Els crítics

La mort com a petit gest d’un gran somriure

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Wim Wenders el va escollir per ser una de les cares més icòniques de la història del cinema, el Travis Henderson que deambulava per la realitat desèrtica de Paris, Texas (1984). Bregat com a estrella secundària, sempre amb la disposició de fer personatges que havien de ser tan singulars com la seva expressivitat robusta, aquell va ser el gran moment de Harry Dean Stanton com a protagonista. De fet, el seu cicle fílmic en el rol principal es tanca l’any 2017 amb el seu segon ­—i darrer— paper principal a Lucky, aquest film petit i àrid, ple de cactus a manera d’atrezzo crepuscular, forjat a base de la contemplació de l’espai i de la intimitat, amb pèrdua de consciència inclosa i tan determinant com ho va ser també a Paris, Texas, punt d’inflexió en ambdós casos. Un film que no pot deslligar-se del precedent, amb un actor que no va veure estrenada la pel·lícula, i que va demostrar l’ofici d’omplir la pantalla amb una mirada tan estranya com la manera de no caminar enlloc, de corbar-se i de fer els silencis.

Divertida i emocionant, Lucky llisca com ho fan les cançons que sonen al llarg de tot el metratge, i que ocupen un lloc tan important com els diàlegs o les rèpliques, des d’I see a darkness, de Jonnhy Cash, fins a l’elegia final I stole the right to live, de Michael Hurley, sempre compassades amb allò que nosaltres gosem veure, en una feliç complicitat. Precisament, és un d’aquests moments musicals el causant de provocar una catarsi que passa en comptades ocasions en una sala de cinema, d’aquelles que fan que tot s’aturi per poc més d’un minut i que converteixen el pes dels segons de cel·luloide en or. Just quan Dean Stanton —en l’assumpció conscient d’estar compartint el seu propi testament, amb un indefugible posat impertèrrit i profundament inexpressiu— comença a cantar la ranxera Volver volver, a ple pulmó d’home que ha viscut els seus 90 anys: “Voy camino a la locurra, un grito que me torturra”, diu, amb les marques de l’accent nord-americà posades com a vestit d’una lletra que és el lament d’una vida que sap que s’apaga, que arriba a la negror més absoluta i inexplicable, però que, malgrat tot, no vol deixar de ser el petit gest d’un gran somriure. És això, Lucky —pel·lícula i personatge—, de manera humanament precisa. “Y volver, volver, voler a tus brazos otra vez”.

Un film que és el retrat emocional de l’adéu, sense fer-ne escarafalls ni potinejar amb la temptació traïdora de furgar en el llagrimall. Un western que retrata l’absurditat d’aquest moment ínfim de vida que tenim, representat per la lentitud exasperant de la tortuga que apareix a manera d’inici i conclusió. Com l’homenatge que és a tot l’elenc d’actors secundaris que saben omplir la pantalla, encara que només apareguin uns pocs segons. I aquí és on més i millor es nota la mà de l’actor i director John Carroll Lynch, en un film on tenim l’honor de gaudir de l’actuació de David Lynch —tot sigui dit: un luxe que no sabem per què no es produeix més sovint—, ell que tan bé ha sabut esprémer el talent d’actors com Harry Dean Stanton, etern i eternitzat en aquesta rutina diària (gimnàs, cantina, mots encreuats, bloody mary, tabac) per demostrar, com bé diu al film, que el realisme és “la pràctica d’acceptar una situació tal com és i estar preparat per afrontar-ho en conseqüència”. Una exquisidesa per reflexionar sobre tot allò que és —i no és— la vida. I com en som, malgrat tots els deliris, d’insignificants.

 

Lucky

Direcció: John Carroll Lynch
Estats Units, 2017
Durada: 88 minuts
Guió: Logan Sparks, Drago Sumonja
Fotografia: Tim Suhrstedt
Música: Elvis Kuehn
Repartiment: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr., Beth Grant, James Darren
Gènere: Drama

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.