Palmer, el duo de música electrònica format per Aina Monferrer Palmer, doctora en filologia amb una tesi sobre Estellés, cantant i activista multimèdia, i Jordi Palau, antic membre dels mítics Orxata Sound System, qui es va incorporar al projecte en el segon àlbum, és una de les societats artístiques més inquietes i versàtils del País Valencià. A més del vessant musical, que ha donat com a fruit un quart disc, ‘Conxorxa’ (Poni de Troia, 2024), en el qual aprofundeixen en el concepte de “transfolk”, són part de l'equip d’un dels pòdcasts més flamígers i corrosius del panorama valencià, Xusma Deluxe.
Palmer són un duo intergènere i interterritorial: Aina Monferrer Palmer és nascuda a Borriana, Plana Baixa, l'any 1987, on encara resideix, mentre que Jordi Palau és un fill de l’Horta Nord, nascut a Meliana l'any 1983, des d'on pivota també la seua activitat. Ens trobem més o menys a mig camí, en Torres Torres (Camp de Morverdre), en un bar envaït de ciclistes i motoristes, un temple de l'esmorzar per tant, del ritual valencià per antonomàsia. Era la idea, enraonar al voltant d'un entrepà. Esperem que el local es vaja buidant a poc a poc de comensals i soroll per començar l'entrevista. Una llarga conversa que repasa una mica de la trajectòria del grup abans de fer mos, mai millor dit, al flamant Conxorxa.
Palmer comença com el projecte unipersonal d'Aina Monferrer, amb Psicopompa (2020), un disc de pop electrònic “oníric, rar, filosòfic” (dos dels talls es titulaven “Aristòtil” i “Lao Tsé), que respon segons l'autora a “l'estat d'ànim d'aquell moment”, diu en referència a una etapa d'enamorament i estabilitat. Quan arriba el segon disc, Fallanca (2021), Palmer ja és un duo, amb Jordi Palau tornant a l'activitat creativa després d'un llarg parèntesi musical posterior a la dissolució d'Orxata Sound System.
És un treball de transició, fill com tants altres productes artítics d'aquell temps de la pandèmia, amb un títol que fa referència a un moment de fallida, en què les coses s'ensorren i, malgrat això, has de tirar endavant. Un EP de sis cançons en el qual conflueixen dues ànimes creatives que es complementen de seguida (“vam veure que sintonitzàvem sobre el que volíem fer, hi havia bona química”, aclareix Jordi), però encara estan trobant el seu discurs. El tema més popular, “Les ungles” -premi Ovidi Montllor a la millor lletra-, té encara pinzellades guitarreres, hi ha detalls postfolk i dreampop en “Fènix”, però l'electrònica -amb Palau havia de ser així- es va apoderant de discurs. I hi ha picades d'ull premonitòries a la música d'arrels, com ara en “Mareta”, inspirada en les cançons de bressol. Un disc que solidifica el tarannà festiu i combatiu de Palmer.
El següent àlbum, Solatge (2022), sense perdre l'esperit transgressor, fa el salt definitiu cap a l'electrònica, prescindint totalment de les guitarres. És ací quan trobeu el vostre so? “Sí!, sense dubte”, contesten a l'uníson. “Per explicar Conxorxa hem de fer referència a Solatge”, rebla Jordi. El treball del duo va ser herculi: un àlbum farcit de referències populars, amb una recerca sònica que s'esbrina conscienciosa, ple de capes i textures. El projecte, a més, incloïa un espectacle i un espectacular fanzine, amb centenars de capes visuals i textuals.
Un treballàs, del qual parlen encara amb espurnes als ulls. Alhora, és un disc obscur, difícil. “Ens vam passar de voltes, era un disc que no entenia ningú”, confessa Jordi. En tot cas, és un disc que, mai millor dit, fa solatge. I contenia troballes com “Terra Mítica”, una adaptació de l'himne regional en clau satírica, amb samples de polítics corruptes com Juan Cotino, galls deliberats, una lletra que recupera el text original de Maximilià Tous, sense les ofrenes a Espanya imposades pel mestre José Serrano. I un final apoteòsic. Una cover que s'ha fet popular com la sintonia del pòdcast Comoditat Valenciana.
Palmer havien trobat la fórmula però l'acabaran de modelar més tard. En el següent disc fan un replegament cap a un so més límpid, on la veu d'Aina troba menys obstacles per expandir-se. Tot i que ella apunta al procés compositiu: “Vaig compondre les cançons partint de la meua veu i per això és possible que el protagonisme vocal siga més gran”. Palmer, en tot cas, es fan assequibles, eixamplen segurament la base de seguidors, gràcies també a temes immediats com “Me caus fatal” o “Àguila Frontex”.
Amb tot, preserven l'esperit trencador i punk, connectat amb la Ruta del Bakalao, amb talls accelerats com “Amort” i “Xusma”, que esdevindrà la sintonia de capçalera del seu pòdcast Xusma Deluxe. D'aquella etapa creativa i vital deixaren constància amb un curiós migmetratge, Derelicte, el bioclip, que alterna els videoclips de les cançons amb el relat d'una estada d'Aina a París per fer una residència artística i investigadora.
Tradició i cultura de combat
Arribem per fi al seu nou treball. Conxorxa sembla de primeres un pas enrere. un retorn al procés creatiu de Solatge, però és en realitat un pas endavant per desenvolupar un concepte apuntat en la cançó “Bunquer Barraqueta”: “La cultura de combat serà tradicional / i la tradicional de combat, / ni una colònia ni un resort, el futur és transfolk”. I ací cal anar a pams perquè hi ha molta teca. Musicalment, “es tracta d'entendre que la cançó va per capes: timbre, ritme, melodia, harmonia i lletra”, aclareix Aina. “A partir d'això fem dialogar la part tradicional amb altres sonoritats i temàtiques”, afegeix.
“De vegades conservàvem parts de la lletra o la canviàvem completament, segons el que s'ajustava al que volíem contar”, complementa Jordi. El que ens arriba, per tant, són els pals tradicionals, seguidilles, peteneres, boleros o fandangos, però sense caure en el recurs fàcil, centrant-se també en les comarques del nord i les zones interiors, amb temàtiques imbricades en la zona d'Aina, com ara “La taronja no se gela”. “Volíem evitar l'u i dos, l'u i dotze, tots els pals ultraexplotats, tothom que ha anat a una revisió del folklore ha tirat pel mateix cantó, tot pivota al voltant de València o les seues comarques. Volíem investigar més”, aclareix Jordi. En tot cas, si ens centràvem en pals raríssims, haguera quedat un disc infumable, tipus Solatge 2”, argumenta.
Es posen a gravar després d'una recerca exhaustiva amb treball de camp en els pobles, amb la gent gran, o en la Fonoteca de naterials. Un treball que els ha servit, d'una altra banda, per anar a escoles i fer intervencions didàctiques partint dels tallers dels anys 70 i 80 de Josemi Sáchez i Vicent Torrent. Moment que aprofiten per fer una reivindicació. “Ens agradaria que la Fonoteca de materials i, si pot ser, les 17.000 cançons gravades en cassets dels tallers de música popular, foren consultables mitjançant una pàgina web, perquè seria molt útil”, reclama Aina.
La 'riproposta' segons Palmer
El sentit de la recerca és trobar materials per transformar-los, una fugida de la folklorització està totalment connectada al que defensaven en els anys 70 Al Tall i Vicent Torrent, la riproposta, basada en traure la música tradicional de la fossilització i la folklorització. Res que no estiga passant ara amb multitud de propostes de l'escena valenciana, que han banyat la tradició amb les sonoritats contemporànies. Treballs amb bones interpretacions i una factura impecable. Palmer, en tot cas, sembla que vol anar un pas més enllà. “És normal que propostes amb veus molt boniques, amb cançons molt ben fetes, tinguen molta acceptació. Però ha d'haver espai també per a la transgressió”, reivindica Aina. “I no tenim res en contra de ningú, ens encanta el que s'està fent, però nosaltres apostem per tractar la tradició sense perdre la visió política de les coses”, completa Jordi.
El seu concepte de “transfolk” està teoritzat en un text publicat en el llibre Sarau(2023, Caliu Espai Editorial), i parteix d'una “impugnació netament crítica de la realitat”, de la possibilitat que davant un cicle “neofeixista, ecocida i epistemicida” no hi haja un futur. “Fent un exercici de shanzhai a la valenciana, pensem la cultura popular transformada, feta des de baix, amb l'enfortiment de comunitats com a palanca de canvi cuidant els vincles”, diuen. I afegeixen: “El que nosaltres anomenem transfolk té l'arrel trans que implica no oposar-se al moviment anterior, sinó ser un folklore situat, polititzat, desconstruït, mutant”.
Aquesta voluntat de revolta, de pas a l'acció, de Conxorxa, té a veure amb el canvi de govern al País Valencià, però la visió crítica és anterior. “Quan l'època del Botànic hi havia una actitud com de tot va bé, la gent actuava amb una felicitat molt estranya, com si s'hagueren acabat tots els problemes. Nosaltres observàvem això i no enteníem res, les coses ja estaven malament. Ara mateix hi ha set genocides en marxa en el món!”, es lamenta Jordi. Tenir aquesta mirada crítica de llarg abast els ha conduït a escriure versos gairebé profètics, com ara en un dels temes del disc, “Aksak del meu món”, que pareix escrit després de la DANA. “No tenim aigua, / el mas està en runes, / és l'apocalipsi, acaba un món”. “No cal ser profeta per veure que alguna cosa molt grossa estava a punt de passar”, s'explica Jordi, amb un punt d'autoafirmació.
Profètic o no, Conxorxa és un disc incendiari, un transfolk que no arreplega del punk el do it yourself -no ens equivoquem: el de Palmer és un treball musical rigorós i conscienciós, l'antítesi de l'amateurisme-, però sí l'esperit transgressor, la munició subversiva, present al llarg de tot el disc. En lletres com les de la citada “Bunker barraqueta” (“trumpistes d'hacendado, eixireu a nado” / “la pau social està sobrevalorà”), “Seguidilles marriatxis” (“votar no és prou pa aturar el feixisme”) o el clam contra els problemes salvatges de l'habitatge en “Petenera hipotecà”.
Podríem continuar. Però la millor manera d'entendre aquest Conxorxa és escoltant amb atenció un disc que va creixent cada vegada que l'escoltes, coronat amb un tema portentós, “Nadala del desert”, un tall de temàtica ecologista a rebentar de capes que comença amb cors angelicals (és la història d'un miracle) i acaba amb un final èpic i ballable. “Companys, a ballar”, de fet, és el darrer vers. Palmer són de l'equip d'Emma Goldman: si no es pot ballar, la revolució no interessa.
Humor després de la DANA
Acabem parlant del pòdcast compartit amb els guionistes Raúl Diego i José Molins, Xusma Deluxe, un programa kamikaze en el qual tot està permés, per als membres de l'equip i per als convidats: encara es recorda un programa amb la cantant vinarossenca Esther cridant “Puta Espanya i putos homes!” a cor què vols només agafar el micro. És sols un exemple. I malgrat això, personatges absolutament establishment com l'ex president Ximo Puig, l'ex president de les Corts Enric Morera, el portaveu de Compromís Joan Baldoví o el presentador Ximo Rovira hi han passat.
Quina és la clau per aconseguir això? “S'entén que és tot en clau d'humor bord, negre. De qui més ens burlem és de nosaltres mateixos. A partir d'això, tot val”, argumenta Jordi. En tot cas, “venen a voltes enganyats, com Ximo Puig, no saben on van”, explica entre rialles. “I mira, pensava que no em cauria bé i és un bon tio. I em va semblar molt bé que vinguera”, confessa Aina. “En tot cas, si la pregunta és què estem fent en Xusma Deluxe i quin sentit té, encara no ho sabem”, abunda la cantant entre rialles. En realitat, tenen alguna idea al respecte: “En els concerts de Palmer no parlem, és una festa, però crec que ens faltava un lloc on explicar les nostres personalitats”. “Crec que els projectes es retroalimenten bé”, abunda Jordi.
Es tracta d'un programa sense guió, com una jam session, en la línia de noves narratives com la dels programes de David Broncano (“Molins va ser guionista de La Resistència”, recorda Aina) amb aspectes molt divertits i altres que poden resultar irritants, com l'agitació hooliganesca. Un ens “multicapa”, es defensa Jordi: “Hi ha dies que no em prepare res i altres que igual he estat tres dies llegint-me biografies dels convidats. Tot, per presentar-ho de manera barroera i destroyer. Però hi ha molta faena darrere”.
Un ambient en el qual alguns convidats s'integren amb tota naturalitat, com va ser el cas de l'escriptor Josep Piera. “Pensava que era un tipus de persona que a mi m'avorreix bastant, el típic escriptor... I quan vaig veure les coses que deia, que jo combregava al cent per cent, em va encantar, és molt punk”, relata Aina. “Quan acabàrem, tots em deien: tu de major seràs Piera! Sí? Doncs encantat!”, recorda Jordi.
Retornem a la DANA, amb una pregunta: com es fa humor després del desastre? Perquè Xusma Deluxe té programes enregistrats abans de les riuades, però aviat gravaran pòdcast amb tot el pes del que va passar al darrere. Un serà en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià, de caire literari. Però el dia 15 formen part del cartell d'una jornada solidària en La Rambleta, amb Nando Durà de convidat, un agricultor que es va fer cèlebre pel seu activisme per ajudar els pobles de la Ribera. També hi haurà el diputat de Compromís Juan Bordera, un dels polítics valencians que més ha advertit dels problemes climàtics. Una actuació de Palmer i Las Víctimas Civiles tancarà la jornada.
I tornem a la pregunta de com es pot fer humor de tot el que ha passat. “Es pot fer humor sense mofar-se de la tragèdia, però per què no podem fer mofa del desgraciat de Juan Roig? O de Carlos Mazón? Com es fa humor? De baix cap a dalt”, resumeix Jordi. “Jo he passat per diverses fases, la primera és que no hi ha paraules. Però el nostre Raúl a les dues setmanes ja estava fent monòlegs irònics clavant-se amb Mazón”, afegeix Aina. I, en tot cas: “Què és humor? Perquè per a mi és més important la recepció que l'emissió”. “La resposta és una crítica ultra-àcida, donar pes al nostre discurs i la nostra visió de com han estat les coses. Ocupar espais. El que més odia el feixisme és l'atac a la seua imatge”, diu Jordi. I ens val com a conclusió.