Els Crítics

Qui salvarà la Terra si Déu n’ha desistit?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És la gran pregunta els nostres dies, d’aquests temps de canvi climàtic, de migracions a gran escala, de recerca de futur: on anem? Ens dirigim irremeiablement a la deriva, a la manca total de referents, a l’absència d’alguna transcendència que ens expliqui, que ens faci entendre la missió que tenim, que doti de sentit aquest petit tall microscòpic de temps que és la nostra existència? Què podem fer amb els estralls de “l’escalfament global, amb un mar de pornografia, de videojocs hiperviolents”, en un món “sense privacitat, amb nens comunicats a través de xarxes socials” i que defugen el contacte directe? Què es pot fer amb aquest “món sense esperança”? Així sembla que creixin els joves d’avui dia, ja instal·lats de ple en la incertesa del segle XXI, irrecognoscibles als ulls dels adults —imagineu als ulls dels homes de fe—, que s’ho miren astorats, com si en comptes “d’una o dues generacions haguessin passat tres segles de cop”.

La reflexió —en forma de diàleg entre reverends— és una de les grans escenes d’aquest film esglaiador que és El reverendo (First Reformed), el darrer film de Paul Schrader, bentornat a la primera plana en plenitud de forma, després de pràcticament dues dècades de films per sota de les expectatives, de no haver sabut mantenir la vitalitat incisiva d’una trajectòria on sobresurten obres com Hardcore, Mishima, Light Sleeper o la darrera gran fita, Affliction, signada al ja molt llunyà 1997. Des d’aquella fins a First Reformed ha passat temps i molta insubstancialitat fílmica ­—algú seria capaç de justificar l’existència de Dog eat dog, The dying of the light, o de Dominion: Prequel of the Exorcist?—. Però també han passat moltes altres coses, lluny de la bombolla de les il·lusions a 10 euros l’entrada: l’11-S, les conseqüències nefastes de la guerra preventiva, la gran crisi del 2007, els atemptats en nom dels déus que poblen el món i la misèria, la inexistència de grans referents morals. I un ecosistema que s’esfondra, sense aturador.

I aquí, precisament, trobem el punt de partida d’aquesta pel·lícula, excel·lent i inusualment robusta. Ethan Hawke interpreta un pastor evangèlic a qui la fe se li remou ­—al mateix temps que ho fan les constants vitals— quan coneix un activista ecologista i la seva dona embarassada, interpretada per Amanda Seyfried. El capellà està a càrrec d’una petita i turística església al nord de l’estat de Nova York, després d’haver passat per l’exèrcit i de no haver pogut cicatritzar la ferida de la mort del seu fill a Iraq. La premissa, exposada als primers minuts del film, obre l’acció a una història dura, retratada amb agror i una impecable elegància formal, on Schrader demostra el domini que té de la imatge i de la funció que exerceix en la narrativa.

Sense concessions, el director juga bé les cartes: del primer zoom de l’església blanca, a l’assumpció de la manca de fe, amb una església pràcticament sense feligresos; de la veu en off d’un dietari on flueix la consciència del reverend, a l’escena redemptora del final, la conclusió del tram més brillant del film. Una concepció estètica i teatral, pràcticament sense música —l’orgue i el cor marquen el so—, fonamentada en escenes llargues —potser l’únic excés, forçadament allargades— on només hi ha dos personatges que dialoguen, amb l’excepció de l’escena de cafè entre els tres reverends. I això marca el rumb de tot: ens endinsem al dolor del protagonista, a la lluita amb els “poders obscurs que mouen el món”, amb una crua reflexió sobre l’avortament que aconsegueix que ens fem la pregunta: cal portar algú més al món, en aquestes condicions?

 


First Reformed
Direcció i guió: Paul Schrader

Estats Units, 2017
Durada: 108 minuts
Fotografia: Alexander Dynan
Música: Nicci Kasper, Brian Williams
Repartiment: Ethan Hawke, Amanda Seyfried,
Michael Gaston
Gènere: Drama. Església


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.