El 28 d’abril de 2017 no va ser un dia qualsevol per Carlos Fabra, l’omnipotent dirigent del PP castellonenc que va presidir la Diputació provincial de 1995 a 2011. Aquell dia, el jutjat de vigilància penitenciària número 1 de Madrid va concedir-li la llibertat condicional, gràcies a la qual va poder abandonar per sempre més la presó Victoria Kent, ubicada a Aranjuez. Ja no hi dormiria aquella nit, com venia fent amb el tercer grau. Va ser com renàixer. Ja no hauria de creuar la porta del centre d’inserció social madrileny —volia ser a prop de la seua filla Andrea— que va escollir per tal de complir la condemna de quatre anys que li havia estat imposada per haver evitat el pagament de 700.000 euros en impostos entre els exercicis de 1999 i 2003. O això, com a mínim, volia pensar
Feia dos anys i cinc mesos que Fabra estava empresonat. Fins que van arribar el judici i la sentència, la causa va patir molts canvis de magistrat als jutjats de Nules (Plana Baixa) fins que va assumir-la l’instructor Jacobo Pin. Fou ell qui va posar fil a la agulla i va aconseguir el seu processament després de nombroses maniobres dilatòries per part de la defensa i, fins i tot, d’un arxivament efectuat per l’Audiència Provincial de Castelló que al·legava la prescripció dels fets constitutius de delicte.
Doncs bé, ara s’ha conegut que l’any 2017, mentre Fabra recuperava l’aroma de la llibertat, el jutge Pin —a petició de la Fiscalia— va obrir una nova causa centrada a esbrinar si l’expresident de la Diputació ha procedit a amagar una part del seu patrimoni a fi d’esquivar la sanció d’1,4 milions d’euros que també li va ser imposada dins d’aquella condemna. En aquest cas, els delictes que podria haver comès són els de frustració d’execució de condemna, tràfic d’influències, neteja de capital, suborn i negociacions prohibides a funcionaris. No sols s’investiga Fabra, sinó també la seua esposa, un dels seus fills i una altra persona, aliena a la família, que hauria actuat de manera còmplice. Tots ells declararan com a encausats els pròxims dies 28 i 29 d’octubre.
El ‘cas Naranjax’
El popularment conegut com ‘cas Fabra’ remunta els seus orígens a l’any 2003, quan l’empresari Vicente Vilar —exsoci del prohom provincial i la seua esposa, Montserrat Vives— va posar al descobert un entramat de connexions polítiques tendents a afavorir la validació de llicències dels pesticides que explotaven conjuntament sota el nom de Naranjax.
Eren el temps del popular José María Aznar a La Moncloa, qui passava cada estiu a les Platgetes de Bellver, un racó selecte d’Orpesa (Plana Alta), la mateixa població on la setmana passada la policia va escorcollar la vivenda dels Fabra a fi de trobar-hi proves que pogueren corroborar les sospites de la Fiscalia.
Aznar i Fabra eren molt amics. Era fàcil veure’ls junts quan el primer hi passava les vacances. Jugaven a pàdel —els presidents Eduardo Zaplana i Jaume Matas i el periodista Luis Herrero eren uns altres assidus de la raqueta— i n’hi ha que diu que el president espanyol fins i tot va visitar, de manera privada, les instal·lacions de Naranjax, ubicades a Artana (Plana Baixa). La cordialitat amb què era tractat per Aznar va obrir-li les portes del Ministeri d’Agricultura, on Jesús Posada —que havia presidit la Junta de Castella i Lleó i, posteriorment, ocuparia la presidència del Congrés— va reunir-se amb Fabra i el seu soci. Tots dos van demanar-li que agilitara la tramitació de la llicència d’un fitosanitari anomenat Abac. Amb els seus contactes, a Fabra li havia tocat la loteria. Mai més ben dit.
Amb Loyola de Palacio, la primera ministra d’Agricultura designada per Aznar, Fabra ja havia provat sort. En aquest cas, no hauria fet servir d’intermediari el contacte presidencial, sinó la vedete Norma Duval. Això, si més no, confessava Vilar. El senador castellonenc Miguel Prim i els germans Costa, tant Ricardo com Juan, també van aplanar-hi el camí facilitant reunions al més alt nivell. En aquest cas, per poder arribar al ministre Miguel Arias Cañete.
En una extensa entrevista publicada a EL TEMPS el 10 de febrer de 2004, Vilar detallava quin era el modus operandi: “No és que els tècnics del Ministeri siguen uns mafiosos, però Carlos actua als ministeris posant caldo als tècnics. Normalment, l’aprovació de les autoritzacions es va dilatant amb el temps per culpa de la jugada de les multinacionals: si ets un tècnic i una multinacional molt poderosa et presenta un informe toxicològic molt llarg i dens, t’adverteix que cal anar amb compte amb certs punts i amb algú concret de la competència, tu intentes demanar a aquesta competència més documentació i intentes rentar-te’n una mica les mans, de manera que tot s’allarga. Carlos, per contra, es va dedicar a pressionar els polítics perquè al seu torn pressionaren els tècnics per fer que les autotitzacions anaren avant”. És a dir, es tractava d’estalviar-se molts tràmits burocràtics que alentien el procediment i es podia vendre el producte en qüestió a un preu més barat que el de la resta d’empreses.
Les maniobres comptables i patrimonials de “Don Carlos” —com és popularment conegut— inclouen l’adquisició del xalet a Orpesa que ara ha estat objecte de l’escorcoll policial. Va adquirir-lo per 360.000 euros, segons constava a l’escriptura, per bé que la hipoteca de l’immoble ascendia a més de 600.000. L’any 2003, quan va esclatar el cas Naranjax, Fabra posseïa diverses hipoteques per un valor global de 2 milions d’euros, tot i que el seu sou com a president de la Diputació a penes ascendia a 80.000 euros anuals.
Un cacic al PPCV
Ni primerament Eduardo Zaplana ni més tard Francisco Camps no van gosar qüestionar el lideratge provincial de Fabra. Ni zaplanistes ni campistes; a Castelló només hi havia fabristes. Els dos darrers presidents del PPCV, Alberto Fabra i Isabel Bonig, també van rebre la benedicció de qui molts adversaris i no pocs companys de partit qualificaven de “cacic”. No es movia un paper a les comarques de Castelló (i encara més si aquest paper era una llista electoral) sense el seu vist-i-plau.
En realitat, l’ambició política de Fabra no se centrava tant en la Diputació —on ja havien estat presidents tres avantpassats seus: Victorino Fabra, popularment conegut com el tio Pantorrilles perquè lluïa calces de llaurador; Luis Fabra, avi seu, i Carlos Fabra Andrés, el pare— com en la possibilitat de ser alcalde de Castelló de la Plana. Volia ocupar ambdues responsabilitats, sí, però sobretot la segona.
La fama de persona estretament lligada als afers tèrbols l’acompanya de fa dècades. En una entrevista a EL TEMPS publicada l’any 2010, Enrique Monsonís, president preautonòmic del País Valencià de 1979 a 1982 en representació de la Unió de Centre Democràtic (UCD), va afirmar que Fabra havia tractat de subornar-lo a finals de la dècada dels 70 amb l’objectiu d’ascendir al si del partit. Va recollir-lo a la seu provincial del partit i va dur-lo en cotxe fins a Borriol (Plana Alta), on Fabra disposava d’uns terrenys annexos a un camp de golf: “Jo tinc ací 13 parcel·les, pot triar-ne la que vulga”, va explicar Monsonís que li va dir.
“A Enrique Monsonís no el coneix ni Sant Déu i sembla que qui fou poc important va ser ell, i qui és bastant important soc jo, perquè a mi possiblement em coneix el 95% de la població, i a ell, possiblement, ni el 5%”, va contestar aleshores Fabra, que va acusar-lo de tenir “molta mala memòria”. El ben cert és que, a Fabra, la fama de comissionista l’ha acompanyat sempre.
I és que, en efecte, el poder de Fabra era immens. “Si voleu res de la Generalitat, abans heu de parlar-ho amb mi”, repetia als alcaldes per tal de consolidar la seua posició de força. Qui fou diputat popular a les Corts valencianes i tresorer del PP de Castelló, Daniel Ansuátegui, va explicar a aquest setmanari, l’any 1997, que Fabra era una persona “amb mètodes prepotents i pràctiques caciquils”. Un caràcter que grinyolava amb la pretesa imatge de renovació i honestedat que encarnava Aznar.
Això sí, per poder sobreviure, no va dubtar a trair els qui havia considerat amics. Per exemple, Pedro Agramunt, que fou virtualment desposseït de la presidència del PPCV en favor de Zaplana en una reunió, celebrada a sa casa d’Orpesa, en què van participar Aznar, Zaplana i Rita Barberà. La seua amistat amb Aznar venia de lluny. Les seues estades a les Platgetes de Bellver com a president del Govern van ser per mediació de Fabra, que va posar a la seua disposició el luxós xalet de José Soriano, propietari de Porcelanosa.
Ja amb els populars al capdavant de la Generalitat Valenciana, el seu nom va sonar molt fort com a conseller d’Obres Públiques, una responsabilitat que finalment va recaure en Luis Fernando Cartagena, qui també acabaria a la presó. Malgrat que aquell era un departament molt i molt llaminer, amb un moviment de diners considerable, Fabra va declinar l’oferiment de Zaplana. Va actuar amb el cap fred. Va preferir conservar el seu poder ferri a Castelló que no haver de viure a València i viatjar per tot el país. Tenia ben controlada la província i no volia perdre-la, sabia que allunyar-se’n li podia fer perdre capacitat d’influència sobre cada alcalde, cada regidor i cada president local del partit.
I va fer bé. Va presidir la Diputació, repartint un pressupost inferior però eternitzant-se en el càrrec i teixint una xarxa de contactes impressionant al mateix temps que menystenia l’oposició. Era un president implacable. Molest per les crítiques que rebia del PSPV, en un moment determinat va decidir tirar pel recte i va retirar el sou als membres del grup socialista a la Diputació. Qui hi exercia com a portaveu, per cert, s’anomenava Ximo Puig.