Els crítics

La paternitat com a acte heroic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot i que la trama se situa molt poc temps després d’on acaba la primera, entre aquesta segona part i Els Increïbles —una de les pel·lícules de la factoria Pixar més ben valorades pel tàndem crítica-públic— han passat 14 anys. Han d’haver canviat coses, a la força, perquè el món s’ha capgirat i ha adoptat clams que aleshores semblaven llunyans, amb maneres de reivindicar, de fer, de ser i d’existir que quan van començar les aventures de la família de superherois ningú pensaria que ara, l’any 2018, serien al centre de la diana de debats, mobilitzacions i reivindicacions.

Poc després de l’elecció de Donald Trump i de la caixa de ressonància conservadora i essencialista que li fa de coixí, del retruny sense precedents de la campanya del #MeToo, i del tan recent “no” a l’avortament a l’Argentina, la pel·lícula Els Increïbles 2 converteix en protagonista la mare, Elastigirl, ocupada majoritàriament en les tasques de la llar en el fil narratiu de la primera part; fa que Mr. Increïble tingui cura de la casa i els nens, amb els maldecaps, tensions i desgast —psicològic i físic— que comporta; no obvia de quina manera l’home digereix —malament, what else?— que la societat deixi d’idolatrar la masculinització i que el protagonisme passi a ser d’ella; posa el focus en els problemes que els pares —tant si són súpers com si no— tenen per comprendre els fills i per vehicular les seves passions i necessitats; i ens explica que, de vegades, cal fer il·legalitats per poder canviar la llei (us sona?). No està gens malament per a un film d’animació familiar que vol animar la cartellera de l’estiu.

Brad Bird torna a dirigir la pel·lícula després d’incursions en la ciència-ficció (Tomorrowland), en sagues d’acció d’èxit incontestable (Mission: Impossible – Protocol fantasma) i en l’animació de pedigrí (Ratatouille), i després de mostrar el seu geni talentós a El gegant de ferro (The Iron Giant, 1999), un clàssic de l’animació lluny dels tentacles Disney, homenatjada recentment a Ready Player One, la darrera obra pop del mestre Spielberg. I Els Increïbles 2 demostra de què és capaç el realitzador, amb els ingredients de la primera ampliats.

Una bona trama de misteri, amb més substància del gènere clàssic d’espies que del de superherois. Un bon ritme en la conjunció d’aquesta trama i la inclusió, al punt adequat, d’humor i acció, amb un parell d’escenes enlluernadores. Personatges que creixen en protagonisme i que ajuden a fer un conjunt més satisfactori (Frozone deixa d’estar inexplicablement desaprofitat i, sobretot, el petit Jack-Jack, la gran estrella de la funció i un robaplans de categoria ultradimensional). I un dolent ben construït, d’ànima propera a Mr. Robot i a les tribulacions més blanques de Black Mirror, a diferència del primer malvat, tan irrisori com insuportable. 

The Incredibles 2
GUIÓ I Direcció: Brad Bird
Estats Units, 2018
Durada: 109 minuts
Música: Michael Giacchino
Gènere: Animació. Pixar. Superherois

Tot aquest engranatge fa que Els Increïbles 2 sigui el film que havia de ser, més rodó, tot i que sense sorpresa. La pel·lícula esperada —per qui signa això, sobrevalorada— després de la primera part. De fet, és tant al punt que aconsegueix que el precedent funcioni com a bon preludi d’allò que podia esdevenir-se, tan lúdicament, argumentalment i tècnicament com de discurs. Ara sí, és el moment de ser prodigiosos no tan sols amb els focs artificials, sinó també amb el pes d’allò que es vol transmetre de pares a fills, de societat compromesa i responsable als seus futurs ciutadans apoderats. Com li diu la meravellosa Edna —a qui, en la versió original, posa veu el mateix Brad Bird— a Mr. Increïble: “Definitivament, la paternitat és un acte heroic”. Potser és el més heroic de tots.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.