El passat dimarts José Manuel, Maite i la seua filla Maria, de 17 anys estaven a la seua casa de tres plantes a Benetússer quan, de sobte, la llum va marxar. Aquella apagada momentània els sobtà. No havia caigut ni una gota, ni s'havia sentit cap tro. Però quan el pare es va abocar a la finestra va intuir que alguna cosa no marxava bé. En el seu carrer hi havia una acumulació de cotxes poc habitual per a les hores que eren. De sobte, una llengua d'aigua va fer acte de presència. "Va ser com una onada de la mar", explica Maite. I a partir d'ací el caos. Per a quan l'alarma de protecció civil va sonar l'aigua ja feia mig metre.
Ho expliquen mentre s'afanyen a netejar el garatge on, la setmana pròxima, tenien previst celebrar la majoria d'edat de Maria, estudiant d'arquitectura tècnica de la Universitat Politècnica. La taca d'aigua en la paret fa aproximadament un metre i quaranta centímetres d'altura. El vehicle, a primera vista intacte, ha quedat inservible pel contacte prolongat amb l'aigua. Al carrer, s'acumulen un munt d'objectes emmarronits.
El cúmul d'electrodomèstics i mobles, tanmateix, empetiteix al costat de la marea de vehicles que, uns metres més enllà, van quedar encastats uns a sobre dels altres, en una mena de Tetris impossible. N'hi ha que es pujaren a sobre del vehicle que tenien davant, n'hi ha que estan panxa per amunt. Molts tenen les llunes trencades, les rodes desencaixades. Tots aniran per a ferralla.
El barranc del Poio va arribar a dur un cabal equivalent a quatre voltes el cabal mitjà de l'Ebre.
I els conductors? "Molta gent va eixir del cotxe quan van veure que s'acumulava l'aigua. Què els va passar després? No ho sabem", explica Maria. No deixa de ser paradoxal que el carrer porte per nom Nostra Senyora dels Socors.
Benetússer és un de tants municipis que, des de dimarts passat viu en una mena de malson perpetu. A última hora del vespre d'aquell dia, una torrentera d'aigua procedent del barranc del Poio va arrasar l'Horta Sud. Fou un fenomen absolutament extraordinari, inaudit. La llera, habitualment adormida, va començar a rugir. Segons han explicat els meteoròlegs d'À Punt, en el seu punt màxim el cabal fou l'equivalent a quatre voltes el cabal mitjà del riu Ebre. No existeixen registres d'un fenomen tal en aquesta banda del Mediterrani peninsular.
L'Apocalipsi
Setanta-dues hores després d'aquella fuetada d'aigua, l'Horta Sud continua immersa en l'hecatombe. Hi ha un punt d'irrealitat en tot plegat. Algú podria pensar que els mitjans de comunicació busquen els tres o quatre punts on s'acumulen els problemes per mostrar-los reiteradament. Però no és així. El fang és per tot. A les places, a les redones, a les àrees infantils, dins els patis de les escoles, a les avingudes àmplies i als carrerons. Per tot arreu hi ha muntanyes de cotxes que van ser arrossegats per l'aigua. Fanals arrencats de la seua base; marquesines convertides en filferro; semàfors que, des de dimarts, han deixat de fer pampallugues. Una comarca desballestada, un paisatge de guerra.
Caminar per l'avinguda central que travessa Benetússer, Alfafar, Massanassa i Catarroja és
Isabel, veïna de Catarroja: "Si hi havia alerta roja, per què no es va parar l'activitat?"
passejar per la medul·la espinal de la devastació. Pel qui no ho sàpiga, tots quatre municipis estan un a pegar de l'altre. Pobles d'horta que, durant tota la segona meitat del segle XX van experimentar una transformació demogràfica i urbanística brutal. Terra d'acollida per centenars de migrants interiors que perseguien una vida millor. L'avinguda que uneix tots quatre es conegué, en el passat, com Camí Real de Madrid. Avui, la via concatena nomenclatures diverses, per bé que el contínuum de fang i destrucció les unifica invariablement des de dimarts.
"Ací vivim persones de classe treballadora, gent normal que ens hem buscat la vida", explica Rafael Nazan, mentre passeja el seu gos pel barri d'Orba d'Alfafar, popularment conegut com a Parc Alcosa. És una barriada d'habitatges de protecció oficial, coneguda, també pels seus moviments de resistència.
Dimarts, l'aigua entrà a les primeres plantes de totes les cases del barri. "En moltes d'elles, viuen persones grans, amb mobilitat reduïda. A mesura que pujava l'aigua, vam començar a sentir crits d'auxili. Amb cadires, entre quatre persones, els vam pujar a la primera planta. Un home que estava al llit va estar a punt d'ofegar-se. El vam salvar de miracle", explica Rafael, mentre se li talla la veu. "Encara estic en xoc. Tinc una tristesa que és difícil d'explicar", confessa.
A hores d'ara, el més urgent són camions i maquinària pesada per retirar els vehicles.
Al capdavall, ací tothom té una història per explicar, la vivència d'una vesprada en què la natura mostrà tota la seua ferocitat, indomable. Isabel, treballadora en una empresa de màrqueting a València, però veïna de Catarroja té, des d'aquell dia, dos àngels de la guarda. Sonia i Iván els diuen. Van ser ells qui els van donar refugi a ella i a son pare després de quedar encerclats per l'aigua en el seu vehicle.
"Ens vam salvar perquè mon pare buscà un lloc alt on situar el cotxe. Quan portàvem unes quantes hores, Sonia i Iván van vindre amb les seues llanternes a ajudar-nos. No hi havia aigua, ni electricitat. No sabíem la magnitud del que havia passat fins que l'endemà, ben de matí, vam voler tornar a casa nostra. Preteníem fer-ho en cotxe però de seguida ens adonarem que allò seria impossible", explica Isabel.
"Quan vaig arribar a casa i vaig poder abraçar ma mare i el meu germà vaig esclatar en un plor", confessa mentre fa una parada en les tasques de neteja dels baixos de l'edifici on viu amb els seus pares. El garatge comunitari ha esdevingut una piscina de brutícia.
Preguntes a l'aire
I, a partir d'ací, els retrets: "Sento tristesa, ràbia i impotència. Si hi havia alerta roja, per què no es va parar l'activitat? Per què no ens van enviar a casa, com va passar en les escoles d'alguns municipis? Si estaven caient 400 litres per metre quadrat a Xiva estava clar que aquella aigua baixaria", es lamenta abans de tornar a les tasques de neteja.
No és l'única que vol alçar la veu. Perquè a Catarroja, com a Albal o a Picanya, com Aldaia o a Massanassa hi ha vides que han quedat encadenades per sempre més. Històries de solidaritat i d'angoixa compartida, pels coneguts i pels desconeguts. "Jo em dedico a salvar vides. Va ser terrible tenir algú a metre i mig i sentir que no podíem salvar-la", explica Ramona, anestesista de l'Hospital de la Ribera, però veïna de Catarroja.
Ella i el seu fill van veure com unes treballadores d'una tenda de telefonia quedaven durant una bona estona tancades a l'establiment mentre pujava el nivell de l'aigua. Una visió angoixant. "Amb una corda baixàvem una llanterna perquè no es desorientaren. Els dèiem: "No patiu, que vos ajudarem. Estem ací", per tractar de tranquil·litzar-les". Quan l'aigua baixà, el seu fill les ajuda a eixir, explica Ramona i les acolliren a casa.
"Vam cridar desenes de vegades al 112 per avisar de la situació i mai no ens agafaren el telèfon. Estic molt indignada per com s'ha gestionat aquesta crisi. Què feia la gent treballant amb normalitat quan hi havia un avís roig d'AEMET? Açò mai no hauria d'haver passat!", diu Ramona, qui ve d'atendre desenes de persones en el servei improvisat d'atenció mèdica que han hagut de muntar després que el fang inundara el centre de salut de Catarroja.
Al capdavall, el fang no distingeix entre serveis bàsics i prescindibles. Setanta-dues hores després de la dana, els pobles afectats per l'aigua del barranc del Poio semblen esbudellats. Cap baix no hi queda al marge. Tothom trau al carrer el material que ha quedat inservible. Els restaurants trauen taules i cadires; l'esteticista, lliteres baixes i espills; l'escoleta infantil, ninos i jocs de fusta. La corredoria d'assegurances que hi ha al carrer Blasco Ibáñez de Massanassa no pot traure ni cadires ni arxivadors perquè tres cotxes li han quedat encastats en la porta.
Uns pocs metres més enllà, grues i camions comencen a retirar els vehicles dispersos. És una tasca hercúlia que cal escometre com més aviat millor, sobretot en aquells llocs on l'aigua va provocar un efecte acordió i els edificis han quedat bloquejats. També perquè l'olor de gasolina i oli és, com més va, més intensa. "Jo açò no ho havia vist mai!", diu un dels operaris que maneja una tanqueta. Perquè, efectivament, des de dimarts una flaire d'irrealitat ho impregna tot a l'Horta Sud. Podria ser un malson, però no ho és.
