quasi va monopolitzar el temps d'elaboració del disc. Va ser a Macastre, a la Foia de Bunyol. La màxima, segons repetia Yeray Calvo, veu de Novembre Elèctric, «era prioritzar el gaudi durant la gravació».

La forma, no debades, era una anticipació del fons del seu nou treball. Volien atrevir-se, espolsar-se la cotilla estreta del pop-rock i jugar amb altres estils, exercir com a propis heretges per temptejar amb el reggaeton i alliberar a les seues cançons de transcendència emotiva. L'humor havia de fer-se amic d'una intensitat, de vegades, rebaixada; la planificació havia de ser relegada per les decisions contraintuïtives. Després d'una dècada, havien après que la vida són els bons moments, els nous mons per descobrir i havien decidit congelar per unes altres ocasions l'exaltació de la rutina.

«Et devia un reggaeton», confeccionada del bracet d'Artur Martínez, dels alzirencs La Fúmiga, va caure com un meteorit a la banda. Quan va proposar-ho Calvo a la resta de companys, tothom va fer cara de sentir-se víctimes d'una càmera oculta. O com dirien les generacions amb menys calendaris arrancats: «M'estan filmant». La cançó compta amb una base reggaeton, però allunyada dels sons estridents i de la velocitat rítmica dels temes arquetips del gènere. Les pulsions, el tempo, està reduït força perquè la transgressió estiga present al rerefons. Hi ha píndoles d'electrònica, la melodia incita al ball i, fins i tot, irrompen trompetes amb un color inèdit a la resta de l'àlbum. Els elements percutius i l'agregació d'accents arredoneixen la desconstrucció musical.

L'altre desafiament als seus convencionalismes és «Nadie al volante jeje». És una puntada de peu a la seua zona de confort, una cançó de certa base rockera —hi ha riffs de guitarra d'ascendència rock & roll— que atresora una estètica punk, una desconsideració per la correcció. Justament, hi ha errors musicals fets a propòsit, amb els quals alimentar un tema concebut com a una performance. Aquest estil gamberro i amb un llenguatge propi de les xarxes socials està al servei de la denúncia política, un terreny encara inexplorat pels valencians. Frases com «les gallines han votat al llop» o «han cremat el bosc i apunten a l'encenedor» ho il·lustren.

L'ànima de vaquers amb cadenes i cabells llargs desfermats persisteix a «Ulls de turista», on de la mà de Carles Caselles, dels pegolins Smokings Souls, construeixen una edificació melòdica que transita pel pop-rock clàssic i, al seu torn, manté una tensió en les tornades de guitarres que inciten a pegar cabotades, a deixar enrere les últimes files de la pista. Un joc de contrastos amb «IA Fary Song», amb una introducció acústica que evoluciona gràcies a uns fonaments electrònics cap a un pop sintètic d'ambientació vitalista i enèrgic, de temptacions, fins i tot, tecno.

El classicisme poper, però, troba el seu espai a «En mode bucle», una cançó emotiva i motivadora, de connexió entre mestres i deixebles indirectes, propícia per a sortir de la penombra i endinsar-se en el camí de l'optimisme de la voluntat. «Sempre vam tindre fe» no és només una frase del tema, sinó el lema d'una construcció sonora que disposa de la col·laboració estrella de La Habitación Roja per injectar dopamina a les orelles i assecar els ulls vidriosos.

La coherència estilística és responsabilitat de «Tot anirà bé», una mena de colp d'ull a la seua discografia: a partir de «La bona lletra», una cançó del primer disc Intacte, i dels mateixos acords de piano, Novembre Elèctric actualitza aquelles sonoritats i li atorga una vocació ballable, una guitarra d'esperit funky i una bateria que defuig de la disciplina castrense en erigir-se en un marcador gens recte, ni tampoc quadrat. Amb un primer tram reclòs als confins de la intimitat musical, es dispara fins a un clímax sintètic entusiasta, propulsor d'un viatge astral cap als somriures perpetus.

Una trompeta ultraprocessada, un punt de partida electrònic, un soroll estrident sintètic i uns silencis escrivint compassos d'emotivitat connecten «Puzle» amb els seus àlbums anteriors, amb la tradició sovint impassible de buscar missatges descarnats, de netejar les teranyines que habiten als cors de sentiments profunds i, de vegades, massa ocults. «Un incendi», en canvi, està descarregada d'ànimes a la intempèrie en oferir amb la seua introducció acústica i unes cordes delicioses una tonalitat de balada profundament íntima, arrelada a la reflexió vital i amorosa, a una conversa interior dels mals biogràfics sense deslligassaments.

Si a «Un incendi» es retroben amb membres dels enyorats Tardor, el grup de combinació madrilenya i valenciana remasteritza la seua colpidora «Boira» amb l'apoteòsica veu de la vinarossenca Esther, un dels talents emergents de l'escena nostrada. «La sed» busca una constant evocació del pop tradicionalista, però les distorsions sintètiques, les incursions de tecno i les guitarres deformades i estridents exhibeixen una intenció juganera, un ferm encabotament per buscar dissidències a les seues ortodòxies. La intriga instrumental acapara «222» i «Reina la sed» és una exhibició intimista i acústica de l'engalipador Samuel Reina.

«Star Wars» troba la complicitat del torrentí Pau Alabajos per teixir un pop melòdic lligat a base de cops sintètics, on la dolça veu de la valenciana Elena Jàtiva eriça la pell. Jàtiva és una prova d'aquests cicles vitals de renovació cel·lular que es produeix a tots els organismes, on Novembre Elèctric no és una exempció. Junt amb la tendresa de les seues prodigioses cordes vocals, la banda ha sumat al baixista Tono Hurtado. El guitarra Bert Posada, el percussionista Sergio León, el polifacètic Rodrígo Domínguez i l'alquimista sonor Yeray Calvo arredoneixen una formació que ha decidit mutar a la disbauxa emotiva. Això sí, sense perdre el seu lligam umbilical amb el pop electrònic.