El de Ferran Torrent havia de ser un dinar un dia qualsevol, tal com titula una de les seues novel·les. Si no fora per dues qüestions. Una, que celebrava amb uns amics del poble el Premi de les Lletres de la Generalitat, concedit enguany coincidint amb el 9 d’Octubre. I l’altra, perquè tot i que la sobretaula no es va allargar degut a l’oratge —el vent bufava a uns 75 quilòmetres per hora al Palmar, on l’escriptor convoca bona part dels seus dinars—, ningú no podia esperar el que havia d’arribar.
Però tot i la retirada anticipada, per a Ferran Torrent aquell havia de ser un dia qualsevol. I és per això que no va fallar al seu ritual de visitar el casino del seu poble a primera hora de la vesprada. Allà es va queixar pel fet que ploguera a tot arreu, però no a Sedaví, a l’Horta Sud, al seu poble. L’escriptor va marxar a casa cap a les 17.30 h i al voltant de les 19 h, mentre parlava per telèfon amb un amic, va observar que l’aigua s’introduïa a sa casa. Com era allò possible, si no plovia? Ferran Torrent, que no s’ho explicava, va cometre la gosadia d’obrir la porta. L’aigua hi va entrar a onades, va penjar el telèfon i va aconseguir tancar. “Amb serenitat i amb força”, diu. Si no haguera pogut tancar la porta, el desenllaç hauria estat ben tràgic.
L’escriptor ha perdut mitja casa —la planta baixa— i el cotxe, però ell s’ha salvat. La seua família també. Torrent acostuma a revoltar-se contra les desgràcies i a no queixar-se. Va poder salvar l’ordinador, alguns aliments i la documentació. Es va refugiar a la planta de dalt de la casa i des d’allà, a través dels balcons, mantenia comunicació amb els veïns, que es donaven suport mutu. No va ser fins a la una de la matinada que l’aigua va començar a amainar. “La desolació era brutal, però davant tantes morts, desaparicions i ruïna, jo he tingut sort”.
Ara tot queda a l’espera de la recuperació. “Com més prompte arribe la normalitat, millor. Entre l’assegurança i alguna ajuda en un any em refaré”, diu amb una petita dosi d’optimisme. La planta de baix l’haurà de refer tota després que haja quedat inutilitzable. Les parets eren de fusta i el sòl de parquet, materials incompatibles amb l’aigua. Ara té clar que reconstruirà la casa amb marbre o amb algun altre element. “De l’experiència s’aprèn”, diu.
Torrent, això sí, tem pels seus veïns dependents i d’edat avançada. L’atenció cap a ells és prioritària. Però es troba “absolutament meravellat de la joventut valenciana”. Entre molts joves han aconseguit traure el fang de les cases. “És el més meravellós que he vist en la vida”. Les paraules tenen especial valor si les diu un escriptor com ell, acostumat a descriure situacions de tota mena.
Músics sense instruments
Tot i que l’origen el tenen a Sedaví el col·lectiu Sedajazz, que promou aquest gènere musical a través de l’aprenentatge i de les actuacions en directe des de principis dels anys noranta, té l’escola al barri de la Torre de València, un dels afectats del terme municipal del cap i casal. El seu director musical, Francisco Blanco, conegut com a Latino, explica que a l’escola es van anul·lar les classes amb més assistència d’alumnes davant la possibilitat de pluges torrencials. “Encara sort”, diu sospirant. Altres mestres, però, van mantindre la rutina i alguns alumnes van haver de passar la nit a l’escola. En qüestió de minuts l’aigua va pujar fins a límits imprevisibles. Els càlculs de les pèrdues encara no els han fet, i no saben si l’assegurança els ho cobrirà tot.
A mitja hora caminant del barri de la Torre hi ha Llocnou de la Corona, a l’Horta Sud, que compta amb poc més d’un centenar de veïns i lidera el rànquing dels municipis amb menys extensió territorial de tot l’Estat. Potser aquesta invisibilitat ha fet que el poble no haja rebut l’atenció mediàtica que sí que han tingut altres localitats veïnes.
A Llocnou de la Corona té l’estudi Amores Grup de Percussió, que acumula 34 anys d’experiència durant els quals han tingut temps de convertir-se en una referència d’àmbit internacional. Per sort, aquell fatídic dimarts 29 d’octubre no assajaven a l’estudi. “Si hi arribem a estar no eixim”, diu Pau Ballester, un dels integrants.
Ballester, que diu estar bé “de força i d’ànims” i que “cal deixar les lamentacions a un costat”, admet que l’optimisme inicial que tenien amb la recuperació dels instruments s’ha esvaït. “Tots han acabat rebentant” degut a l’aigua acumulada, que els ha fet perdre el 90% del material. Entre aquests béns desapareguts hi ha material gràfic i més de mil partitures encara no digitalitzades. I és que quan aquest grup va començar a caminar l’any 1990 la digitalització encara ni es tenia en compte. “La nostra història estava en el paper”, diu Ballester, que també comptabilitza més de 400 discos perduts.
Aquest músic destaca que l’ajuda dels voluntaris els ha sigut fonamental. “No hem vist ni un soldat en dies”, protesta, i critica “la misèria de la classe política, immersa en baralles absurdes mentre nosaltres estàvem plens de fang”.
A vora quaranta quilòmetres al sud d’aquesta localitat, a Alzira (Ribera Alta), La Fúmiga va començar a fer els seus primers passos fins a convertir-se en un dels grups imprescindibles de l’escena musical valenciana. Un d’aquells grups que han portat el valencià més enllà del domini lingüístic. Alzira, però, no s’ha vist afectada per aquesta dana. Un fet sorprenent, segons Artur Martínez, un dels vocalistes de la banda.
Artur recorda que Alzira sempre ha sigut una de les ciutats més inundables. Va patir la fatídica pantanada de Tous del 1982 i cinc anys més tard la localitat també es va veure devastada amb un nou episodi torrencial. A les cases de la capital comarcal és habitual trobar rajoles que indiquen l’alçada a la qual va arribar l’aigua en aquells dos moments. En canvi, Alzira enguany s’ha estalviat repetir el drama. Qui no ho ha aconseguit és el municipi veí d’Algemesí, situat vuit quilòmetres al nord.
La tragèdia va animar el grup a involucrar-se en tasques de neteja en aquesta localitat. Artur va arribar al barri del Raval d’Algemesí —un dels més vulnerables— dilluns, després de jornades anteriors en què havia desenvolupat tasques de voluntariat en altres zones. Reconeix que va experimentar una “sensació de culpa interna per haver oblidat que hi ha barris que sempre són els últims en els quals pensem. Em va caure el món damunt”, diu compungit.
El músic valora positivament la comunicació que va haver-hi a escala municipal. “Va ser prou bona i va fer que tinguérem temps per refugiar-nos a casa. Tothom al poble tenia clar, amb una anticipació vital, que havia de llevar els cotxes i les coses de valor de les plantes baixes. Els que som més joves ens quedem sorpresos quan anuncien que ve una tempesta forta. Els pares sempre pugen els cotxes a les zones altes i ho viuen tot amb psicosi. Ells ja ho van perdre tot dues vegades”, relata.
Aquest integrant de La Fúmiga indica que la previsió, a la seua comarca, és bona degut a l’experiència d’episodis anteriors. En canvi, considera que “cal reflexionar molt sobre la gestió política”. També es mostra indignat pel fet que “s’hauria de baixar el ritme laboral perquè els veïns estiguen en condicions d’arreglar-ho tot en deu dies. Ara mateix ningú no té vida normal, això no és just, i cal recuperar la normalitat”.
El drama dels editors
La revista infantil Camacuc ve de viure moments especials. La censura patida a Borriana, a la Plana Baixa, contra la seua publicació —i també contra EL TEMPS i contra molts altres mitjans en català— per part d’un regidor de Vox va tindre com a contrapartida una enorme solidaritat. Aquell episodi tan vergonyós de censura també va anar seguit de diferents reconeixements a Camacuc, castigats injustament després de dècades de trajectòria en l’àmbit educatiu. Un dels més importants va ser el Premi Martí Gasull atorgat per Plataforma per la Llengua. La setmana passada van rebre l’homenatge de l’APPEC, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.
Ara, però, de Camacuc, només en queda la furgoneta. A l’estudi de la revista, ubicat a Paiporta (Horta Sud), l’aigua va pujar dos metres i mig. “No ha quedat res, ni tan sols les llapisseres”. La riuada s’ha emportat quaranta anys d’històries i escrits originals de molts autors. L’editor de la revista, Joan Escrivà, explica que quan van sentir crits d’alarma al carrer pensaven que el temporal no arribaria al nivell que va arribar. Quan van veure contenidors surant, van traure el cotxe i ell, la seua parella i la filla es van refugiar a casa dels seus pares, que viuen a mig quilòmetre del centre del poble.
“Per sort ens vam salvar. Ningú no en sabia res. No va caure ni una gota del cel. Era un dia totalment normal. Mai no havia passat. Era impensable”, descriu Escrivà. La zona en què van deixar el cotxe va ser l’única en què els vehicles de Paiporta es van poder salvar. On tenen la casa i l’estudi tot va quedar inservible. “No m’ha quedat res de la meua vida de dibuixant”.
Malgrat tot, Escrivà diu que no han perdut l’humor i que es recuperen netejant i rehabilitant tot el que poden. Admet sentir-se emocionat amb la solidaritat i apunta que no volen donacions. “Volem difondre el que ha passat i volem subscripcions, que la revista arribe a tot arreu, escampar la lectura”. Segons ell, recuperar-se és només qüestió de temps.
Catarroja, localitat albuferenca ubicada també a l’Horta Sud, també s’ha vist enormement perjudicada. Allà viu —i hi continuarà vivint— l’editor d’Afers, Vicent Olmos, que té els seus primers records de la infantesa en el temporal de 1957, quan només tenia tres anys. “Se’m va quedar gravat. A casa no va entrar aigua, però a la part fonda del poble tot es va inundar. Ara les condicions han canviat”, explica. “La gran quantitat d’horta que hi havia i que laminava l’aigua ara no existeix. Hi havia un barranc, el de la Rambleta, que als anys seixanta es va convertir en un barri perifèric —que té el mateix nom que l’antic barranc— i que va acollir la immigració del moment. Es va especular moltíssim construint sobre una zona inundable”, comenta Olmos.
El 29 d’octubre l’editor d’Afers va escoltar el president valencià, Carlos Mazón, quan va traslladar la previsió que la dana marxaria cap a Conca. “Ací no havia plogut pràcticament, però amb el panorama que hi havia a la Foia de Bunyol vaig intuir que vindria l’aigua. La informació que es va donar va marejar la gent, que va eixir de casa quan no hauria d’haver-ho fet”.
Aquella vesprada Olmos va sentir el soroll d’un cotxe que havia xocat contra la porta de casa. La va obrir, tot es va començar a inundar, però l’editor va aconseguir tancar la porta. Va pujar a dalt i va passar a la casa d’una neboda com va poder per després tornar. L’editor, que feia vida a la part baixa de la seua llar, comptabilitza uns cinc-cents llibres perduts, convertits en pasta de paper. També ha perdut mobles i electrodomèstics, i el llit en què dormia, el mateix en què dormien els seus pares i en el qual ell mateix va nàixer l’any 1954.
Olmos, que diu que no és cap màrtir i recorda que no està, ni de bon tros, entre els més perjudicats, té clar que no podrà continuar vivint a casa. Almenys de moment. “Si l’he de reconstruir necessitaré un any, com a mínim, i possiblement me n’aniré provisionalment a la casa del meu germà. M’han oferit altres cases, però no me’n vull anar de Catarroja, és on tinc la vida”. La seu de l’editorial, situada en un pis, s’ha pogut salvar. El magatzem també, tot i localitzar-se en una planta baixa. El problema per a molts editors, però, és la inundació dels magatzems del distribuïdor GEA Llibres, ubicat a Riba-roja (Camp de Túria), en un dels polígons industrials —el de l’Oliveral— que van quedar totalment devastats. “Mentre Mazón deia que no passaria res, a ells els estava a punt d’entrar aigua a onades”, denuncia Olmos.
José Antonio Barberá és el responsable de distribució d’aquesta empresa, que atén la demanda llibretera a les demarcacions de València i de Castelló, i que compta amb un altre centre a Alacant que arriba fins a Múrcia i Albacete. Explica que no han calculat pèrdues, però el fet que els treballadors hagueren de fer nit a la part alta de la instal·lació transmet una idea de la magnitud del desastre. Els empleats no van poder eixir del centre fins a les sis de la matinada. En aquesta distribuïdora també hi havia milers de llibres de l’editorial Sembra, tal com van lamentar a través de la xarxa social X. D’altra banda, l’editorial Tres i Quatre, amb 56 anys d’història, tenia també exemplars de quasi tot el seu catàleg —que abasta vora 1.200 títols— en aquest magatzem i que no es podran recuperar.
L’editorial Andana també té el magatzem a Riba-roja. Calculen una xifra de 110.000 llibres afectats, als quals cal sumar els 15.000 que estaven dipositats a la distribuïdora citada. Ricard Peris, l’editor, té l’oficina a Picassent (Horta Sud), un dels pobles que es va lliurar de les pitjors conseqüències de la dana. En canvi, la plataforma logística sí que està a la localitat del Camp de Túria. Al magatzem va entrar mig metre d’aigua, i calculen haver perdut el 30% del que tenien. La traducció econòmica és d’uns 300.000 euros.
Peris lamenta que també han perdut el material dipositat a la primera seu de l’editorial, a Algemesí, a la qual va entrar metre i mig de l’aigua i on els records han desaparegut. Aquest factor emocional també hi és present, i l’editor demana que l’Administració no oblide els centres que han perdut material bibliogràfic.
Altres afectats
Més enllà de l’edició, altres professionals del món del llibre també s’han vist perjudicats. És el cas d’Eva Gisbert, llibretera de Fan Set, que no ha vist afectada la llibreria ubicada al Centre Octubre de València. Ella, però, viu a Picanya, un dels municipis més perjudicats i on no van rebre cap avís perquè “no plovia ni una gota i ningú no s’esperava això”. La localitat va veure caure el pont que connecta amb Paiporta cap a les 19 h, més d’una hora abans de l’avís que la Generalitat va enviar als telèfons mòbils dels valencians.
La filla d’Eva Gisbert, precisament, es trobava a Paiporta, on havia anat a estudiar a la biblioteca amb unes amigues, però les van traure de la biblioteca i es van quedar a soles al carrer. “Per sort no van intentar tornar a casa i es van refugiar en un portal”, diu la llibretera, que agraeix l’acollida d’una dona que les va fer entrar a casa. En aquell moment, Gisbert, desconeixedora d’aquesta salvació, va voler agafar el cotxe per anar a buscar la seva filla a Paiporta, però els carrers ja estaven inundats. Actualment, la Llibreria Fan Set l’està obrint Joan Belló, ja que l’altre llibreter, Josep Alapont, viu a Catarroja i ha quedat aïllat. Les presentacions, això sí, s’han ajornat.
Qui sí que ha patit danys materials a l’empresa és l’humorista Xavi Castillo, que té el local a Picanya i ha vist el seu estudi totalment afectat. “Hem recuperat molt poquet”, diu, però manté la idea de “continuar treballant i evitar cancel·lacions” dels seus espectacles, que es poden fer amb el material que restava dins de la furgoneta i han pogut conservar. “Hem de continuar oferint cultura. Podem continuar fent teatre”, recorda Castillo, que considera que la millor forma de recuperar-se és continuar treballant. “Si ara suspenem la feina pel dol, ens anirem a fer la mà”.
Castillo denuncia la negligència de les autoritats, que segons ell “ha sigut brutal”. “Quan l’alarma ens va sonar a Picanya, teníem metre i mig d’aigua i els cotxes flotant. És tan flagrant i delictiu com això”. I pel que fa al Govern espanyol, comenta que “si van enviar milers de policies a Catalunya per impedir que la gent votara, com no volem que la gent no es pregunte per què no van enviar l’exèrcit fins tres dies després?”, es pregunta amb indignació.
Qui també es mostra indignada és la dissenyadora Cristina Duran, que resideix a Benetússer (Horta Sud) i va tindre el temps just d’anar a l’estudi —que el té en un baix, al costat de casa— i rescatar ordinadors i treballs originals. Les plantes baixes de la casa i l’estudi —que funcionava com a coworking— han quedat inhabilitades. “Molts companys ho han perdut tot”, lamenta.
Duran es va començar a preocupar quan a la seua filla, que estudia a Torrent, la van tornar a casa després de dinar, quan part de la ciutat es preparava davant el que podia arribar. L’altra filla, que estudia a la Universitat de València, no havia anat a classe degut a l’anticipació del centre acadèmic, que amb un encert majúscul no va obrir aquell dimarts. “Tot era més seriós del que podia semblar”, diu. La família es va refugiar a la segona planta de la casa després que a les 20 h començara a entrar aigua. Fins a les 12 de la nit no va començar a baixar i un company de feina, refugiat en aquesta llar, va poder tornar a casa, situada només a dos carrers. La seua dona, fins aleshores, no n’havia sabut res.
“Ma casa està habitable gràcies als voluntaris”, diu la dissenyadora. “Entenc que els efectius van com van, però la gestió de la catàstrofe ha sigut nefasta. Que Mazón encara no haja soltat el comandament no s’entén. Què més ha de passar? La tragèdia és tal que eixa mateixa nit ja haurien d’haver declarat l’estat d’emergència i enviat tot l’exèrcit, però no ho van fer”, protesta amb angoixa.
L’escriptora Núria Cadenes també transmet angoixa quan recorda aquella vesprada. Ella viu a Torrent, un dels pobles afectats, si bé a la seua zona no van arribar les inundacions. “Quan van fer arribar l’alerta, molta gent ja estava ofegada o enfilant-se com podia als balcons”. Cadenes, que també és periodista, recorda els dies posteriors, quan va fer de voluntària. “De Torrent a Picanya hi ha menys d’una hora a peu i tot aquell camí era de devastació: fang, un tràiler bolcat xafant un cotxe, objectes quotidians enfangats al carrer i una sensació d’hecatombe. No és el mateix veure-ho en vídeo que en persona, quan es percep tot el conjunt. Cases derruïdes que et fan pensar com va córrer l’aigua, mobles coberts de fang...”.
Cadenes, però, també destaca la part positiva de l’experiència. Quan diumenge van prohibir l’accés de voluntaris a algunes poblacions, coincidint amb la visita dels reis d’Espanya, “la gent hi anava igual, sense immutar-se, sense grans escarafalls, caminant amb normalitat i de manera civilitzada”. És aquesta solidaritat, exercida per tanta i tanta gent a través de diferents tasques “per ajudar desconeguts, gent que no es coneixia de res”, la part positiva d’una tragèdia que es recordarà durant generacions.