José i Mari Carmen només tenen les dues cadires on seuen. Quan miren al voltant seu, l’escena és apocal·líptica. Ni mobles, ni electrodomèstics, ni làmpares, ni portes. Res. L’aigua que el 29 d’octubre va omplir de dalt a baix la seua vivenda d’Utiel, situada al davant mateix del riu Magre, fins i tot ha tombat algunes parets.
—No has de patir, que no caurà. Passa a dins.
Ho afirma amb convicció plena el seu fill Sergio, un arquitecte tècnic que treballa a l’Aragó però que aquests dies ha tornat al poble per tal d’avaluar l’estat de salut de diverses construccions. “Ací ningú no recorda un torrent d’aigua com el del dia 29… Fou brutal, plogué més en quatre hores que en tot un any”.
La seua dona, Beatriz, regenta una perruqueria que ha quedat intacta —es troba a la part alta d’Utiel— però que ha perdut alguna clienta a causa de la DANA. Dones d’edat avançada que no fugiren a temps de la virulència sobtada de l’aigua.
Una d’elles, amb mobilitat reduïda, perdé la vida perquè la cuidadora, malgrat intentar-ho desesperadament, es veié incapaç de treure-la de casa. “Salva’t tu, salva’t tu!”, va exclamar-li la víctima a l’acompanyant. Si aquesta no li haguera fet cas, s’hi hauria ofegat.
Ding-dong, ding-dong, ding-dong. Avui, a Utiel, les campanes toquen a mort. Soterren una de les sis víctimes mortals de la riuada. Són les quatre de la vesprada i la tranquil·litat dels carrers només queda alterada per l’amanida d’uniformats d’ací i d’allà. Serveis de neteja de l’Ajuntament de Madrid i de l’Ajuntament de Novelda, policies locals de Betxí, militars i guàrdies civils amb accents variats que fan colla a la porta de la caserna… Sembla un estat de setge.
A pocs metres de l’església, el centre social bull. L’han habilitat com un dels llocs de recepció de l’ajuda —aliments, productes d’higiene personal, roba, estris de neteja, etc.— arribada a Utiel de mil llocs i un. Tant dins com fora de la barra, un grup de dones coordina l’operatiu des de les 8:30 fins les 23.00 hores: desdijunis, esmorzars, dinars, berenars i sopars. A la cuina, Reme no para ni un segon. “Faig 60 truites diàries”, diu, “més de 400 entrepans”. I macarrons amb tonyina, i llentilles, i potatge… Reme fa de tot. “En quantitats industrials, clar”.
Fernando, de 29 anys, tenia programada la seua boda per al 2 de novembre. “Vaig escollir bé el dia, eh? Mitja família d’ací i l’altra meitat de Xiva, una millor data era impossible”, comenta amb un somriure a la cara.
Perquè a Utiel, per fi, comencen a dibuixar algun somriure. Que la tragèdia encara siga ben visible als seus carrers —als barris de la Font, Sant Isidre i el Mercat, els més pròxims al riu— no evita que la sensació generalitzada siga satisfactòria. Quan comproven per televisió com estan les coses a Paiporta, Catarroja o Alfafar, se senten uns afortunats.
L’Albereda i l’institut han quedat arrasats, continuen havent vehicles al llit del riu i alguns locals comercials no obriran en molt de temps, però s’hi respira millor. “Sort que van enviar els alumnes a casa abans del migdia, perquè, si no, la desgràcia seria encara més gran”, explica Sergio.
A la zona de la casa dels pares, l’aigua va arribar als quatre metres d’alçada. Els garatges existents van quedar negats fins al sostre. Per exemple, el de Jorge, que ha necessitat dues bombes treballant 48 hores seguides per a buidar tota l’aigua acumulada. “Sí, estem molt a prop del riu, però mai no hi havia entrat ni una gota”, assegura.
En un despatxet del centre social, Alba vesteix un jupetí groc que a la part de darrere porta la següent inscripció: “Psicòleg d’urgències”. Diu que hi va gent de totes les edats i que els ofereix “acompanyament”. Una jove se sent malament perquè, en tots aquests dies, ha sigut incapaç de plorar. “És com si no tinguera sentiments”, es preocupa. El xoc ha sigut tan bestial que fins i tot les llàgrimes tenen por d’emergir a la superfície. Des que el riu va començar a desbordar-se, a la una del migdia del fatídic 29, la por es generalitzada.
“El cap de setmana passat van començar a caure quatre gotes i una dona va dir-li al seu marit que se n’anaven ràpid cap a casa”, relata Fernando. Se’n diu pànic. Ell es mostra especialment orgullós per la resposta dels joves, “no era una generació de vidre, sinó de ferro”, i per “la unió i fortalesa que hem exhibit tots els utielans”. A la filla de la seua cosina van rescatar-la en llanxa a les 21 hores, i a sa tia, a les 23:30 hores, quan ja hi havia morts a la població i els cotxes nedaven pels carrers. Fins i tot ho feien els pianos del conservatori. Una dona de 95 anys i el seu fill van córrer més sort: van passar sis hores enfilats al moble del lavabo, fins que el nivell de l’aigua va descendir una mica i els va permetre moure’s d’allà.
“Si la pandèmia va demostrar-nos les bondats de la vida en el camp, aquesta lliçó ens ha confirmat la importància de disposar d’un sector agrari actiu; sense els tractors i les pales dels nostres llauradors, la recollida del fang i les restes no hauria sigut tan ràpida”, conclou Sergio. Al costat seu, Fernando assenteix amb el cap i adverteix que, després de la DANA, les preocupacions vindran per l’estat en què han quedat les vinyes, moltes de les quals se n’han vist afectades.
Xiva, una postal al fem
Brenda, responsable de màrqueting d’una empresa ubicada al polígon industrial de Xiva (Foia de Bunyol), va veure clar que allò no era normal. A les sis de la vesprada va rebre diversos vídeos impactants a través de WhatsApp. L’aigua baixava com un tsunami pel cèntric barri de Bechinos.
—Passe el que passe, no et mogues de casa —va dir-li a sa mare, vídua i resident en una casa que dona al barranc.
A les 20:11 hores, quan la Generalitat va enviar el missatge d’alerta a través dels telèfons mòbils, a Xiva ja no hi havia llum, cobertura telefònica ni agua. De fet, no van poder dutxar-se durant cinc dies, quan el líquid element va tornar a circular per la població.
A diferència d’Utiel, ací no van suspendre’s les classes i tant no pocs xiquets i professors i monitors de les urbanitzacions pròximes van patir de valent. “Alguns camioners van comportar-se com uns autèntics herois, rescataren persones que s’havien quedat atrapades als seus vehicles i van pujar-les als seus camions”, narra Brenda preservant l’èpica del moment.
El polígon també va esdevenir un bon refugi: molts dels treballadors van passar-hi la nit del 29 al 30. Ningú no els havia advertit del risc que corrien a Xiva. L’amo de l’empresa de Brenda, en canvi, va actuar amb una previsió que encara deixa en més evidència la Generalitat i dilluns 28 va comunicar que l’endemà, el dia D, tothom teletreballaria. El part meteorològic ja era preocupant.
El dia 30, quan l’avinguda d’aigua ja havia passat, el paisatge era desolador. El pont històric del poble, derruït; moltes de les cases que donen al barranc, a la vista; l’asfalt, arrencat, deixava veure el paviment antic; la pinada amb la cascada on Brenda va passar la infància i l’adolescència, on ara compartia estones alegres amb la seua filla, arrasada… Ella s’ho mira i plora. Demana perdó i diu que no pot evitar-ho. “Són tantíssims records, entre tots aquells arbres vaig viure els millors anys de la meua vida”, sospira, “el barranc sempre ha abraçat el poble, sabíem que amagava riscos, però no podíem sospitar que tants”. Com si una postal bellíssima haguera acabat a l’abocador.
En algunes de les seues cases, ara s’hi veu l’interior: el bany, la cuina, la bicicleta que ha quedat penjada a la paret o una làmpara i res més. Perquè, en efecte, hi ha façanes de cases que han deixat d’existir i que ara, simplement, donen pas a un precipici. Tot plegat resulta corprenedor.
En una de les vivendes on l’aigua va arribar als 3,15 metres, els propietaris, una parella jove amb una filla menuda, n’han assenyalat la xifra en el punt exacte i han afegit una informació d’interès: “Aquí llegó el aviso”, seguit del lema #MazónDimisión. Un parell d’hores abans de l’estrepitós missatge telefònic de la Generalitat tots tres ja havien estat rescatats, d’urgència, amb el Nissan Patrol d’un veí. Si no, avui estarien morts.
Pels carrers de Xiva a penes queda fang. “Els tractors dels llauradors ens han servit de molta ajuda”, corrobora Brenda. Com a Utiel, s’han convertit en la improvisada UME valenciana. Prop de casa de sa mare, la quarta generació familiar que es fa càrrec del forn El Puente, obert des de 1920, constata que cap de les màquines no funciona. “És un drama, tot està inservible”, lamenta María Teresa, una periodista va preferir donar continuïtat al negoci familiar, una gran notícia, que no haver d’escriure’n de dolentes.
Germán Genovés, de 65 anys, va passar tota la nit en vetlla, mirant per la finestra de sa casa com la pressió de l’aigua obria les persianes dels baixos i pujava les escales de les vivendes com una serp. “Van caure 500 litres en unes hores, ni la riuada del 57 no fou tan bèstia!”, exclama. A uns metres, el centre social La Mutua ha col·lapsat. Havia quedat en estat precari per la riuada i va caure a terra sis dies després. “Allà dins també han quedat sepultats molts records”, torna a emocionar-se Brenda.
A l’antic llavador del poble, un local cobert reformulat com a espai cultural, els llibres i les parets presenten les marques insuportables del fang. Uns passos més enllà, al carrer del Clot, una dona va morir ofegada, tota sola, durant la nit de l’horror. Alguns veïns conten que no els va passar igual perquè van nedar o bussejar per dins de casa fins trobar un lloc en altura on poder salvar la vida.
Ciència ficció a Riba-roja
Als polígons, el panorama és més propi d’una pel·lícula de ciència ficció. L’aigua arribada de l’interior en direcció cap a la costa, va transcórrer en bona mesura per Riba-roja de Túria i el seu complex industrial de l’Oliveral, molt valorat per la seua ubicació estratègica, pròxima a València, a l’aeroport de Manises i a les eixides per carretera cap a Madrid, per l’A3, i cap a Barcelona, a través de l’A7.
Ximo, originari de Manuel (Ribera Alta), treballa a l’empresa de serveis documentals avançats Esedeá. Hi imprimeixen multes, preparen l’enviament de revistes com EL TEMPS, fan sobres, nòmines d’empreses… Acostumen a treballar fins les 15 hores, però una vesprada al mes acaben a les 18 hores, i la del 29 era precisament una d’aquelles vesprades esporàdiques. Ja és mala sort.
“Havíem patit esglais per culpa de l’aigua, però la DANA ha sigut molt més que un esglai”, confessa. “La nostra maquinària ha quedat molt malmesa, n’hem salvat una part, però mira quanta tecnologia punta inservible tenim”, explica enrabiat mentre assenyala amb el dit. Uns minuts després, de sobte, de la planta de baix provenen uns crits d’alegria i alguns aplaudiments.
—Això és que els meus companys han aconseguit posar en marxa el compressor que estaven provant… —es felicita.
En eixir de la feina amb el seu cotxe, a les sis en punt, Ximo va trobar un embús descomunal a la primera redona del polígon. “No havia plogut tant, no acabava d’entendre per què hi havia tant de trànsit”, conta, “però tornar cap a la nau ja no era una opció, estàvem enmig d’una mar i allà no es movia ningú”. Per aquest motiu, fou un dels milers i milers de valencians que van passar la nit tancats al seu vehicle. Això, en el millor dels casos, perquè d’altres van haver de passar-la dalt dels automòbils, o encara pitjor, a la part superior d’algun camió. “Vam perdre la cobertura i parlava amb la gent dels altres cotxes”, rememora.
Els companys que no van abandonar la nau de manera tan ràpida van poder passar la nit al seu interior. La marca de l’aigua de la DANA voreja el metre. En unes altres zones del polígon, però, va arribar-ne als cinc i als sis. S’han format basses d’aigua que membres de la UME supervisen a la recerca de cossos de desapareguts. Les imatges, també ací, resulten distòpiques.
“A banda de tot, els polígons estem completament oblidats, els que hi treballem no votem ací”, es plany Ximo. “Som el centre logístic valencià per excel·lència, però cas cap de les administracions —ni la local, ni l’autonòmica ni l’estatal— no ens fa cas”, afegeix.
Pels carrers, efectivament, no abunden els militars ni els bombers ni el personal de protecció civil. I encara que les seues fàbriques tenen molta maquinària, i de ben sofisticada, no disposen d’agricultors que facen la vida més fàcil al personal amb els seus tractors.