Els dols d'amor són sords, encara que esclate la pluja als rostres. Els cors trencats són vagabunds que busquen racionalitat al terreny inexplicat de les passions; addictes a la nostàlgia alienable dels records. Són una muntanya russa de tristesa, eufòria amb fonaments de fang i tornada constant a una llengua soterrada des de la ruptura, a diccionaris que mai s'usaran i seran cremats per a la posteritat. Les ànimes partides no entenen ni d'abraços, ni de besos, ni tampoc de frecs de consol. Només saben de vestits negres fins que els calendaris distorsionen la memòria i allunyen el cop del dolor.
Trencament, curació i renaixement. Els turments dels volers són com la mort del salvador: un sender tumultuós des del desengany terrenal fins a l'epifania celestial. La Maria, nom artístic de la valenciana Maria Bertomeu, va protagonitzar una ascensió vocàlica als terrenys musicals de Sant Pere amb el seu primer disc, el tronador i mirífic L'Assumpció (Propaganda pel Fet!, 2023).
Dos anys més tard, fa la seua consagració a l'escena amb l'autosanador Robina (Propaganda pel Fet!, 2025), un àlbum concebut amb tres fases, amb les etapes després d'una ruptura sentimental. La Maria apuja la dosi de la medicina electrònica, incorpora ràbia rockera i exhibeix unes cordes vocàliques sacrosantes, amb un enlluernador joc de canvi de registres vocàlics de procedència angelical. Robina és un diamant melòdic de tres cares, amb tres estats d'ànims que transgredeix gèneres i una composició química amb segell alquimista. És l'explicació a la fusió tradicional amb textures electròniques, a l'aparició d'arranjaments disruptors.
Dolor i ràbia
La negació a la sepultura és l'ADN del desamor. El cor interroga per què compta amb ganivet dins seu i els pulmons es pregunten el perquè del seu respirar profund. «Ruptura», el primer capítol d'aquest serial musical, és un exercici de distorsió moderada, de veu immaculada fins a conduir-nos a la incomprensió rabiosa i dolorosa de «Qui ha inventat l'amor?», amb brises sintètiques d'ànimes glaçades i un rock enutjat amb temptatives i consumacions de tecno, de guitarres d'ensordiment enfurismat.
Hi ha empipament. O com diu el passatge següent: «Estupor». Una perplexitat construïda musicalment amb palmes d'inspiració flamenca com a pròleg i nus del microrelat musical, amb un cos i desenllaç que transita per sonoritats andalusines. La veu, ancorada al port de la intimitat i d'evocacions als camps de la cobla, se superposa fins a prolongar el quejío de desamor. «La perla», adobada amb un crescendo d'epíleg apoteòsic, és un símptoma de prodigiositat vocàlica. Com, val a dir, el conjunt del seu àlbum.
«Ja no pots fer-me mal»
Una guitarra importada dels confins mediterranis inaugura un temps de vulnerabilitats i assimilacions, de cura progressiva de les ferides gravades a les artèries que proveeixen de benzina roja al cor. «Buit l'U de plorar» és un ball trist de malaguenya, un cant desproveït del mocador de la ruptura, però sense l'alegria de l'epifania de retrobar-se amb l'autoestima i l'autosanació. «Deliqui», atapeïda amb un pilar d'electrònica percussiva, juga amb les narratives de l'urban contemporani —l'esperit de Rosalía hi sobrevola moderadament— i l'arrel sonora valenciana.
«A mi ja no em fa por la vida / tu tens por de veure'm viva / Jo sé d'on vinc, com he plorat / i és que no pots fer-me mal», és el lema d'aquest interregne del disc, d'una ascensió progressiva cap a l'autoafirmació melòdica. «La meua Maria Rita» és un cop inicial de polifonia vocàlica amb una progressió sintètica de videojoc del Tetris i d'unes pinzellades de sonoritats metàl·liques de viatge religiós. Un piano deliciós fa de parany, d'avantguarda melòdica, perquè la seua veu engalipadora ens atrape a «Consagració».
Un despertar de lluna plena
Ni plors ni records a mitjanit ni tampoc missatges a punt de ser enviats. Només somriures, cotilles desnugades i reivindicació. «L'enamorament, fandangos» és l'epifania del seu disc, un renaixement entre les cendres amoroses per brindar-nos una autèntica exhibició de guitarres aràbigues atordides per incursions electròniques. Amb un inici de base de rap d'evolució sonora entretallada, la veu mediterrània i de record a les grans folklòriques de La Maria desperta amb «Adoració a Robina», amb ella mateixa concebuda com a un diamant, com a un robí en versió femenina —i feminista. O com ho canta: «Una deessa molt tendra i submisa, tendra i submisa/tan invencible com un diamant».
«Havanera papallones» és un homenatge al gènere, amb un trombó esbombant i una trompeta creant, transmeten un missatge de reconciliació amb el seu cor i la seua ànima després del trencament que possibilita un alliberament d'extrapolació de ranxera mexicana accelerada. «Perdona, Maria», una mena d'aventura introspectiva, remata l'àlbum amb un tecno farcit de cors i una veu que ens trasllada als registres de Mariah Carey a «All I Want for Christmas Is You». És la seua particular consagració dintre de la galàxia musical nostrada.