Queia la calor als quioscos de la Safor. L'olor de mar temperava el dolor quasi postvacacional i vint-i-dos gladiadors de la contemporaneïtat encenien un any més les graderies, deixant a la penya malhumorada perquè el balonet no entrava. Un cronista d'aquell circ romà, a les pàgines del rotatiu esportiu As, escrivia una peça d'aquelles que un joveníssim Toni Sánchez Panxo, simpatitzant del Reial Madrid en la infantesa —i des de fa anys i anys fidel seguidor del Llevant UE — hauria devorat.
En aquell penúltim capítol del fixatge del francès Kylian Mbappé pel club merengue, el periodista Sergio López de Vicente, nascut a l'humil barri madrileny de Vallecas, narrava: «Com la palmera que suporta l'huracà, que entona ZOO, Mbappé ha demostrat ser d'acer». La metàfora emprada exhibia fins a quin punt ZOO va aconseguir enderrocar les muralles lingüístiques amb el seu ADN d'agitació i poca propaganda, una poció màgica de corbelles, tobogans i llepolies, així com amb un verger de cançons delicioses marcades per l'esperit inconfusible d'anar sempre a la contra i avant.
A partir dels seus arbres de fruita musical prohibida, el periodista i musicòleg Josep Vicent Frechina ha reconstruït la història de la feliç dècada de llepolia zoològica. Sempre a la contra i avant: La història de ZOO a través de les seues cançons (Sembra Llibres, 2025) és un viatge sonor per la fera més ferotge que ha proporcionat el País Valencià en els darrers temps; una aventura melòdica d'un monet que va aconseguir que tothom besara les petjades del seu caminar irònic, transgressor i encoratjador. O, com diu l'autor, capaç d'injectar-nos una dosi necessària d'autoestima.
Set d'himnes
No feia ni un mes que Obrint Pas havia deixat d'alimentar la seua flama musical, la Gossa Sorda havia retornat de la seua aturada per fer-nos ballar amb el seu últim àlbum i Aspencat es consagrava als altars de l'escena valenciana en llengua pròpia. En aquells moments de depressió i eufòria insana, va irrompre «Estiu», una cançó que «no buscava la fama», però com si es tractara d'un autèntic correfoc, va viralitzar-se ràpidament.
Aquest tema, segons narra Frechina, «prenia el caire d'un revulsiu imprescindible no només pel que oferia, sinó —i sobretot— pel que prometia: una nova formació, amb una proposta fresca i dotada d'un gran atractiu, per donar un impuls a un moviment que no havia parat de créixer en els darrers deu anys i ara insinuava els primers senyals de vulnerabilitat». «Estiu» va ser la forja exitosa de ZOO, un himne que calmava la set musical del panorama i exhibia la peculiar lírica íntima i combativa de Panxo; la connexió amb unes generacions marcades pel desencant, la precarietat i les ganes de revoltar-se amb el ball com a arma.
Encara que el tret de sortida de ZOO podia albirar el naixement de la posterior superbanda —al videoclip de la cançó apareixen components dels grups que havien marcat fins aleshores l'escena, els quals tindrien representació en la primera composició d'aquesta fera musical—, «Estiu» era la creació juganera de Panxo i del productor anglovalencià Ainsley Adams. Junt amb altres músics de l'escena underground, havien edificat el projecte #RàdioMacramé.
«"Estiu" era una cançó que, en un primer moment, s'estava fent per a #RàdioMacramé. De fet, ZOO havia de dir-se #RàdioMacramé. Però algú dels que havien de participar en aquelles primeres cançons de #RàdioMacramé no volien que Ainsley i jo consolidàrem el projecte com una cosa nostra. Per tant, jo decidisc buscar-li un altre nom i, enmig d'aquest procés, Ainsley decideix deixar-ho», narra el cantant de ZOO a l'obra. Una de les cançons que havien dissenyat la veu de Gandia (Safor) i el productor d'arrels anglosaxones era «#Faena». Quan Ainsley ho va deixar, Panxo va ajuntar-se amb l'alquimista sonor Mark Dasousa. La resta és història.
El cordó umbilical
La publicació del seu primer disc, Tempestes vénen del sud, va superar les expectatives que s'havien creat envers el naixement de ZOO. No debades en les primeres fotografies promocionals apareixia una banda conformada per músics procedents dels grups que havien marcat el compàs de l'escena: amb Panxo provenint d'Orxata Sound System —i havent col·laborat en aventures com Riot Propaganda—, la resta d'artistes eren Marcos Úbeda d'Obrint Pas, Arnau Giménez de La Gossa Sorda, Pablo Sánchez de La Raíz i Pasqu Giner d'Aspencat.
En tot moment, hi havia la percepció de ZOO com una mena de culminació, síntesi i transformació dels grans referents de l'escena. I més quan als seus concerts van versionar «Camins» d'Obrint Pas i «Esbarzers» de La Gossa Sorda. «De la mateixa manera que ocorria amb la procedència dels músics que conformaven la seua alineació de partida, l'operació contribuïa a construir, ni que fora inconscientment, una imatge del grup com a síntesi i culminació del boom musical que els precedí», argumenta Frechina a la seua obra zoològica.
«La proposta de ZOO integrava elements d'Obrint Pas, de La Gossa Sorda, d'Orxata o d'Aspencat: n'agafava explícitament el seu testimoni. Però el reformulava en una mena de versió optimitzada i personalitzada», ressalta. I desenvolupa: «Les citacions de textuals o adaptacions de "Camins" i "Esbarzers" feien, en aquest context, un paper triple: certificaven el reconeixement del llegat, exhibien camaraderia gremial i presentaven ZOO com una providencial mutació 2.0 d'una escena on s'albiraven uns primers núvols amenaçadors».
Només els faltava un tobogan!
Si Tempestes vénen del sud va ser un huracà musical imparable tant a l'escena valenciana com al panorama sonor catalanoparlant, Raval va consagrar la irrupció volcànica dels gandiencs. Ara bé, la prolongació estiuenca amb cançons d'ironia afilada com «Cap per avall», reivindicació de la disbauxa com ara «Impresentables» i resistències a cau d'orella com ara «Correfoc» va deixar-los «plens de pols i de pors», «buits de pau i de glòria». Panxo va patir durant aquella producció sonora la cara invisible de cultivar un verger deliciós al raval de la història.
A l'estressant gestació de Raval, va contraposar-se una etapa inesgotable d'ovacions i trofeus, de gent en peu als coliseus. Amb una aturada providencial abans de l'adveniment de la pandèmia, ZOO va rescatar-nos de la depressió vírica amb el tercer —i últim— treball: Llepolies, amb cançons com «Sereno» i l'homònima «Llepolies» que penetraren en el cor dels seus seguidors. Tanmateix, i enmig d'unes gires que van conquerir grans espais com ara el WiZink Center de Madrid o el Palau Sant Jordi de Barcelona, ZOO va trobar sense buscar-ho el seu gran hit intergeneracional i transversal. Es tractava de «Tobogan».
Aquesta cançó, com explica en el seu llibre Frechina, «ja s'ha emancipat del seu significat primigeni», com ara «Sarri, sarri» de Kortatu, «Fiesta pagana» de Mägo de Oz o «Vals del obrero» de Ska-p. «Tobogan» s'ha convertit, de fet, en «l'aliment indispensable en la dieta de qualsevol discomòbil, orquestra, xaranga o llista de reproducció festiva amb un mínim d'autoestima». Dit clar i ras: va consolidar-los al firmament sonor estatal.
Entre tot el seu verger deliciós de «cançons rebels i consentides», que «transmeten proximitat i lucidesa» i «esquiven el pamflet i l'autoindulgència», «Avant» defineix, com il·lustra el musicòleg Frechina, l'esperit i el verí que ens va inocular ZOO: anar sempre a la contra i avant. Fou «la rotunda convicció estreta» d'aquell estiu de felicitat sonora que va durar una dècada, d'aquella etapa de bombejar ritmes i cantar himnes que ens obrien el món rient i blasfemant.