Els crítics

Alta costura, sinistra obsessió

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El darrer film de Paul Thomas Anderson és un caramel enverinat. Ho és perquè parla d’art i assumeix el risc d’endinsar-nos en els turments sadomasoquistes de la genialitat. Ho és perquè ens sacseja des de la fredor de ser absolutament artificiós. Ho és perquè és el seu film més minuciós i pulcre, treballat amb la dèria obstinada de l’orfebre. També per això, precisament: perquè mostra l’alè inquietant que té la més sublim de les perfeccions. Ho és, sobretot, perquè aquesta història estilitzada pot resultat insulsa, perquè no s’arriba mai al moll de l’os que ho faci esclatar tot, perquè aquesta manera d’explicar, tan intencionadament hermètica, crea anticossos entre els espectadors que en volen més, que necessiten una dosi més alta d’acció exacerbada i menys distinció. 

Malgrat tot, fer el pas de voler entendre la història té una alta recompensa. Fascinat per la figura de Cristóbal Balenciaga —qui inspira directament el personatge de Daniel Day-Lewis, el qual afirma que aquesta serà la seva darrera interpretació—, el director de Magnolia, Boogie Nights o The Master torna a mostrar un domini privilegiat de l’acció i del pols escènic. Sense recances, ni prevencions. Ambientat al Londres de postguerra —any 1950—, El hilo invisible (Phantom Thread) ens mostra la relació entre Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis), un distingit dissenyador de moda de la high class britànica, i la jove Alma (Vicky Kripes), qui s’acaba convertint en la seva musa, però també en l’acompanyant d’un perible vital on patiment, confusió i dolor van estretament lligats a creació, amor i incondicionalitat. La germana de Reynolds, Cyril (Lesley Manveille), esdevindrà el vèrtex imprescindible d’un triangle que té les peces marcades, sense enganys, girs vodevilescos o afirmacions properes a la falsa pretensió.

Phantom Thread
Direcció: Paul Thomas Anderson
Títol d’estrena: El hilo invisible
Estats Units, 2017
Durada: 130 minuts
Guió: Paul Thomas Anderson
Música: Jonny Greenwood
Fotografia: Paul Thomas Anderson
Repartiment: Daniel Day-Lewis, Vicky Krieps, 
Lesley Manville
Gènere: Drama

Volgudament espectral, El hilo invisible (Phantom Thread) és un artifici des del títol fins als crèdits. És una obsessió que transita pel revers oníric de la realitat i que ens enganya, mentre ens converteix en l’agent que franqueja l’espai teatral per observar, aristocràticament instal·lats entre cortinetes. És un film que ens fa partícips d’un encaix d’alta costura sobre ambicions i dimonis personals, i que fa impossible que puguem parlar d’un gènere, perquè tot és una mescladissa que no perd mai el sentit de ser subversiva. En aquest sentit, Anderson ens ha acostumat a un cinema que sempre ens desafia, exigent i primmirat, provocant que el debat sigui el millor preu a pagar després de comprovar que els seus films tenen l’habilitat de perdurar més enllà del visionat. 

El hilo invisible pot ser que sigui la pel·lícula d’Anderson que més distància estableix amb nosaltres, els espectadors, i potser aquesta mancança és el seu gran mèrit. Perquè, malgrat això, no podem deixar de desenganxar la mirada de la pantalla, establerts a dreta llei com a coautors d’una doctrina cinèfila portada a l’extrem: cura pels detalls, pulcritud estètica, el xoc sinistre que remou la convenció, la perfecció com a distintiu d’elegància, el misteri de l’home des que la humanitat és en dansa. El deliri de la creació, que és el mateix que sentir-se viu, amb totes les teves misèries i perversions. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.