Hi ha molts precedents al límit de l’escapisme, tots amb alta nota cinèfila: l’escena de la persecució de Jason Bourne pels carrers de Marsella (El Caso Bourne, 2002), el Ford Mustang de Steve McQueen volant pels carrers ondulats de San Francisco (Bullitt, 1968), la inoblidable corredissa del trio de minis a l’asfalt de Torí (Un treball a Itàlia, 1969), la fugida de Hulk - Edward Norton per carrers, teulades i terrasses de les favelas de Rio de Janeiro (L’increïble Hulk, 2008). Què deuen pensar els indòmits cineastes que van planificar aquelles escenes, totes memorables, quan veuen Tom Cruise amb un posat perfecte, amb el somriure a punt, amb cinc dècades a les espatlles, motoritzat, sense casc, corrent i derrapant contra direcció pels carrers de París? És una de les grans seqüències que construeixen Mission: Impossible – Fallout, una d’aquelles que ens deixa garratibats a la butaca de manera irreversible, amb l’alè a punt de tallar-se, amb el cor regirat com si fos un tros de carn en combustió. Amb la nova pel·lícula, ja ningú pot dubtar que Tom Cruise és el millor Ethan Hunt possible. Ningú com ell per vampiritzar el personatge, per sobreviure a dèries i modes, a caigudes i a moments de bogeria transitòria. Només ell, Cruise-Hunt, per seguir esprement el suc d’aquesta franquícia i fer-ho cada vegada millor, sent elegants i sòlids, alhora que frescos, intrèpids i pràcticament infal·libles, coronat com el rei del blockbuster i d’un cinema d’acció sense llei de la gravetat, convertit en un “més difícil encara” que es mou en la fina línia que hi ha entre el miracle i la màgia.
Com a gran artifici, la sisena entrega de Mission: Impossible és una manera d’entendre l’entreteniment i de fer-lo audaç i lúdic. És acció, dinamisme, herois. I és teatre, perquè tot és un joc de màscares on res és el que hauria de ser, fins que esclata el final, com a gran motiu d’aquesta gran mentida que és el cinema, l’escriptura, la vida. Perquè Mission: Impossible és la recreació de la recreació i, com no podia ser d’altra manera, la trama es mou a partir d’un error que Cruise-Hunt haurà d’arreglar seguint els designis de la improvisació, perquè així funciona l’invent: apoteòsic, però amb el convenciment de resistir (“i tu, no et mors mai?”, etziba el personatge que interpreta Henry Cavill a Cruise-Hunt en plena persecució final —una altra per a la glòria— d’helicòpters), de fer-ho millor, de ser l’ànima d’un espectacle capaç de ser frenètic malgrat ser construït a partir d’escenes llargues, llarguíssimes, a la contra del manament dels temps moderns. Glorificant la pausa i la transició, al punt màxim d’eficàcia i eficiència.
I així és: la franquícia viu el seu millor capítol, amb el pla acomplert de fer que Mission: Impossible s’hagi fet gran gràcies a concebre cada film com un tot independent amb “marca” d’autor: Brian de Palma, John Woo, J.J. Abrams —també productor— i Brad Bird. Christopher McQuarrie trenca el motllo: és l’únic que repeteix, concloent un magnífic díptic amb Nació secreta (2015) i demostrant que és impossible demanar més (de moment), amb escenes com la del lavabo de la discoteca de París o la persecució final, mentre l’amenaça nuclear sembla, ara sí, a tocar. I tot, amanit amb precises subtrames on trobem el toc just d’humor, emoció i patiment, per on veiem la mesura més humana que mai de Cruise-Hunt. Les peces de l’engranatge de la pel·lícula d’espies ideal, ja no difícilment superable, sinó igualable. Però, qui sap. Només un binomi etern, incombustible, atrevit i tossut com Cruise-Hunt podrien repetir la proesa. Temps al temps.
Misión: Imposible - Fallout
Direcció: Christopher McQuarrie
Estats Units, 2018
Durada: 147 minuts
Guió: Christopher McQuarrie, Bruce Geller
Música: Lorne Balfe
Fotografia: Rob Hardy
Repartiment: Tom Cruise, Henry Cavill, Ving Rhames, Simon Pegg, Rebecca Ferguson, Sean Harris,
Angela Bassett
Gènere: Acció. Espionatge