L’aigua torrencial havia estat immisericorde. No s’havia conformat a reivindicar la propietat de les seues antigues sendes, sinó que s’havia atorgat el dret d’expropiar la pràctica totalitat de les poblacions del sud de la corona metropolitana de València. Els carrers i les avingudes s’havien reconvertit en afluents d’un barranc que havia imposat la seua llei natural per sobre d’una altra consideració. I el riu Magre, abastidor fluvial del Xúquer, s’havia pres la llicència de transitar per la seua conca amb impunitat. L’aigua, desbocada, havia decidit arrasar amb tot al seu pas, ofegar municipis que van rebre l’alerta de la Generalitat Valenciana quan ja estaven inundats.
El fang era el símptoma de la desolació l’endemà, el senyal d’una tragèdia que ha segat la vida, de moment, de 214 persones. El dol per la mort, visible a cada conversa a poblacions com ara Paiporta, a l’Horta Sud, es combinen amb una ràbia nascuda de la impotència, d’observar com aquells objectes que han format part d’una vida resten exposats al carrer, aniquilats d’aquell simbolisme de normalitat. Les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, de la Ribera Alta, de l’Horta Sud, estan immerses en l’assimilació involuntària d’un cop encara per mesurar.
Als rostres de la gent, hi ha malestar, tristesa, incertesa. Els dies passen automàticament, entre l’obligació ineludible de llevar un fang disposat a resistir durant temps a les seues vides i un horitzó carregat de preguntes, de massa interrogants sense cap resposta convincent. Les ments estan obsedides en netejar el seu paisatge de quotidianitat, però també, de vegades, sobrevola la constatació que el teixit econòmic i comercial d’aquests pobles ha estat desfilagarxat, esgarrat de soca-arrel, desproveït de la possibilitat de tornar-lo a cosir amb un didal i una agulla.
Només cal mirar en cada carrer, en cada plaça dels municipis afectats. Es conten amb els dits de la mà aquelles botigues, aquells establiments de restauració, aquells proveïdors de serveis, aquells tallers, que no tinguen penjat virtualment el cartell de «sinistre total». Junt amb les piles i piles de cotxes amuntegats, convertint els estalvis i les hipoteques en simple deixalla inservible, hi ha maquinària reduïda a enderroc i fàbriques que semblen haver-hi estat víctimes d’una guerra. Per què, en efecte, l’estampa de les poblacions devastades per la DANA és d’evocacions postbèl·liques.
No queda ni estaca en paret. La llista — incompleta— d’infraestructures que resten per reconstruir, i que va apuntar a xarxes socials Jorge Galindo, director adjunt del Centre d’Economia Política d’ESADE, és impressionant: túnels, autovies, carreteres, connexions del metro, línies del servei de ferrocarril de rodalies, l’alta velocitat ferroviària. I enclavaments estratègics econòmicament que poden comptar amb problemes logístics. «El nivell de destrucció material localitzat a l’àrea metropolitana de València i les comarques de l’interior d’aquesta província amb afectació directa és descomunal», ressaltava. No debades, la corona sud de València ha estat tradicionalment el patí d’enrere en el qual s’han situat bona part de les infraestructures de l’entorn metropolità.
Una injecció sense precedents
Encara que queda un llarg temps de neteja i de reparar l’impacte a simple vista del temporal, és a dir, l’eliminació de la presència del fang de les vides d’aquestes viles i ciutats, no és cap broma l’altra fase de la tornada a la normalitat: aixecar unes comarques amb les seues empreses i el seu dinamisme comercial fetes paper mullat per l’aigua torrencial. La suma de poblacions de les tres comarques — malgrat que l’impacte no ha estat homogeni i no ha comptat amb la mateixa intensitat de destrucció al conjunt de les tres contrades— ofereix una idea de la dimensió de la desfeta econòmica: 744.725 habitants, és a dir, pels volts d’una sexta part de la població del País Valencià.
Si la Ribera Alta concentra un dels motors econòmics del territori valencià, la fàbrica d’automòbils Ford, que s’ha lliurat de l’impacte de les aigües torrencials, l’Horta Sud també compta amb certa potència econòmica. Un informe de la Cambra de Comerç de València, que encara respectava la divisió entre la comarca de l’Horta Sud i l’Horta Oest i amb dades corresponents a 2020, en l’any que va esclatar la pandèmia de la COVID-19, assenyalava: «El teixit empresarial de l'Horta Sud està conformat a l'inici de 2020 per 11.472 empreses, sent el municipi de Catarroja on es concentra el nombre més gran d'empreses».
«L'activitat empresarial és rica i diversificada. Tradicionalment, la comarca ha estat coneguda per empreses xicotetes de caràcter familiar, majoritàriament de moble, encara que en els últims anys han proliferat les grans superfícies comercials situades a Alfafar, Sedaví, Xirivella i Aldaia, així com empreses de distribució i altres relacionades amb les noves tecnologies, vinculades moltes d'elles a les grans multinacionals», apuntava. I arredonia la cartografia: «No obstant això, el 10% de les empreses de la comarca corresponen al sector industrial (per sobre de la mitjana de la província, el 6,3%), pel fet que compta amb importants polígons en els municipis de Paiporta, Picassent, i Silla», és a dir, a poblacions devastades per la DANA.
L’Horta Sud, juntament amb la comarca de l’Horta Oest, eren descrites per la Cambra de Comerç de Valencià «com al principal clúster d'empreses del sector de l'Hàbitat a la província de València». «Fins a 65 empreses del sector agroalimentari que efectuen activitats d'exportació se situen en els municipis de l'Horta Sud, situades principalment a Picassent i Silla, destacant pel seu volum de facturació: Importaco, Dupont Nutrition and Biosciences Iberica (Silla), Arrocerias Pons (Massanassa) o Carnes Felix (Albal)», complementava.
«S’ha de destacar el pes de les empreses del sector del plàstic i del sector químic. No tant pel nombre de companyies, perquè en són 31 les que exporten, com per la grandària d'aquestes: 11 empreses facturen més de 12 milions d'euros, de les quals quatre es consideren gran empresa, situades a Silla, Albal i Beniparrell. Tres de les firmes més grans, es dediquen al sector de components de plàstic per a automoció», agregava l’organisme empresarial, encarregada de ressaltar que arreu de la comarca hi havia 475 companyies exportadores habituals, beneficiades tant per les connexions de carretera com per la proximitat del Port de València.
En aquesta fase inicial de la reparació de danys, i enmig de la controvèrsia sobre la seua gestió de l’emergència, el president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, va anunciar aquest cap de setmana un pla de xoc amb mesures i peticions a l’executiu espanyol per esmorteir el cop econòmic. Entre d’altres, va posar damunt la taula la mobilització de la totalitat del parc públic estatal d'habitatge per efectuar reallotjaments; l’ajornament d’hipoteques i crèdits personals; l’activació del mecanisme de l'ERTO; la bonificació del 100% de la seguretat social a les empreses; exempcions fiscals i ajudes a les empreses afectades; o ajudes directes de fins a 6.000 euros als autònoms.
Aquesta bateria d’accions per temperar la destrossa es conjugava amb l’activació per part del cap del Consell d’un paquet de 250 milions d’euros en ajudes als afectats per aquest temporal històricament tràgic. Una primera injecció, però, que necessitaria una mobilització quasi sense precedents de l’Estat espanyol per pal·liar la devastació.
Maltractats financerament, amb xifres d’execució d’inversió estatals que habitualment se situen al fanalet roig i un deute històric que abasta el 78% del registrat per la Generalitat Valenciana —segons un informe de la Sindicatura de Comptes—, el País Valencià requeriria un pla Marshall públic —presumiblement alimentat per la benzina dels fons europeus, com ha demanat Compromís tractar a la cambra comunitària— per a reconstruir les comarques arrasades per aquesta DANA. Uns diners gestionats per les institucions properes al territori.
Desemparats i cabrejats
La tristor, el desconcert i el dol ha madurat en indignació i malestar als pobles afectats per la DANA. No importa que es pregunte a un veí de la Torre, un barri tradicionalment abandonat per l’Ajuntament de València i amb una bossa important de veïnat marcat per la precarietat vital, o als presents als carrers inundats amb centímetres i centímetres de fang de Paiporta, el kilòmetre zero de la desolació d’aquest temporal que ha deixat, de moment, 210 víctimes mortals i una xifra desconeguda de desapareguts. Tothom se sent abandonat, desemparat per les administracions públiques i les institucions. «On està l’exèrcit?», és una de les preguntes recurrents, així com la sensació que l’única ajuda prové de la solidaritat ciutadana.
«Es trobe a faltar el paper dels poders públics, dels recursos col·lectius, és a dir, de les emergències, la seguretat i la sanitat. On està l’estat? L’estat, entenent-lo com el conjunt de les administracions, dels poders públics, dels recursos col·lectius, no ha estat a l’altura», retreia Joan Romero, catedràtic emèrit de Geografia Humana de la Universitat Valenciana i una de les veus intel·lectuals de més prestigi del País Valencià als micròfons de la Cadena Ser. «La situació és dantesca. Una mescla de dolor, d’impotència, d’empipament, de negligència i desídia. És un trauma col·lectiu. Aquests dies els ciutadans es pregunten on està l’Estat», reflexionava, així com assenyalava que «la tragèdia era, en part, inevitable i, per una altra banda, evitable».
No importa, de fet, quina població visites d’aquelles inundades de fang i de dolor per la catàstrofe. A Benetússer, Catarroja, Alfafar o Paiporta, a Llocnou de la Corona, Alzira o Picassent, la percepció és d’haver-los deixat sols, a la intempèrie enfront d’una devastació que espanta els relats més esfereïdors de Halloween. Les frases dels testimonis recollits a Paiporta ho exemplificava: mentre un es preguntava per la presència de l’exèrcit amb l’objectiu d’emprar la seua maquinària pesant i llevar el fang, altres indicaven que sols «gràcies a la solidaritat de la gent estem bevent i menjat». «Qui està repartint l'aigua? Ho està fent l'UME? O són particulars?», es preguntava un altre per qüestionar el rol de l’exèrcit.
«L’estat ha estat absent en molts barris, a molts municipis complets», insistia l’intel·lectual, amb evocacions de zones com ara Parc Alcosa, a Benetússer, d’una extracció molt humil. «Faltava maquinària, elements molt bàsics, escombrar materialment i donar suport als ciutadans en els subministraments bàsics», subratllava. «Qui ens està ajudant és el voluntariat», assenyalava una veïna com a síntesi de la realitat al territori destrossat per la DANA: malestar per la invisibilitat de les institucions i agraïment immens per la marea humana que ha ajudat als afectats.
La popularització del lema «sols el poble salva el poble» s’ha convertit en el retrat de l’ànim a l’àrea víctima del torrent d’aigua fangosa. I en el combustible d’irritacions puntuals, per exemple, contra el propietari de Mercadona, Juan Roig, per no tancar supermercats el dimarts tràgic.
Una assegurança pública
L’absència de l’administració ha provocat que s’escampe la visió de «tots els polítics són iguals», una porta d’entrada a l’antipolítica i a la negació de l’acció pública per la qual, de vegades, es colen els monstres ultres i autocràtics. En aquest clima d'indignació i malestar cap a «la classe política», per la prohibició del Consell d’accés dels voluntaris als pobles arrasats pel temporal violent arran de la visita institucional del monarca espanyol, Felip VI, l'extrema ha instrumentalitzat l'escenari i ha nascut el fang llençat contra el representant de la corona, Mazón i el president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez. «Mazón, dimissió», «Sánchez, fill de puta», «assassins!», han estat alguns els crits quan les autoritats han xafat Paiporta. El viatge a Xiva s’ha cancel·lat per aquests aldarulls.
«Aquest drama no es pot solucionar amb la solidaritat de la gent, que ha estat exemplar. És el temps de l’actuació de l’estat en majúscules, i d’evitar que s’aprofite de manera dolorosa la tragèdia per aquells que procuren fer mala política. És el temps d’una política d’estat», explicava Romero, qui recordava la importància de l’administració pública per a protegir i millorar la vida dels més empobrits, de les majories socials, precisament de les classes socials que habiten en gran part els pobles inundats de la corona sud de l’àrea metropolitana de València, amb presència de persones migrants d’altres indrets de l’Estat espanyol i del món.
L’intel·lectual valencià insistia en el seu missatge: «És important que els ciutadans perceben que hi ha governs fiables. Açò afecta la població amb menys nivell educatiu, amb menys recursos econòmics. S’ha trobat a faltar el paper dels poders públics i s’ha evidenciat, al seu torn, la rellevància de l’Estat». L’anterior emergència pandèmica ja va deixar la lliçó que calia apartar els manuals del desmantellament dels serveis públics i la reducció dels impostos i va assignar com a deure la recuperació dels fulls de ruta keynesians i va imposar la recuperació dels estats socials robustos d’altres èpoques daurades a Europa, d’aquells que fan de l’administració pública l’assegurança gratuïta enfront de les adversitats. L’única que pot evitar que ningú es quede enrere.