Els Crítics

La societat és un frau

Extrema, incòmoda, extravagant en l’humor, entusiasta en el ritme, la darrera vencedora al Festival de Sitges, 'Clímax', és una pel·lícula disposada a esbotzar el manual, jugant a desagradar al públic, a mostrar-se tan violenta o tendenciosa per provocar l’esglai de qui no tolera l’excés o la gratuïtat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la seva balada més cèlebre, Mick Jagger cantava, tot evocant l’amor perdut: “Angie, recordes aquelles nits on vam plorar, / tots els somnis que eren a prop de fer-se realitat / i que es van convertir en fum?”. Un segle abans, Erik Satie va escandalitzar la societat de 1888 amb les seves tres Gymnopédies, inspirades en els balls de l’antiguitat grega. Dos punts de partida i conclusió que conflueixen a Climax, d’una banda pels somnis truncats d’una joventut avesada a l’envestida; de l’altra, perquè —com les peces per a piano de Satie— també parteix de la dansa, des de la contemporaneïtat més crua i corpòria, per acabar component un mal viatge a cavall de la música trance-techno dels 90.

Res no és arbitrari a l’obra de Gaspar Noé, encara que en cada cop de puny a la retina i al bon gust, fotograma rere fotograma, s’esforci a desballestar la creença d’una coherència que vagi més enllà de l’acció o de l’estirabot fet per despentinar tietes. Com si la pel·lícula —i tota la seva filmografia— fos l’artifici necessari per colpejar-nos des del joc, des de la dislocació extrema que tots podem patir en algun moment o altre de la nostra existència, vorejant l’abisme. Així, la primera Gymnopédie, amb base de Gary Numan, és l’encarregada d’obrir la sessió de ball macabre de Climax; i l’emblemàtica cançó dels Rolling Stones, en versió instrumental, el tanca. Entremig, la música: l’èxtasi d’una coreografia convertida en el deliri d’una exhumació tribal, i la repulsió d’un món on viure és una “impossibilitat col·lectiva”. Un lloc —digueu-li realitat, ficció, pel·lícula o societat putrefacta— on la mort pot arribar a ser divertida.

Inspirada en un fet suposadament ocorregut als 90 —unes jornades d’assaig d’una companyia de dansa que acaba en descontrol i drama, després que la sangria que beuen hagi estat adulterada—, Climax no deixa de ser la rave d’una època on la col·lectivitat és un frau. On som a un mil·límetre de perdre el nord i de fer-ne alguna de molt grossa, amb conseqüències terribles i irreparables. Perquè ja no és una festa que surt de mare: és la veritat d’un món que no s’aguanta, una espiral de destrucció, caos, sexe i desmais orgiàstics, de col·lapse i de mort. És l’ofec claustrofòbic, però mostrant-nos totes les claus d’entrada ­—només cal observar les pel·lícules i els llibres que apareixen a l’escena de les entrevistes enregistrades, just al principi, i sortim de dubtes. A pèl.

Triomfadora a Canes —guanyadora de la Quinzena de Realitzadors— i Sitges —millor pel·lícula— i, malgrat que en alguns moments no funciona com hauria de fer-ho, Climax és la sublimació d’una proposta. Extrema, incòmoda, extravagant en l’humor, entusiasta en el ritme, disposada a esbotzar el manual, jugant a desagradar al públic, a mostrar-se tan violenta o tendenciosa per provocar l’esglai de qui no tolera l’excés o la gratuïtat. Perquè, un cop superat el pròleg —de nou començarem pel final, fins i tot amb els crèdits de tancament—, la pel·lícula només pot avançar fins al límit de la batussa. Després, una portentosa coreografia ens farà gaudir dels magnífics plans seqüència que ens conduiran cap a l’aniquilació. I aquí és on constatem que Climax és discurs. Un discurs que s’apropia totes les possibilitats de la imatge com a dialèctica, en una còpula salvatge entre música, cos i la impossibilitat de ser, més enllà dels enganys que ens permeten sobreviure en una societat on ningú sembla que vulgui trobar la sortida.

 


Climax
Direcció i guió: Gaspar Noé
França, 2018
Durada: 98 minuts
Fotografia: Benoît Debie
Repartiment: Sofia Boutella, Romain Guillermic, Souheila Yacoub, Kiddy Smile, Claude Gajan Maull, Giselle Palmer, Taylor Kastle, Thea Carla Schott, Sharleen Temple, Lea Vlamos, Alaia Alsafir, Kendall Mugler, Lakdhar Dridi, Adrien Sissoko, Mamadou Bathily
Gènere: Thriller


 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.