Els Crítics

Els colors llampants d’una societat trencada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El somni americà no és res més que un joc de llums molt cridaner, un eslògan sobre una façana que amaga una realitat que fereix, que ningú no vol veure: la de la crisi i els desheretats, la dels qui viuen lluny de tota l’atenció, la de les il·lusions que ja no podran acomplir-se. I aquest és un món que no acostuma a sortir a les pel·lícules —massa avesades a la vida feliç, al glamur exasperant, al conte de fades amb príncep i a la postaleta idíl·lica de somriure triomfador—, però que ens interpel·la de debò, des de l’autenticitat de saber-se real com ho són els fracassos. Aquí és on trobem The Florida Project, una meravella que pot arribar a irritar, però una meravella.

No és gens innocu que Sean Baker —un cineasta que retrata com ningú l’essència crua, greu i palpable dels nostres temps, com ja va fer en la deliciosa Tangerine, rodada amb telèfon mòbil— hagi escollit una escenografia tan reveladora com ho és l’extraradi de Disneyworld, en un indret de façanes llampants, rodejat d’hotels franquícia i de centres comercials sense cap mena d’ànima, amb l’acció centrada al cor d’un motel ple de perduts i de vividors que ja no els importa viure sense cap horitzó al final del camí. Són alguns dels rostres de la pobresa americana i de la precarietat de la supervivència, en la imatge ultralocal d’un clam que és més global que mai.

Baker demostra que és un cineasta amb molt de talent, el màxim exponent de l’actual cinema independent americà. Ho és perquè sempre resulta fresquíssim i irreverent, dotat per la no afectació i la naturalitat extrema, amb un humor que flueix sense additius ni girs forçats, amb la destresa de conduir els actors —la majoria, no professionals— pel millor camí, i ser exuberant a l’hora de dotar de vigor cada escena, cada pla, cada fotograma. Així és The Florida Project, un monument de colors pop i vides marginades, però certes, que contrasten del tot amb la gran mentida cartó pedra dels parcs del mestre Walt, plens de souvenirs, de contes amb final feliç, d’experiències vertiginoses que pretenen fer-te sentir més viu que mai. Però no és això, la vida. La vida transcorre per altres coordenades, molt més insulses, molt més viscerals, plenes d’imperfeccions i de desastres íntims. Simplement, perquè la vida és certa, i fereix. I és a dins del pou on fem allò que calgui per sortir-ne.

The Florida Project és un món demacrat que els nens fan excitant. És una concentració de rosa, lila i taronja, en la mesura d’una estètica kitsch que també és una manera de viure —i de veure, amb els filtres necessaris—, és un estat d’ànim, tan cridaner com ho és qui vol ser vist, i és una oda a la inoportunitat d’un veïnat insofrible. El càsting, en aquest sentit, és el més gran dels encerts. Una nena totalment odiosa (Moonee, interpretada per Brooklynn Prince), però posseïda per l’espurna vital que l’empeny a ser. Una mare també irritant (Halley, Bria Vinaite), tatuada per ocultar tanta ferida, desitjosa de fer algun tripijoc per sobreviure, una nit més. I un enorme Willem Dafoe, que Baker aconsegueix que no sigui Willem Dafoe, convertit en un gerent tendre, complidor i adorablement malastruc. Junts confegeixen la imatge d’una societat trencada, òrfena de desig i de fites. Tal com viu la Moonee, necessàriament entremaliada per sobreviure en un món que no li ofereix res més que l’aventura de ser una rebel.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.