Els Crítics

I qui cuida les mares?

Cal veure Tully. Afanyeu-vos, perquè res no presagia que tingui una llarga vida a la cartellera comercial.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les raons són múltiples. Perquè Charlize Theron torna a guanyar-se a cop de suor, ofici i imperfeccions mundanes el lloc que mereix al cenacle de les estrelles de petjada, lluny de la via fàcil i de l’autocomplaença que tant s’estila quan ets una estrella acomodada de Hollywood, sovint al·lèrgic al risc i a tot allò que et faci créixer. Perquè protagonitza un paper incòmode, tan eixut com realista, tan fascinant com aspre, tan dur com per mostrar les seves pròpies misèries. Perquè Tully és una història sobre com cuidem els altres i sobre cuidar-se un mateix. Que posa el focus en totes les mares que no dormen, que roben hores a la vida, que es deixen d’estimar perquè sí, un bon dia. Perquè la maternitat pot no ser tan bonica com pinten les faules, els anuncis o les pel·lícules. Perquè també hi ha dolor i patiment, perquè donar-ho tot per algú que depèn de tu en exclusiva pot acabar-te xuclant-t’ho tot.

Cal veure Tully, perquè és valenta i decidida, sense la pretensió de sonar transcendent. Perquè és petita i càlida, mentre et deixa l’alè impregnat a la pell. Perquè és un calfred, tan potent que fa basarda i que, alhora, també et revifa. Que et recorre de dalt a baix, eriçant pèls i provocant suors fredes. Perquè Marlo (Charlize Theron) té tres fills i poc temps per ser qui voldria, i perquè el seu germà (Mark Duplass) li regala una mainadera nocturna, l’àngel de la guarda que ha de vetllar per ella —”he vingut a cuidar-te”, li diu, tot just arribar—. Perquè Tully (Mackenzie Davis) apareix i tot va millor, recol·locant les peces d’un món que ningú sabia que s’havia esquerdat. Perquè, qui cuida les mares? Qui cuida d’elles mentre cuiden i s’entreguen, mentre cauen i no hi ha xarxa per contenir la caiguda?

Cal veure Tully, perquè ho canta la Velvet Underground, just a l’inici: “It’s hard to live in the city”, quan sona Ride into the sun i tot funciona com un rellotge precís d’emocions tan freqüents i soterrades —”recorda, és una flor de fang, a la ciutat, allà on tot sembla tan lleig quan estàs assegut a casa amb autocompassió”. Perquè Jason Reitman remena l’essència de Young Adult (2011), també amb Theron, però ara sense un discurs tan fosc, dens i cínic. Perquè Reitman torna a reafirmar que és un director de narrativa intel·ligent, de control absolut d’allò que mostra, d’aquella peça que et vol fer remoure, que sap que hi és i que farà mal, com si premés l’interruptor d’un plaer culpable, d’una veritat tan òbvia que resulta vergonyosa. Perquè la seva entesa creativa amb Diablo Cody —guanyadora de l’Òscar a Millor guió per Juno el 2007 i també responsable del text de Young adult, les dues amb Reitman al comandament— segueix sent tan voluptuosa com sempre, amb l’afegit dels anys i de la saviesa d’haver viscut. I d’haver paït.

Darrer avís: cal veure Tully. Per gaudir de la magnífica conjunció entre banda sonora i ferides. Perquè la cançó preferida de Marlo és Blue, dels Jayhawks. Perquè cal defugir la dictadura de les aparences que ens fan estar bé en aquest aparador social que ens lliga al benestar i a l’immobilisme. Perquè Tully trenca els codis del somni i ens explica què hi ha darrere d’una gran mentida, d’un esgotament crònic en cos i ànima. Perquè la maternitat pot fer mal, fins a límits que ningú mai no gosa dir. I perquè Reitman, Cody i Theron sí que gosen dir-ho.

Tully

Direcció: Jason Reitman

Any: 2018

Durada: 94 minuts

Estats Units

Any: 2018

Guió: Diablo Cody

Fotografia: Eric Steelberg

Repartiment: Charlize Theron, Mackenzie Davis, Mark Duplass, Emily Haine, Ron Livingston 

Gènere: Comèdia. Drama

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.