Almenys per a aquells que no estem directament connectats amb l’escena musical de les comarques castellonenques, el retorn de Víctor Ballester ha estat una sorpresa, una d’aquelles notícies fora de guió. Aquells deBigote que van publicar un parell d’àlbums i van actuar en plataformes vistoses com el FIB o l’Arenal Sound no tingueren continuïtat, tal vegada perquè la seua proposta de pop bonic i vigorós, connectat amb l’escena indie dels anys noranta, apuntava maneres i posava sobre la taula bones cançons —«Familia feliz» o «Habitación 346», entre altres—, però era un projecte que competia amb un catàleg de bandes molt nodrit.
Amb tot i amb això, en el seu darrer àlbum, Telescopia (2017), hi havia apunts electrònics en un parell de temes que mostraven un possible camí a seguir. Alhora, la inclusió de dues cançons en valencià, com «Tots sants» i «Desig», insinuaven també una altra via expressiva per a les lletres de Ballester. Anys després, sobre aquestes bases l’artista ha obert una nova i prometedora etapa com a Brilla Carmen, projecte on els acabats electrònics agafen definitivament les regnes i són el mant perquè l’artista conte en la nostra llengua històries sobre vides corrents, creuades per les esperances i pors respecte del futur, per les incògnites de la vida madura.
Un treball amb un títol curiós per a un retorn, Ahí vos quedeu, en què Ballester s’ha rodejat d’una nòmina significativa de col·laboradors, exceptuant les tasques de disseny gràfic, la seua professió. Així, l’atractiu single del disc, «La vida», té acreditada la producció de Tórtel i fffflascback, però també hi ha aportacions de Remi Carreres (Glamour i Comité Cisne), una autèntica institució de la música valenciana, Pilar Rabaneque (Mar Morález) i, per a traslladar les cançons al directe, d’Estela Tormo, de la formació alcoiana Júlia.
De la suma de factors, naix un disc breu però condensat, en el qual no sobra res, molt cuidat pel que fa a la producció, i que sona molt contemporani, tot i que per moments agite banderes musicals del passat. Perquè les possibles influències d’artistes com Carlos Berlanga, Coco, Sandro Perri, Hot Chip o Modelselektor, per citar els influxos explicitats en el full promocional, són filtrades i modelades per Víctor Ballester, a qui també l'ajuda un fraseig en valencià que atorga personalitat al projecte i l’emparenta —no per casualitat— amb propostes reeixides com les esmentades Júlia. Un disc de producció «íntima i cuidada», per escoltar pausadament, «com llegir Pol Guasch en silenci i sota un sol de justícia», escriu la periodista Cristina Garcia en el text promocional.
La cura en els acabats sonors —que es pot estendre als textos— és rellevant, però l'important quan parlem de pop són les cançons. I aquest Ahí vos quedeu és una xicoteta però complida col·lecció de temes. L’esmentada «La vida» és un single eficaç, melòdicament atractiu, que parla de les expectatives vitals («la vida és un infinit cul-de-sac, un joc que no acaba mai / i quan som grans i tot apunta a guanyar, no queda temps per tirar»), amb uns acabats a cavall entre els mítics Family i el synth-pop dels huitanta. Mentrestant, «Dia i nit» és un tall molt aparent, una cançó ballable farcida de detalls electrònics curiosos, com un segment final amb uns teclats molt Kraftwerk. Una cançó que parla de la dualitat i està arranjada en conseqüència, amb dues progressions d’acords, dos baixos i dues veus.
«La fi» és un tema més pausat, un tall molt ambiental i amb moltes textures, que, per moments, fa recordar Júlia i que, pel que al contingut traça un paral·lelisme entre el foc d’un incendi i la fi de l’amor. Molt diferent d'«Infinitament(e)», una composició que com un viatge als huitanta, un altre moment per a ballar amb ritmes i jocs vocals amb reminiscències llunyanes dels The B-52’s o de l’electropop hispànic de la dècada; una cançó més cridanera i immediata que «Et veig bé», un tall que demana participar-hi, anar a pams, que cal desfullar per a apreciar tots els detalls que conté. Per a acabar descobrint un dels moments àlgids del disc.
Com també ho és «Grans i vells», una cançó bonica en fons i forma, que parla amb un punt críptic de com s’afronten les darreres etapes de la vida: «I ara que per fi sou grans, tot ho podreu inventar. Qui ho posarà en dubte (...) Ara que per fi sou grans normalitzeu tanta vacant». El disc acaba amb la cançó titular, una única frase —«Ahí vos quedeu»— enigmàtica i escaient, acompanyada d’unes notes recurrents de piano i uns teclats expansius a velocitat de creuer, una cançó que podria acompanyar el moment surrealista, de baixada, d’una festa estranya. L'encert final.
Autoedició, 2025
Pop electrònic