La infància d'Àngel Blay va transcórrer marcada per la riuada de València. Veí aleshores de Quart de Poblet, un municipi apegat al riu Túria i enclavat a la comarca de l'Horta Sud, atresora a la seua memòria relats d'aquella època: «Vaig néixer, justament, l'any 1957, quan es va produir aquella catàstrofe, i recorde com la riuada impregnava les converses a la família, al carrer». Aquella inundació va produir un trama col·lectiu a diferents generacions. No sols pel quasi centenar de morts oficials que s'hi van registrar, sinó per la virulència amb la qual va arrasar la capital valenciana i algunes poblacions de la seua incipient corona metropolitana.
La riuada va empentar les autoritats franquistes al desviament del vell llit del Túria cap al sud de la ciutat, una infraestructura que va ser pagada pels valencians a través d'impostos especials i segells postals. Àngel, actualment resident a la veïna Aldaia i ja apropant-se a la setantena, no pensava mai que podria viure un altre desastre d'aquella magnitud. «Qui s'esperava que un dimarts de finals d'octubre es produïra una avinguda d'aigua tan forta?», es pregunta en un dels seus descansos per retirar un fang que s'ha convertit en símbol d'aquesta solsida fluvial, d'un torrent que ha submergit l'Horta Sud, la Ribera Alta i la Plana d'Utiel-Requena en un paisatge apocalíptic, propi d'una distopia cinematogràfica.
El desbordament de l'anomenat barranc del Poio ha negat l'Horta Sud, una comarca ja castigada, habitacle de gent treballadora i de migrants d'arreu de l'Estat espanyol, i també del món. El sud de la València metropolitana. Però la DANA també ha arrasat al seu pas per la Plana d'Utiel-Requena, on es van registrar unes pluges intensíssimes, i per la Ribera Alta, qui ha pagat els plats trencats d'una crescuda desmesurada del riu Magre, afluent del Xúquer. Els records terrorífics de la pantanada de Tous s'han aprimat enfront de la devastació d'aquesta riuada del 2024, símbol de les alteracions climatològiques arran de l'escalfament climàtic.
En els darrers dies a les inundacions, no importava per quina població de l'Horta Sud passejares: Catarroja, Picanya, Alfafar, Massanassa, Benetússer, Sedaví, Paiporta, Alaquàs, Aldaia... Tampoc si ho feies per Xiva (Foia de Bunyol) o per municipis de la Ribera Alta com ara Algemesí. L'estampa dels seus carrers era calcada en els dies posteriors a una DANA agreujada pel canvi climàtic i la imprudència de les autoritats valencianes: cotxes amuntegats, comerços destrossats, records xopats, intimitats a la intempèrie, somnis truncats, dols inhumans, nervis descontrolats i un asfalt ocultat per un marró viscós, metàfora d'un país enfangat. Tots els carrers havien adoptat el nom de la devastació i la desolació, quan no la desesperació, abundava a portals i balcons.
«Encara estic en xoc», reconeix Mariló Gradolí, veïna de Catarroja. Han passat vuit dies d'ençà d'aquella vesprada-nit de Halloween anticipat del dimarts 29 d'octubre i el seu barri encara està farcit de bosses de brossa, mobles podrits i fang de mutació a tarquim. «Hi ha carrers que, per fi, han començat a netejar-se, però hi ha altres que continuen en una situació delicada. Ja hi ha rates, fa una olor insuportable i la gent està inquieta perquè l'escenari no és gens salubre», critica. La mascareta i els guants s'han convertit en eines indispensables, en les barreres de prevenció a infeccions i bacteris. Les deixalles s'amuntonen fins al punt que quan han passat camions de la brossa, s'han aplaudit com si es tractara d'un gol del València CF a la final a la Lliga de Campions.
Se sent atrapada en un cercle viciós, del qual només podria eixir amb la intervenció de la maquinària pesant. «Retires el fang i, de nou, s'embruta. Necessitem una resposta ràpida», demana amb la ment paint com l'aigua va arrancar els seus records fotogràfics i va embrutar el seu vestuari fins a convertir-lo en inservible. La seua nevera, l'assecadora de la roba, els mobles que han estat testimonis privilegiats de la seua biografia. Tot està perdut. «Hem de donar les gràcies perquè a la família tothom està bé. Al carrer de darrere, una dona no ho ha pogut contar», expressa.
És el sentiment que impera. La frase més repetida entre els veïns. A la Torre, una antiga pedania de València, l'únic barri devastat pel temporal i maltractat durant dècades pel consistori, no hi havia conversa al carrer que no s'engegara amb un: «Tots bé?». «Ho puc contar i, a més, només he perdut el cotxe. Tinc germans que s'han quedat sense res i que han perdut els seus negocis, i veïns que tenen nebots desapareguts», narra Maria Carmen Torres, resident a Catarroja. La tragèdia de la DANA és esgarrifadora: supera els dos centenars de víctimes mortals i el nombre de desapareguts està pels volts de la setantena. Les actualitzacions de morts dels primers dies evocaven les dramàtiques jornades de l'emergència sanitària de la COVID-19.
Un monstre d'aigua viscosa
A les 18:30, dues hores abans que sonara l'avís enviat per la Generalitat Valenciana als mòbils dels habitants de les comarques de València, Mari Carmen va sentir enrenou al carrer. Va mirar per la finestra: «Hi havia un embolic molt gran de cotxes. Tots estaven intentant resguardar el seu vehicle de la tromba d'aigua que amenaçava el poble». Junt amb una persona major i el seu fill, van agafar menjar, roba i medicaments. La parada era el pis de dalt. Ding, dong. Ding, dong. Va tocar a la veïna per refugiar-se a un pis superior. Tenien por que els arribara l'aigua. «A les 17, vaig baixar a la farmàcia que la tenia a tocar de casa. Si ho haguera fet quan va venir l'aigua, ja no haguera tornat», il·lustra encara amb els nervis al cos.
«Quan ens vam adonar que veia l'aigua, tothom va fer el que va poder. Jo mateixa vaig intentar avisar a la meua cunyada, que viu a 50 metres de ma casa, però va ser impossible», tèrcia Gradolí. Ella va ser testimoni de com l'aigua arrasava un baix i treia al corrent els mobles d'una llar on viu una persona gran. «Sort que el fill va traure-la d'allà a temps», sospira. «Fins que no es va fer de dia, no érem conscients del que havia passat», indica. Sense llum, incomunicats i desproveïts d'aigua potable. Amb un pam de fang a la porta de casa, amb els cotxes formant barricades i una escampada de deixalles decorant les voreres. Aquest era el paisatge l'endemà.
A Algemesí, la zona zero de la Ribera Alta, l'avinguda d'aigua va avançar l'horari a la patida a l'Horta Sud. «A la universitat, ens havien donat festa pel nivell d'emergència i, per tant, estava assoles a casa perquè els meus pares havien anat a treballar. Allà les 15:30 va començar a ploure, però, clar, mai pensaves que podia acabar el dia amb un desbordament del riu Magre i la inundació del poble», reconeix Elena Cazacu, una jove d'Algemesí que estudia dret. «L'avís enviat als mòbils no ens va alertar de res. No ens va servir», agrega.
«Va ser un dimarts de molta incertesa, ràbia i impotència, marcat per les notícies contradictòries. Et faltava la informació oficial, no t'avisaven de res pels canals institucionals de la Generalitat Valenciana, però, mentrestant, veies com cada vegada hi havia més aigua en el carrer, com baixava una torrentera arran del desbordament del Magre», relata Raül Sanchis, veí d'aquesta població de la Ribera Alta. Membre de Xúquer Viu, va viure aquella jornada amb inquietud: «Miràvem els cabals dels embassaments i l'existent a Iàtova ja estava amb 36,9 metres cúbics, quan la seua capacitat és de 37. Tard o d'hora sabíem que alliberaria aigua. Ara bé, era un mal menor al fet que rebentara la pressa».
Sanchis ha salvat, fins i tot, el cotxe. Ara bé, els seus familiars no. Quan recorda aquell dimarts de Halloween anticipat, maleeix la gestió del Govern valencià: «Ningú comunicava cap risc. Només quan tenies l'aigua damunt, et van enviar un missatge de prevenció. Per a què ens servia ara? Estic emprenyat per la desinformació i per la gestió. I la gent ho està. És igual el color polític. Qualsevol dirigent que vulga passejar-se pels pobles afectats a fer-se la foto, eixirà escaldat», radiografia un cabreig accentuat per uns primers dies d'absència de les institucions, llevat de l'administració local, la més pròxima al territori.
Els 'oblidats' de la DANA
Al barri de la Torre de València, una àrea tradicionalment oblidada pel consistori i una part important de la població marcada per la precarietat vital, el malestar hi regna. A pesar de pertànyer a la capital valenciana: «Les administracions no han estat ni per a preguntar qui s'ha quedat sense casa», retrau Jessica Morellà, que ha perdut la roba, el vehicle i, el més probable, la seua feina a Paiporta. La indignació i la solitud es prolonguen en aquells indrets més abandonats. Si els edificis del barri del Xenillet de Torrent estaven en estat precari, la riuada ha deixat les cases més properes al barranc quasi en ruïnes. La situació en aquesta zona torrentina és encara més complexa que abans.
«Tinc una triple indignació: per l'avís del Govern valencià que vam rebre quan ja feia dues hores de la inundació; la falta de pedagogia de com actuar enfront d'aquestes situacions, atès que s'haurien de copiar els protocols dels nord-americans; i per què Catarroja continua com si fora l'endemà. El fang persisteix perquè s'estan buidant ara els garatges, encara hi ha cotxes en piles i merda per tots els llocs», denuncia Maria Carmen Torres a qui cada vegada més li costa afrontar els dies per no veure un horitzó sense fang. «Estem abandonats. Vivim en el dia de la marmota: t'alces, guaites i està tot igual», subratlla visiblement molesta quan ja han passat pràcticament deu dies de la catàstrofe. En altres poblacions, en altres carrers, especialment a les avingudes principals dels municipis, el fang ha disminuït i, fins i tot, hi ha clarianes que mostren l'asfalt.
Seria el cas d'alguns trams urbans d'Algemesí. «Hi ha alguns carrers més nets. Va notant-se la intervenció de la maquinària, la petjada de l'aigua a pressió, però encara hi ha zones amb deixalles, fang i mobles», cartografia Vicent Borràs, oriünd d'aquest municipi riberenc, que ha tornat al poble en veure que la casa dels seus pares ha patit l'impacte del temporal. «El poble continua brut, ple de mobles als carrers i amb por a les infeccions. Després de tants dies, necessitem ajuda. I no és sols per a llevar el fang. Cal suport professional», demana Cazacu.
«Han passat nou dies de la DANA i comencem a veure la llum, però ha costat molt. Hem estat prou abandonats. Els mitjans de comunicació s'han centrat molt en l'àrea metropolitana de València i a la Ribera Alta se'ns ha prestat poca atenció. Hem estat desemparats informativament, així com per part de les institucions», censura visiblement empipat Sanchis. «Ens hem sentit abandonats. Passen els cossos públics amb els seus cotxes, però no és suficient perquè el poble continua destrossat», reforça la jove estudiant de dret de la població de la Ribera Alta.
La versió més extrema de la invisibilitat i l'abandonament de l'administració ha estat el Raval, un dels barris més humils i oblidats del nucli urbà d'Algemesí. «Quan vam arribar per ajudar-los, estaven al voltant d'una fogata, fets una merda i plens de fem. Els seus habitants havien estat 48 hores sense beure!», remarca Sanchis amb indignació. «Fins al dimecres, no havia entrat cap maquinària al barri, i va ser per part de particulars. El primer que vam fer els veïns d'altres zones d'Algemesí va ser fer un camí amb les pales perquè la gent poguera eixir de les seues coses, ja que les entrades i els portals tenien fins a un metre de fang», conta.
«Amb el pas dels dies, es multiplica en aquesta zona el risc d'epidèmia, d'intoxicació i de malalties. I no s'ha d'oblidar que estem parlant d'un barri amb 1.600 habitants», incideix abans de llençar una crítica a la manca de presència dels cossos públics: «Vam tardar molt a veure uniformats». «El millor, però, ha estat l'ajuda de tots els voluntaris. Estem molt agraïts», destaca. «M'ha tornat la fe amb les persones. I val a dir que gran part de les persones que han vingut per ajudar eren joves. Se'ls acusa falsament de ser una generació perduda i de cristall, i han demostrat que en les seues mans, el món funcionaria molt millor», coincideix Blay.
Renàixer de la pols
Malgrat el fang retirat i les deixalles apartades, l'escenari en alguns indrets de Catarroja o Algemesí encara evoca temps de guerra, estampes d'una ficció de terror produïda per Hollywood. «Els carrers i l'entorn en els quals m'he criat han canviat molt. Hi ha molts negocis destrossats, però no hi ha més remei que alçar-nos», manifesta l'estudiant de lleis. «La DANA ha estat un cop fatal per al poble. Hi ha moltes persones que s'estan pensant si reobrir o no els seus negocis familiars. Refer-se, quan estan a tocar de la jubilació, és molt complicat», lamenta Borràs.
«Aquesta DANA deixarà empremta a Algemesí. Si la pantanada de Tous va marcar a generacions, aquest temporal no serà menys arran de la seua magnitud i de la seua onada devastadora», vaticina Sanchis, qui ha decidit reparar una bicicleta del seu pare que ha trobat al fang. «És com un símbol de renaixement. El meu pare va arreglar-la quan va quedar malmesa per la pantanada de Tous i el meu avi volia tirar-la. Ara, relleve el meu pare en la seua actitud», desperta l'emotivitat, amb una anècdota de lluita i de perseverança enfront dels desastres i les desfetes que arrosseguen els valencians.
Amb tot, el futur està impregnat pel fang i la destrossa, per la pols terrosa i la devastació econòmica. «M'agrada ser optimista. Pense que els valencians, amb aquest caràcter de renàixer de les cendres que demostrem any rere any amb les Falles, podem amb les adversitats», confia Blay mentre no s'atura en recuperar el seu taller de ventalls, una artesania quasi única a Europa. Per les seues mans, de fet, encara passen ventalls per reparar de la riuada del 1957. Si aquella devastació va marcar els seus primers anys de vida, ben segur que el seu fill, resident a Alfafar, no s'oblidarà, com cap altre habitant de l'Horta Sud, la Ribera Alta o la Plana d'Utiel-Requena, de la terrible barrancada d'octubre del 2024.