La Basílica de Sant Pere, ubicada a l'interior de la Ciutat del Vaticà, impressiona a tot visitant que contemple el seu interior, una combinació d'estil barroc i renaixentista. Erigit en un dels temples de més rang del món catòlic, amb l'espai interior sagrat més gran de qualsevol parròquia cristina, va ser testimoni de les paraules del sant pare en una setmana de recolliment i penitència, de compulsió per la mort de crist i d'alegria, tanmateix, per la commemoració de la seua resurrecció.
A la missa de Dijous Sant, celebrada en aquella basílica icònica, el pontífex Francesc va carregar contra «la hipocresia clerical» de predicar uns comportaments cristians per als seus fidels, però actuar d'una altra manera en la seua vida privada. Unes paraules crítiques que mostren el tarannà oberturista i, fins i tot, progressista del papa argentí d'ençà que va convertir-se en el representant de Déu a la terra, iniciant una mena de primavera a la institució religiosa.
Aquesta línia discursiva, la seua aposta per baixar dels altars vaticans a moviments marcadament conservadors com ara l'Opus Dei, les seues invectives contra les desigualtats econòmiques, han xocat amb el pensament profundament tradicionalista que ha caracteritzat la cúria espanyola. L'elecció del cardenal Juan José Omella com a president de la Conferència Episcopal Espanyola l'any 2020 va apropar formalment la comandància eclesiàstica espanyola a les tesis de Francesc, però les últimes votacions per escollir als dirigents de l'episcopat han mostrat una mena de retrocés cap a les línies conservadores i allunyades dels predicaments del papa jesuïta.
Amb 48 vots dels 78 representants de l'Església catòlica espanyola amb dret a sufragi, l'arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, va convertir-se a principis d'aquest mes en el nou president de la Conferència Episcopal Espanyola. Els bisbes van optar per un perfil que no ha dubtat a clamar contra el feminisme, exhibir la seua oposició a les lleis de memòria democràtica dels governs progressistes i menysprear la dimensió dels casos d'abusos sexuals comesos per la institució catòlica a l'Estat espanyol. No s'ha oblidat en els seus anys de secretari de la Conferència Episcopal Espanyol de pronunciar-se contra l'avortament i de generar polèmica amb els drets LGTBI.
«L'Església agraeix al general Franco que s'haguera posat fi a una situació en la qual part d'aquesta va sofrir una persecució», va expressar durant el debat sobre l'exhumació del cadàver del general sanguinari de l'anomenat Vall dels Caiguts, encara que va matisar que a partir dels anys quaranta del segle passat «va començar a veure's el règim nacionalcatòlic com una incomoditat per a la llibertat religiosa». Argüello va repetir l'argument emprat per la ultradreta contra l'Agenda 2030 i va rebre amb esperança el naixement de la xarxa ultraconservadora Neos, auspiciada per l'exministre d'Interior de José María Aznar, el radical Jaime Mayor Oreja.
Tanmateix, el nou president de la Conferència Episcopal Espanyola no està entre els bisbes més extremistes, com ara José Ignacio Munilla, de la diòcesi d'Oriola-Alacant; Jesús Sanz, encarregat de l'àrea religiosa d'Oviedo; o Demetrio Fernández, de la delimitació catòlica de Còrdova. «La conclusió més ràpida i, al seu torn, més completa d'aquestes eleccions, una vegada s'analitza com ha quedat el conjunt dels càrrecs directrius de la Conferència Episcopal Espanyola, és el triomf aclaparador del sector conservador i una derrota claríssima de José Cobo, arquebisbe de Madrid i representant de la facció dels bisbes alienada amb les tesis de Francesc», assenyala José Manuel Vidal, teòleg, sociòleg i director de la publicació de referència al món catòlic Religión Digital.
«No sols ha estat la victòria d'Argüello sobre Cobo per la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola, sinó que el sector conservador ha copat quasi tot el poder real de la direcció del bisbat espanyol. Les grans comissions, el comitè executiu... Els principals òrgans de poder han estat copats per a bisbes de sensibilitat conservadora», remarca un dels periodistes amb millor informació dels moviments interns a la cúria espanyola. «Cobo s'ha quedat amb un càrrec honorífic com és la vicepresidència, sense massa poder real», apunta. L'elecció de Cobo, l'altre contrincant, com a una de les màximes autoritats de l'Església catòlica espanyola, és resultat d'un l'equilibri de tendències que s'ha buscat per part dels bisbes.
Un viacrucis per al pontífex
La victòria conservadora a les votacions de la Conferència Episcopal Espanyola apropa la cúria espanyola al club de les jerarquies eclesiàstiques menys favorables a la línia oberturista que ha instaurat Francesc d'ençà que de les xemeneies de la santa seu va sorgir fum blanc per a escollir-lo. «Amb aquests resultats, l'Església espanyola gira una altra vegada a la dreta i es converteix en uns dels bisbats més contraris a Francesc del món. Això sí, del bracet de Polònia i dels Estats Units d'Amèrica», radiografia. «La jerarquia eclesiàstica espanyola és de les més conservadores de la Unió Europea junt amb la polonesa i l'hongaresa», contextualitza.
Amb un profund coneixement de les estructures de poder clericals a l'Estat espanyol, Francesc ha mogut fils per transformar la comandància catòlica espanyola. Els seus moviments, però, han estat infructuosos. «No ha aconseguit canviar la faç de l'episcopat espanyol. Tanmateix, no era una tasca fàcil, ja que el conservadorisme dels bisbes espanyols ve de lluny. En la transició va imposar-se el cardenal Tarancón, però després han prevalgut durant els pontificats de Joan Pau II i Benet XVI les tesis molt conservadores del cardenal Marcelo González Martín», narra.
«La imposició de la seua visió al seminari de Toledo i en altres escoles de religiosos va comportar un clericalisme absolut en la formació dels rectors, els quals posteriorment van transformar-se en bisbes i aquests són els dirigents de l'Església catòlica que tenim en l'actualitat», prossegueix, per assenyalar que els bisbes educats sota la batuta de la doctrina de González Martín «estan més propers al Concili de Trent», celebrat entre 1545 i 1563 i caracteritzat per consagrar una mirada extremadament tradicionalista a la institució religiosa, «que al Concili Vaticà II», datat en 1959 i amb un aire d'obertura i progressisme per a l'arquitectura de poder del catolicisme.
Com a bisbes proclius a la senda impulsada pel pontífex Jorge Bergoglio, tant els cardenals Juan José Omella com ara Carlos Osoro no han tingut capacitat per modificar la sensibilitat dominant a la cúria espanyola. «L'estratègia de Francesc a través d'ambdós cardenals per reestructurar la jerarquia catòlica espanyola ha fracassat. És cert que era una tasca complicada perquè gran part del clero està format amb l'horitzó anterior de González Martín, però també s'ha d'assenyalar que Osoro i Omella han pecat de prudència. Omella no volia ser presidencialista al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola i, per tant, no tenia intenció d'emular a l'expresident Antonio María Rouco Varela», explica.
«Va buscar l'equilibri entre totes les tendències i va donar joc a totes les sensibilitats, amb la qual cosa se li han colat bastants bisbes molt conservadors», subratlla. La composició d'un clero tan conservador i, en conseqüència, sense massa comunió amb la doctrina de Francesc, ha provocat que el pontífex no haja efectuat cap gran visita papal a l'Estat espanyol. «És evident que és una de les variables que han comportat la seua absència a Espanya. El pontífex és plenament coneixedor de la situació de l'Església espanyola i de la seua jerarquia. Ho sap amb noms i cognoms, fil per randa. És conscient que una àmplia majoria de la jerarquia espanyola no combrega amb la seua línia i, per tant, sap que, en el fons, no és benvingut», expressa.
L'única possibilitat que, de moment, baralla el papa per a visitar l'Estat espanyol seria un viatge a les Illes Canàries. «No seria una visita a l'Església espanyola, sinó un gest humanitari, d'acollida de les persones migrants. Si aconsegueix tancar el viatge a Argentina, les Illes Canàries podrien ser una parada. Si no ho assoleix, podria ser una visita ràpida i rellamp com a gest de suport a les persones migrants», exposa el responsable de Religión Digital.
Resurrecció oberturista?
A pesar del gir conservador a les estructures directives de la institució catòlica, no hi haurà un retorn als temps de les manifestacions al carrer i de les mobilitzacions contra els executius progressistes. O, si més no, així ho assenyala Vidal: «No es notarà, en principi, en una presència més gran al carrer. L'Església catòlica ha perdut influència social en els darrers anys i no compta amb massa empenta per enfrontar-se, contrarestar o oposar-se de manera inequívoca contra el govern de coalició. A més, Argüello és una persona molt llesta, molt fi i molt polític. Sap trenar bones relacions amb tothom. Ha après molt dels seus anys com a secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola».
«La jerarquia catòlica no pot trencar la baralla amb el govern, ni tampoc amb la societat. No està en una situació de força», interpreta, per exemplificar-ho: «Argüello va relativitzar la dimensió dels casos d'abusos sexuals, al contrari que Cobo, qui sempre va estar al costat dels afectats. Després de ser elegit com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, una de les seues primeres accions ha estat rebre a les víctimes. Aquest fet dona pistes per saber quina serà la seua estratègia, la qual estarà fonamentada en el diàleg i en el consens». De joventut antifranquista, intel·ligent i amb coneixements de teoria política, Argüello atresora en la seua biografia relacions en el passat amb el PCE i una experiència d'assessor cultural del PSOE a Valladolid durant els vuitanta.
El triomf del sector conservador, però, podria ser un miratge de només quatre anys, en un temps en el qual podria donar-se la renúncia del pontífex Francesc. «Argüello només té quatre anys i Cobo actualment gaudeix de poder en la fàbrica dels bisbes, és a dir, en el dicasteri de Roma que filtra els nomenaments espanyols. Si no comet els erros d'Omella, podria escollir una desena o una quinzena de bisbes que podrien inclinar la balança cap a posicions favorables a Francesc», remarca el periodista especialitzat en assumptes religiosos. Seria l'oportunitat perquè l'actual papa es traguera del seu cos l'espina de l'esperit conservador de la cúria espanyola.