Els Crítics

Temps de silenci, temps d’horror

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"The rest is silence”, diu Hamlet com a testament, a l’escena final d’una de les obres més icòniques de Shakespeare. La resta és silenci, amb el silenci com a bé últim, com a tot, com a cosa que iguala i eternitza, com a garant de l’equilibri que mai no hem sabut harmonitzar els homes, sempre plens de brutor i immundícia i, sobretot, irradiant soroll. Potser és per això que ara són tan cobejades les bondats del minimalisme, convertides en dogma d’ús social refinat, amb la quietud i el “menys és més” com a divisa d’una bona vida. Però no és d’aquest silenci —almenys, no només d’aquest— del que vol parlar John Krasinski en la seva tercera i arriscada pel·lícula com a director, que arriba després d’Entrevistas breves con hombres repulsivos (2009) i The Hollars (2016).

A quiet place, estrenada aquí com Un lugar tranquilo, és un exercici agosarat, una pel·lícula pràcticament muda, per exigències del guió i del crit que no es pot emetre. El film se sustenta en l’absència de diàleg, en el gest que parla i en l’angoixa de no poder fer cap mena de soroll. Als protagonistes, una família que viu en una cabana solitària al nord de Nova York, els hi va la vida. I la premissa, d’un exigit silenci avant tout, és el que marca l’angoixa d’aquest thriller de terror que se sustenta en allò canònic que estableix el gènere, però amb l’ús de la base i la convenció per anar un xic més enllà. Krasinski es val, només, de cinc personatges. Pare i mare, interpretada per Emily Blunt —parella també en la vida real—, i tres fills. I uns mostres, vinguts de ves a saber on, que patrullen per un món destruït i silenciat a força d’atacs violents, sempre amb el reclam del soroll.

Terror des d’on bastir una tesi. Espants que són ficció i també són alguna cosa de nosaltres, malgrat que la seva concepció sembli la més inversemblant de totes. Si Cloverfield o la Guerra dels móns van significar l’ànim post-11S que va desencaixar l’esperit del món, A quiet place agafa l’angoixa més refinada de The mist (Frank Darabont), amb la boira convertida en el lloc d’on prové l’horror, mentre un grapat de gent és atrapat dins d’un supermercat, sense poder-ne sortir. El pànic a allò desconegut que prové de més enllà de la nostra confortabilitat. En el cas d’A quiet place, l’analogia amb l’ara, amb aquesta onada repressiva i populista que viu d’alimentar la por (la por de l’altre, la por de dir, la por de ser tu mateix, la por de cridar), és tan clara que fa basarda. Justament ara, que la censura és pertot. Ara que callem per no dir res que no pertoqui. Que callem per no ser devorats pel monstre d’un sistema cada vegada més cec i implacable, però capaç de sentir-ho tot.

Bravo per Krasinski, que aconsegueix el seu propòsit amb els elements indispensables, sense estirar mai més el braç que l’enginy. Que transmet l’angúnia del silenci, sobretot d’aquell silenci obligat. Bravo per un film construït simètricament, amb dos crits a principi i final, amb uns darrers trenta minuts que són d’una angoixa terrible. I bravo per la por preventiva, la del fill que ha de venir, que no sabem quin futur tindrà, amb un part que difícilment oblidareu. I que esdevé, per gràcia de l’aventura fílmica, el fill d’una era on ens hem obligat a callar, perquè preferim sobreviure a ser esclafats.


A quiet place
Direcció: John Krasinski
Estats Units, 2018
Durada: 95 minuts
Guió: Scott Beck, John Krasinski, Bryan Woods
Fotografia: Charlotte Bruus Christensen
Música: Marco Beltrami
Repartiment: John Krasinski, Emily Blunt, Noah Jupe, Millicent Simmonds, Cade Woodward
Gènere: Terror psicològic


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.