Podria semblar que Paco Cerdà, com Arturito Pomar, és un xiquet prodigi. Conserva intacta la cara de menut despert, dels que sempre pregunten a classe i repten els mestres amb preguntes incòmodes que no saben com contestar. I, en efecte, la literatura de Cerdà és prodigiosa, però el seu carnet indica que va nàixer en 1985 i que va fer-ho al Genovès (Costera). A la zona zero de la pilota valenciana, bressol de Paco Genovès, el més gran jugador de l’era moderna, i a tan sols quatre quilòmetres de la Xàtiva que va parir una veu igualment prodigiosa: la de Raimon.
Allà, on comença l’horta i acaba el secà, Cerdà començà a redactar les seues primeres cròniques per a Levante-EMV. Però, com si es tractara de Yamine Lamal, de seguida van ascendir-lo a la redacció central, a la primera divisió del diari, on va excel·lir com a narrador d’històries humanes i d’esdeveniments amb perspectiva històrica.
Avui, Cerdà ja és una mica de tot: periodista, editor, escriptor... Encara que ell s’afanya a esborrar tots els altres qualificatius i demana quedar-se només amb el primer. “És que jo sempre vaig voler ser periodista. El periodisme ha mogut tota la meua vida”, es justifica. “És obvi que no soc ni una cosa ni l’altra, però mai no canviaria la concepció del millor escriptor de tots els temps per la de millor periodista de tots els temps.”
A l’edat de 13 anys, mentre la seua generació escoltava l’últim disc de Mecano, jugava a la Nintendo o es delectava amb els driblings de Zidane, ell va descobrir el cas Watergate. I, a partir d’aleshores, res no tornaria a ser igual. “Vaig llegir moltíssim sobre aquell episodi, vaig adquirir exemplars originals del Washington Post de 1974, vaig veure cent vegades Tots els homes del president… M’apassionava com el periodisme lliure no sols canviava governs, sinó també realitats”.
Els seus llibres són una prolongació del periodisme que ha conreat. En ells Cerdà ens parla dels oblidats. En primer lloc, amb Los últimos (Pepitas de Calabaza, 2016), un viatge a l’anomenada Lapònia del sud, per on desfilaven alguns dels pocs habitants que perviuen a l’interior del rombe format per les ciutats de Burgos, Segòvia, Saragossa i Castelló, un conjunt de 1.355 pobles amb una densitat de població tan lleugera com l’hidrogen líquid: menys de vuit habitants per quilòmetre quadrat. En l’últim, 14 de abril (Libros del Asteroide, 2022), recrea, amb profusió de detalls, la proclamació de la Segona República espanyola des de la mirada d’aquells que no apareixien a les primeres planes dels diaris.
Ara, l’editorial Ara Llibres acaba de treure a la llum El peó, la traducció en català del magnífic llibre que va publicar l’any 2020 amb un èxit notable. Una novel·la que ha eixit a la venda en portuguès al Brasil, que disposa de la seua versió en francès —de fet, a França, ha quedat finalista en la disciplina de millor llibre estranger— i que a començaments del 2024 estarà disponible en anglès als Estats Units.
L’autor ens submergeix en la vida d’Artur Pomar, el xiquet prodigi mallorquí que amb 11 anys ja competia en el campionat d’Espanya d’escacs i que amb 12 era capaç d’empatar, movent les fitxes negres, amb el campió del món dels escacs. A l’edat de 15 anys fou rebut amb tots els honors per Franco, el rei d’un tauler en què ell estava condemnat a ser un pària més.
Cerdà aprofita la vida d’aquest xiquet prodigi, que es guanyà la vida com a funcionari de Correus a l’oficina de Ciempozuelos (Madrid), per a projectar-hi la tensió de la Guerra Freda i la conflictivitat social que bategava a la dictadura espanyola, causant d’una pobresa no estrictament econòmica.
L’interès per la vida de Pomar va sorgir-li en un viatge de plaer a bord de l’AVE. Mentre es desplaçava de l’horta cap al secà, a 300 quilòmetres per hora, Cerdà va quedar impactat amb El cartero genial, una de les moltes peces delicioses d’Informe Robinson allotjades a la plataforma Movistar Plus. Aquell documental de 20 minuts ha esperonat, doncs, una novel·la genial. Un llibre de no-ficció que aclapara per la seua precisió de rellotger. Una acta notarial alçada per un amant del periodisme més sibarita.
Com a bon defensor dels cerimonials, Cerdà proposa mantenir l’entrevista a la cafeteria del Rialto, a la plaça de l’Ajuntament de València. Assegut a taula, mentre remena un caputxino, recorda que fou ací, als peus d’un dels judicis finals de Joan Fuster —“El gran artista és, tota la vida, un aplicat aprenent de si mateix”— que presideix la sala, on va enllestir el seu únic article —ja fa molt, en 2005— publicat a EL TEMPS.
—Aquest llibre, només podria escriure’l un periodista?
—No ho crec. Establir una frontera entre el periodisme i la literatura en funció de l’estil que té el llibre, de si està millor escrit o pitjor, és una qüestió que ja hauria d’estar superada. Abans de l’arribada del nou periodisme de Tom Wolfe ja existien [Manuel] Chaves Nogales, Ramón J. Sender, i ja havia aparegut l’escola de The New Yorker, amb Joseph Mitchell, [Abboth Joseph] Liebling… El Nobel de Literatura [de 2015] concedit a [Svetlana] Aleksiévitx demostra que un periodisme excel·lent és tan excels com la literatura. No és un gènere menor, d’un escalafó inferior. Podria haver escrit aquest llibre un historiador? Sí. Podria haver-lo escrit un novel·lista que no siga periodista ni un apassionat per la història? Possiblement, també. El repte consistia a contar les vides d’unes persones a les quals no havia conegut en unes situacions en què jo no havia estat. No és igual redactar una crònica d’allò que has vist amb els teus ulls que reconstruir uns fets a partir de diverses fonts o recopilant documentació.
—Però el periodisme impregna tot el llibre.
—Sí. Tenia la vocació d’escriure, de la manera més vívida possible, una realitat que ni el lector ni l’autor no havien viscut. Què pot importar el color d’un vestit? Què pot importar la temperatura que feia un dia determinat a la presó de Minnesota? Què pot importar quants telegrames havia escrit una persona aquell dia? A mi m’agrada tot això. M’agrada Mitchell, la seua biografia és espectacular, m’agrada Éric Vuillard, m’agrada el que fa [Antonio] Scuratti als llibres sobre Mussolini… Abordar la història amb una vocació d’estil, amb una mirada literària, amb un gust pel detall més ínfim, no fa sinó enriquir el periodisme narratiu. Ja hi havia revistes com ara Gattopardo, El Malpensante i Etiqueta Negra, i ara, d’una dècada ençà, els llibres basats en el periodisme narratiu arriben allà on no ho fan els diaris. M’agrada reivindicar aquest format, el del llibre periodístic, que eixampla les possibilitats d’un periodista.
—Era tan amant dels escacs com del periodisme?
—No, en absolut! Jo devia tenir 12 anys i l’únic col·legi del poble, en les festes de Sant Pasqual, organitzava un campionat d’esports: bàsquet, futbol, escacs, pilota... Ja sabeu que al Genovès, en nàixer, et llancen conta la paret: si rebotes, seràs pilotari, i si t’hi quedes enganxat, guixaire. Jo vaig jugar als escacs i vaig arribar a quarts de final. Vaig acabar-ne entusiasmat! Encara no llegia llibres, però uns pocs dies després, per casa, vaig trobar-me amb un llibre titulat La tabla de Flandes, que tenia un tauler d’escacs a la coberta. Vaig començar a llegir-lo i, de sobte, atret pel món dels escacs, vaig trobar-me amb la literatura. A continuació, vaig llegir més llibres d’Arturo Pérez Reverte: El Club Dumas, La piel del tambor, La carta esférica… És aleshores quan cauen a les meues mans les memòries de Ben Bradlee sobre el Watergate. A més, sempre he sentit predilecció pels esports antics, i els escacs es mouen en una cruïlla interessantíssima: esport, ciència, joc, cultura, història. Que la mort hi estiga present el fa encara més literari. De fet, molts grans escaquistes han acabat bojos.
—Literàriament, els escacs donen molt de joc.
—Sí. Els alfils únicament es mouen per les seues caselles: o sempre blanques o sempre negres. El rei és totpoderós, però només pot menjar-se un pas a cada costat. La dama, que tots voldrien ser, és assetjada i atacada per tothom. El peó només pot caminar cap endavant, però pot arribar a coronar-se… Pensem en un peó que ho aconsegueix, però decideix coronar-se peó. Seria molt poètic, veritat?
—El llibre té una documentació exhaustiva al darrere. Li va costar més temps recollir tantes dades que no escriure’l?
—I tant! Moltíssim més. El principal repte a l’hora d’escriure un llibre com aquest consisteix a reunir prou ingredients perquè el plat siga digerible. Amb pocs ingredients no es pot cuinar res de bo, ni a la cuina ni als llibres. Per tant, és com una partida contra tu mateix: podré aconseguir aquesta informació que em falta? En aquest llibre, en concret, una persona d’Estocolm m’ha ajudat a reconstruir cada moment de la partida de Pomar contra Bobby Fischer. Hi ha Google Maps, Street View, fotos i vídeos de l’època… El llibre viatja a Suècia, Cuba, els Estats Units, no tenia prou diners per viatjar a cada lloc. El procés de documentació comporta una feina ingent, però em permet combinar el periodisme, allò que sempre havia volgut fer, amb la sensació que treballe per al lector i que només escric per a mi. Pot semblar contradictori, però no ho és.
—És un llibre molt periodístic, però sense diàlegs textuals. N’ha fugit per la voluntat de cenyir-se a la realitat més pura?
—M’agrada usar les paraules reals dels personatges i no m’agrada gens posar el text entre cometes. Em fa l’efecte que, estilísticament, embruta el text. No m’agraden els llibres amb molts diàlegs, no acostume a comprar-ne cap. Jo deixe constància que les paraules provenen d’una tercera persona, d’un pasquí o d’un informe. El diàleg és un recurs fàcil per a l’escriptor, però a la vida no parlem entre cometes. Parlem i punt.
—Al rerefons del llibre, a més del règim franquista, hi ha la Guerra Freda.
—Sempre m’ha interessat la Guerra Freda. En aquell moment, les utopies estaven vives. Soc un gran defensor de la pulsió utòpica. Quan veus La vida de los otros, aquesta fascinació dura un minut; pot agradar-te moltíssim el racionalisme dels edificis i alhora detestar que t’espien o et coarten la llibertat. Això vol dir que el capitalisme salvatge en què vivim és una opció desitjable, immaculada i amb la qual hem de mostrar-nos complaents? Evidentment, no. Per això m’agradava quan hi havia partit, perquè això permetia que aparegueren nous actors al tauler i que hi haguera tensió entre els bàndols ideològics i els blocs polítics. Ara el capitalisme no ho té molt fàcil, però abans no ho tenia tant. Possiblement, gràcies a això va aparèixer l’estat del benestar i alguns vam poder estudiar becats.
—Artur Pomar, el gran protagonista del llibre, passa de ser un emblema per a Franco a esdevenir un pària més.
—Això reflecteix la crueltat de les dictadures, absents de cap mena de commiseració. Que Artur Pomar no estiguera a l’altura d’Arturito Pomar em sembla igualment poètic. Passa a ser ostatge d’un personatge que s’havia construït al marge de la seua voluntat, que havien construït sobre ell, i això determina tota la seua vida. Va tenir la fortuna de no ser una persona ambiciosa, perquè de ben segur hauria caigut en una depressió. Però fixeu-vos en la figura de Franco, de qui també s’esperava molt —sobretot als Estats Units—, però acaba com un altre pària, al capdavant d’un règim que vaga pels llimbs, completament oblidat.
—És un paral·lelisme interessant.
—Aquest corrent, poc explícit, domina tot el llibre. En arribar la Segona Guerra Mundial, el feixisme estava en condicions de dominar Europa i qui sap si el món sencer. En aquell moment, Franco, com Artur Pomar, aspirava a tot. Podia ser campió mundial dels escacs. No obstant, passa el seu temps i busca una maroma on agafar-se, que són els Estats Units. Ara bé, a canvi d’això es veu obligat a pagar un preu elevat: el del vassallatge, abdicant els postulats falangistes i sotmetent-se a l’imperi del capital. De sobte, Franco, que semblava el rei, va passar a ser un peó en el tauler mundial. Aquesta superposició de taulers resulta molt il·lustrativa: massa sovint, els règims dictatorials només són aparences.
—La partida entre Pomar i Fischer a Estocolm és tan mítica com la famosa final de Wimbledon de 2008 entre Roger Federer i Rafa Nadal?
—No, no diria tant. Una final sempre és una final. En aquest cas, es tractava d’una partida dins d’un campionat. Per a Fischer, era una partida més dels milers que havia disputat. És un xic jove de Brooklyn que ja és campió dels Estats Units, però que a escala internacional no ha demostrat res. En el terreny dels escacs, la gran dominadora encara era l’URSS. Per a Arturito Pomar, aquella partida sí que era l’última opció, l’últim cartutx, l’últim tren que podia agafar per a poder eixir de l’oficina gris de Correus. Volia demostrar que podia repetir allò que ja havia fet amb 13 anys.
—Per què escriu vostè sempre en castellà, si aquesta no és la seua llengua familiar?
—Sempre parle en valencià, mai no canvie de llengua si una persona s’adreça a mi en castellà. Respecte que cadascú parle com vulga, i per això m’agrada que em respecten també. Ara bé, la meua carrera periodística l’he feta en castellà; el primer llibre que vaig escriure —sobre les despoblacions de l’Espanya interior— m’eixia fer-lo en castellà… I, certament, a l’hora d’escriure, em considere més competent en castellà que no en català.
—Sí?
—Sí. I trobe que tinc dues veus diferents. En valencià potser soc més natural. És curiós com associem la llengua a uns sentiments. Ara que veig el llibre escrit en valencià tinc una sensació estranya: és el meu llibre, però no l’he escrit jo i em pregunte per què no vaig escriure’l en valencià.
—Denota prou bé com és d’estranya la societat valenciana.
—Sí, tan estranya i tan injusta. És injust que el valencià siga un camí que, desgraciadament, en massa ocasions condueix a la invisibilitat literària.
—Encara haurà d’escriure una versió d’Els últims basada en els catalanoparlants del País Valencià.
—No, confie que no. No ho crec, eh? Em negue a caure en el pessimisme i el derrotisme. No m’agrada la deriva pessimista d’una part de la societat valencianoparlant. Ara bé, que som peons, els valencians? I tant que sí.
—Quina persona o col·lectiu diria que és el peó contemporani per excel·lència?
—[Pensa en silenci durant uns 15 segons.] Un segment de la societat que m’indigna molt és el de la gent sud-americana que cuida dels nostres majors en els llocs més invisibles: l’interior de les cases. Són completament obviats per la resta de la societat, hi hem externalitzat els afectes i les cures. Ni el règim de l’RDA no hauria pogut imaginar una salvatjada com aquesta.
—Continuarà explorant la no-ficció en el seu pròxim llibre?
—Sí. Vull continuar rescatant històries oblidades, persones oblidades. El terme no-ficció prové del meu enamorament del periodisme, però és més ric, inclou matisos que el periodisme no conté. La no-ficció, a banda de narrar periodísticament uns fets, també permet la reflexió i una mirada poètica sobre la realitat. M’agrada contar històries que expliquen la història, la història amb majúscules és falsa, no existeix. Nosaltres mateixos no som exclusivament un nom i dos cognoms; el nostre nom i els nostres dos cognoms condensen la suma de molts nosaltres. Amb la memòria passa igual: cada vegada la dominem menys. És Instagram qui ens recorda que ara fa dos anys vam fer aquella festa… Les xarxes socials ens produeixen els records; ja no som ni els amos de la nostra memòria o la nostra nostàlgia.