El darrer escàndol protagonitzat per la monarquia espanyola no és, ni de bon tros, l’únic, però sí el més cridaner i lamentable. En un intent de salvaguardar una institució obsoleta pel pas del temps i corcada per la corrupció, el rei emèrit espanyol, Joan Carles I, va anunciar la seua fugida d’Espanya a través d’una missiva al seu fill que la Casa Reial va decidir fer pública. L’escenari és del tot lamentable: a hores de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, Joan Carles I duu quatre dies desaparegut, i tot i les especulacions i les revelacions periodístiques, l’emèrit es troba en parador desconegut.
L’operació de rentat d’imatge impulsat per una part de la premsa espanyola -cal dir, per cert, que cada vegada són menys els mitjans que donen suport incondicional a la monarquia, si bé encara són ben nombrosos els qui sí que ho fan- té exactament el mateix objectiu que el de l’operació dissenyada des del Palau de la Zarzuela: salvaguardar la institució. El rei emèrit, sempre defensat pels qui es van beneficiar del règim del 1978 -la connivència amb la monarquia era indispensable per sobreviure políticament-, ara passa a ser la persona assenyalada pels encara presumptes casos de corrupció que ell hauria protagonitzat. Es tracta, doncs, de preservar la figura del fill, el rei espanyol actual, Felip VI, qui figura com a beneficiari dels comptes investigats per haver rebut possibles comissions procedents dels negocis del seu pare, tal com expliquem en un reportatge present en aquest número. Un fet que hauria de fer caure la monarquia ara mateix, per simple i mera decència democràtica. Però els qui haurien de fer aquest pas encara miren de fer resistir aquest sistema obsolet que els garanteix, al seu torn, el seu domini polític.
Ens referim, fonamentalment, al partit majoritari del Govern espanyol, el PSOE, que des del seu president Pedro Sánchez fins la seua vicepresidenta Carmen Calvo, s’han dedicat a inhibir-se d’aquest cas que també els assetja a ells, en tant que han estat assenyalats com a possibles col·laboradors en la fuga de Joan Carles I sense que ells mateixos ho hagen arribat a desmentir de manera contundent. Al mateix temps, el fet que el PSOE destaque “l’exemplaritat” de Felip VI evidencia que aquest partit prioritza, malgrat tot, la institució monàrquica per sobre de l’exemplaritat que hauria de pregonar i de garantir el Govern d’un Estat.
La monarquia borbònica, instaurada per “dret de conquesta” a inicis del segle XVIII i establerta a còpia d’acabar amb les institucions de la corona catalanoaragonesa, que van ser assimilades a les de Castella, sempre ha anat acompanyada per la sospita de la corrupció. No hi ha hagut monarca que no haja passat a la història per protagonitzar, ni que fora presumptament, algun cas que qüestione la seua bona fe. Tampoc els actuals. Sense oblidar, tampoc, l’entesa dels Borbons, històricament, amb els governants autoritaris com ara el dictador Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco -qui va nomenar successor Joan Carles I- o altres d’anteriors que van voler garantir la pervivència de l’absolutisme.
Ara, mentre el Regne d’Espanya permet la fuga d’un rei presumptament corrupte, ha obligat a l’exili persones com Valtònyc, que han comès l’únic “delicte” de, precisament, denunciar la corona per les presumptes corrupteles. El raper, exiliat a Bèlgica, comparteix país i exili amb altres persones que s’han vist forçades a marxar per evitar la “justícia” espanyola, que ha quedat novament evidenciada amb un bon amic de Valtònyc, el conseller de Cultura Lluís Puig, sobre el qual la justícia belga ha constatat que la persecució a la qual està sent sotmès no s’ajusta a dret.
Si els culpables poden escapar i els innocents es veuen obligats a fer-ho, la justícia deixa d’existir. I d’això són tan culpables la monarquia com els governs i els partits que la sustenten, malgrat l’evidència que aquesta institució a l’Estat espanyol no només és obsoleta: també és corrupta i injusta.
