Cinema

11 petites joies que han fet gran el 2018

Una selecció de grans films estrenats aquest any que acaba, amb històries que fan pensar, que remouen, que ens plantegen nous escenaris, que ens commouen des d'una essència exigent i intransferible.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La cartellera cinèfila d'aquest 2018 ha comptat amb grans estrenes (una nova i espectacular entrega de Mission: Impossible, un meta-cinèfil Spielberg –la brillant Ready Player One–, l'espectacularitat d'Avengers: Infinity War, la segona tongada d'Els Increïbles de Pixar, o l'èpica intimista de First Man, entre d'altres grans reclams que han estat de molta qualitat), però també amb films més petits i discrets, tant pel que fa al pressupost com a les campanyes de màrqueting.

És aquí on ens volem aturar, ara que repassem la collita de l'any. Films de qualitat extraordinària, amb històries que fan pensar, que remouen, que ens plantegen nous escenaris, que ens commouen des d'una essència exigent i intransferible. Films únics, que s'han estrenat aquest 2018 i que no han tingut el ressò de les grans, grandioses estrenes, o d'una gran tirallonga de premis Oscar. Films que recordarem d'entre el brogit de l'any i que valen molt la pena. La nostra tria particular d'un curs de molt i bon cinema.

Tully - I qui cuida les mares?

Cal veure Tully. Les raons són múltiples. Perquè Charlize Theron torna a guanyar-se a cop de suor, ofici i imperfeccions el lloc que mereix al cenacle de les grans actrius de Hollywood, lluny de la via fàcil i de l’autocomplaença que tant s’estila quan ets una estrella acomodada. Perquè Tully trenca els codis del somni i ens explica què hi ha darrere d’una gran mentida, d’un esgotament crònic en cos i ànima. Perquè la maternitat pot fer mal, fins a límits que ningú mai no gosa dir.

Visages villages - Agnès Varda, un geni a la carretera

És Agnès Varda, història viva del cinema. La seva darrera pel·lícula és el que és, “cares i llocs”. Una mena de buddy movie artística que ens porta de ruta per paratges que se’ns fan bellíssims, que mostren les persones com a models d’instantànies efímeres, i que ho fa en plena era del selfie, amb la pel·lícula convertida en un autoretrat amb la grandesa de sobrepassar l’objecte retratat.

Lucky - La mort com a petit gest d’un gran somriure

El testament fílmic del gran Harry Dean Stanton, actor de culte. Lucky és un film petit i àrid, ple de cactus a manera d’atrezzo crepuscular, forjat a base de la contemplació de l’espai i de la intimitat, amb pèrdua de consciència inclosa i tan determinant com ho va ser també a Paris, Texas, l'altre paper protagonista d'un Stanton mític.

A quiet place - Temps de silenci, temps d’horror

Una pel·lícula pràcticament muda, per exigències del guió i del crit que no es pot emetre. No és debades: als protagonistes, una família que viu en una cabana solitària al nord de Nova York, els hi va la vida. La premissa, d’un exigit silenci avant tout, és el que marca l’angoixa d’aquest thriller de terror que se sustenta en allò canònic que estableix el gènere, però amb l’ús de la base i de la convenció per anar un xic més enllà.

Insyriated (Alma Mater) - La guerra de Síria en pla detall

Claustrofòbica i contundent, la història passa en un sol espai –un apartament de Damasc– en ple exabrupte del conflicte que ha assolat Síria en els darrers anys. La protagonista ha convertit el seu pis en un espai franc on resguardar-se de la guerra que ha assetjat la ciutat i el país. A dins, la seva família —sogre i tres fills—, dona de fer feines i alguns veïns del mateix immoble, es protegeixen de les envestides dels lladres i extorsionadors, de la temuda arribada d’escamots furtius, dels franctiradors i de les explosions que van destruint-ho tot.

Phantom Thread - Alta costura, sinistra obsessió

Ambientat al Londres de postguerra —any 1950—, El hilo invisible (Phantom Thread) ens mostra la relació entre Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis), un distingit dissenyador de moda de la high class britànica, i la jove Alma (Vicky Kripes), qui s’acaba convertint en la seva musa, però també en l’acompanyant d’un periple vital on patiment, confusió i dolor van estretament lligats a creació, amor i incondicionalitat. Un caramel enverinat de Paul Thomas Anderson, i una nova obra mestra, refinadíssima.

The Florida Project - Els colors llampants d’una societat trencada

Un monument de colors pop i vides marginades, però certes, que contrasten del tot amb la gran mentida cartó pedra que és Disneyworld –just al costat d'on passa l'acció–, allà on no hi ha souvenirs, ni contes amb final feliç, ni experiències vertiginoses que pretenen fer-te sentir més viu que mai. La vida no és això. La vida transcorre per altres coordenades, molt més insulses, molt més viscerals, plenes d’imperfeccions i de desastres íntims, tal com mostra aquest film esplèndid protagonitzat per Willem Dafoe.

BlacKkKlansman - Un món on el Ku Klux Klan és més viu que mai

Spike Lee torna a primera línia de foc i ho fa amb l’aval del Gran Premi del Jurat de Canes. Sense perdre en cap moment el context —imatges inicials i finals, vincles amb l’art precedent i la realitat immediata—, el film s’endinsa en l’agitació social dels anys 70 i dona el protagonisme a Ron Stallworth, el primer detectiu negre del departament de policia de Colorado Springs i l’encarregat de portar a terme una missió d’alt risc: infiltrar-se al Ku Klux Klan.

Climax - La societat és un frau

Extrema, incòmoda, extravagant en l’humor, entusiasta en el ritme, la darrera vencedora al Festival de Sitges, Clímax, és una pel·lícula disposada a esbotzar el manual, jugant a desagradar al públic, a mostrar-se tan violenta o tendenciosa per provocar l’esglai de qui no tolera l’excés o la gratuïtat. Gaspar Noé en estat pur, a cop de ball i coreografia, claustrofòbic i entregat totalment al goig del cinema com a experiència.

The rider - Arrelar-se a la ferida i trobar la raó de ser

A mig camí de la realitat i de la ficció, The Rider s’inspira en el cas real de Brady Jandreau, genet que pateix un accident que li provoca una ferida cerebral que l’incapacita per seguir practicant aquest esport. La jove directora Chloé Zhao es val de la presència de la família mateixa i dels companys de professió de Jandreu com a intèrprets, en una mena de postal concreta i de tints neorealistes on el genet combat contra la determinació que li diu que no tornarà a cavalcar. Guanyadora de la Quinzena de Realitzadors de Canes.

El reverendo (First Reformed) - Qui salvarà la Terra si Déu n’ha desistit?

Una història dura, retratada amb agror i una impecable elegància formal, on Ethan Hawke interpreta un pastor evangèlic a qui la fe se li remou ­—al mateix temps que ho fan les constants vitals— quan coneix un activista ecologista i la seva dona embarassada (Amanda Seyfried). El capellà està a càrrec d’una turística església al nord de l’estat de Nova York, després d’haver passat per l’exèrcit i de no haver pogut cicatritzar la ferida de la mort del seu fill a Iraq.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.