Els crítics

La guerra de Síria en pla detall

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primera guerra del Golf va ser l’inici de la naturalització massiva, via televisió, de tota mena de conflictes armats i de les imatges que se’n derivaven. Aleshores, era el Bush primigeni qui feia de justicier, amb un llenguatge promogut a gran velocitat per tota mena d’ones catòdiques, totalment implacable, així com ho va començar a ser la connivència de tot un món que tremolava i que sempre ha necessitat un monstre a qui témer i de qui tenir necessitat de defensar-se. Aquell conflicte també va suposar l’inici de la nostra immunitat als afers d’una guerra que ja no deixaria de ser, mai més, televisada. De Kuwait a Síria, explosions vistes amb càmeres de visió nocturna, drones que enregistren el moment on és abatut un des grans líders del mal, edificis en runes i forats de metralla, ajusticiaments gairebé retransmesos en viu i en directe a l’estil Star Wars. Acostumats terriblement al dolor, a la barbàrie, com si tot fos una ficció on el dolor pot ser vist mentre cuines, feineges o devores crispetes.

Per això és tan encertat el tall que planteja Philippe Van Leeuw en Insyriated, estrenada aquí amb el nom d’Alma Mater. El director belga deixa fora de camp tot allò a què ens hem acostumat i es centra només en el dolor d’un microtall de vida, de vivència real, de la història que no surt mai a cap pantalla ni arribarà a ser viral. La del terrible mal que fa la guerra a les persones que la pateixen i que res no hi tenen a veure. Claustrofòbica i contundent, la història passa en un sol espai, un apartament de Damasc, en ple exabrupte del conflicte que ha assolat Síria en els darrers anys. Oum Yazan (una tan magnífica com crua Hiam Abbass) ha convertit el seu pis en un espai franc on resguardar-se de la guerra que ha assetjat la ciutat i el país. A dins, la seva família —sogre i tres fills—, dona de fer feines i alguns veïns del mateix immoble, es protegeixen de les envestides dels lladres i extorsionadors, de la temuda arribada d’escamots furtius, dels franctiradors i de les explosions que van destruint el paisatge urbà —i humà— de manera constant i selectiva. L’acció té lloc en un sol dia, iniciada amb el tret d’un franctirador a l’aparcament contigu a l’immoble. Ja res no té marxa enrere, però Oum Yazan, l’alma mater, no vol deixar una llar que tant li ha costat de guanyar.

Heus aquí el conflicte, el dubte entre abandonar allò que és teu o salvar la pell. I Van Leeuw demostra una precisió encomiable de recursos per ordir la trama d’una pel·lícula que no necessita gaire per ser aclaparadora, amb una tensió inclement de principi a fi, que ens obliga a no deixar de mirar. Un film sobre un fragment microscòpic d’una guerra que hem vist per televisió desenes de vegades, però mai de tan a prop, que es val d’un únic escenari, del so en off —trets, bombes, passes, cops a la porta— i d’un context terrible per no deixar-nos ni un sol moment de respir.

Concisa i terrible, Alma Mater és el cinema convertit en ràtzia emocional, posant de relleu el paper essencial de la dona que es sacrifica pel bé de la seva petita comunitat, valenta i ferma en la seva condició d’ànima secular, i sempre l’encarregada de prendre partit, en contraposició als homes que sotmeten i a un avi passiu, que fuma i contempla. Una mirada amb lupa a una tragèdia que ens furga l’entranya, però també a la força que sempre ha preservat la nostra condició d’éssers humans.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.