Els Crítics

Allò que separa l’èpica del patriotisme

Després de 'Whiplash' i 'La La Land', Damien Chazelle presenta 'First Man', el relat de la missió espacial que va portar Neil Armstrong a la Lluna, convertida en una solemne lliçó d’austeritat i explicada a partir del dol que apareix entre pràctiques de vol en direcció a l’inconegut.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tres de tres. Damien Chazelle torna a furgar en la ferida que deixa la pèrdua i torna a demostrar el control que té sobre el seu talent —tan sòlid com precoç com per ser el director més jove mai premiat en la categoria de direcció als Oscar, amb 32 anys. Primer va ser el turment del protagonista de Whiplash, una obsessió convertida en respir, amb el ritme de la bateria entre el descontrol i el virtuosisme. Després va venir La La Land i el dolor de l’amor que no podrà ser, la determinació que hi ha entre la conveniència i la necessitat. I ara First Man, una solemne lliçó d’austeritat, feta de trencadisses i allunatges, explicada a partir del dol que apareix entre pràctiques de vol en direcció a l’inconegut.

Protagonitzada per Ryan Gosling —repeteix amb Chazelle després de La La Land, en un paper que podria perfectament reparar temes pendents de cara als propers premis de l’Acadèmia—, la pel·lícula ens endinsa en els budells de la NASA i ens explica la missió que va acabar portant el primer home a la Lluna, en el període comprès entre el 1961 i el 1969. Centrada en la figura de Neil Armstrong, First Man relata la conquesta de l’espai fugint de la grandiloqüència, sempre en primera persona i per mitjà de plans curts, amb la visió subjectiva de l’astronauta, amb les sacsejades i tremolors d’unes naus que se’ns presenten com mecanos inestables, pura ferralla còsmica més a prop de les màquines atrotinades que dels prodigis d’una societat en ple deliri futurista. El pla detall, volgudament greu i realista, no obvia el sobreesforç que van haver de fer els Estats Units per costejar l’operació, així com la cruesa i la desesperació que va comportar la cursa espacial, alimentada per l’únic objectiu de superar l’URSS, el gran imperi rival, i castigar-lo amb un escarni de dimensions galàctiques. I aquí és on Chazelle demostra que sap perfectament què té entre mans, sense que li tremoli el pols... ni la nacionalitat. Tan precís, rabiós i elegant com els tocs de bateria d’Andrew i les notes al piano de Sebastian.

Lluny de l’exaltació patriòtica, del protagonisme de la bandera i de la proesa nacional, First Man se centra en l’èpica de l’univers íntim. D’una banda, d’aquella intimitat que forja l’heroi, marcat per la mort de la seva filla Karen, però sense deixar en cap moment que el trauma malmeti l’avanç dels fets, apareixent quan li pertoca i així constatar que l’heroi és humà, que porta incrustat el dolor i que la proesa acostuma a venir acompanyada d’abandó i de renúncies. Per l’altra banda, amb l’austeritat formal de no mostrar mai més del que cal —els primers plans generals no arriben fins a l’enlairament de l’Apollo XI—, de treure-li tot el suc possible a un Gosling hieràtic, dur i flegmàtic i, sobretot, de comptar amb una gran concepció del so, tant pel que fa a la partitura —de nou, Justin Hurwitz—, com pel que fa a la importància del silenci. El silenci d’Armstrong, que mira i observa. El silenci majestàtic de l’espai, tan esglaiador quan l’astronauta surt del vehicle lunar, i es fa el buit, que tan bé parla del moment, de la mística del patiment, de la mesura terrenal de les coses, fins i tot quan és una epopeia extraordinària.

Per acabar, Chazelle no cau en el parany de cantar les virtuts de la victòria, perquè aquesta victòria té un preu massa alt —en vides, en desfalcs, en orgull desaforat— per haver-la d’aplaudir com si res. Això no és cap anunci ni cap operació cosmètica, no és el servilisme que voldria Donald Trump des de la seva butaca d’autosuficiència, odi i despit. Perquè First Man és allò que separa l’èpica del patriotisme.

 


First Man
Direcció: Damien Chazelle
Estats Units, 2018
Durada: 133 minuts
Guió: Nicole Perlman i Josh Singer
(basat en el llibre de James R. Hansen)
Fotografia: Linus Sandgren
Música: Justin Hurwitz
Repartiment: Ryan Gosling, Jason Clarke,
Claire Foy, Kyle Chandler, Corey Stoll
Drama. Biopic


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.