Nou periodisme

Com es fabrica un Tom Wolfe?

Dimarts ens va deixar el periodista a qui devem la denominació “Nou periodisme”. Fem memòria i ens interroguem sobre com es fa una llegenda.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La carrera de Tom Wolfe començà en la premsa local, a l’Springfield Union, una capçalera de la ciutat homònima a Massachusetts. No gensmenys que una de les 38 ciutats amb aquest títol als EUA, que és també la localitat amb el mateix nom d’aquella en la qual s’ambienta l’aclamadíssima sèrie de dibuixos animats Els Simpsons. Potser és per això que l’alter ego de Wolfe ha tingut l’honor d’aparèixer com a convidat entre els coneguts personatges de pell groguenca.

En una entrevista que el periodista Eduardo Suárez li feu a El Mundo l’octubre de 2013, Wolf li deia que mentre preparava la tesi doctoral per l’elitista Universitat de Yale, el 1956, inicià la seva carrera de periodista a l’Union escrivint-hi obituaris. “En aquella ciutat de Massachussetts hi havia dos diaris, i per desgràcia els dos tenien el mateix propietari”, lamentava Tom Wolfe. Segons ell, la capçalera matinal, l’Union, era republicana, i la vespertina demòcrata. El reconegut periodista entrà a la primera edició esmentada, no tant per conviccions polítiques, assegura, com pel fet que això li permetia “recórrer pels matins l’escena de l’últim crim”.

El cert és que el fet que el títol de la seva tesi fos “La Lliga dels Escriptors Americans: activitat organitzativa comunista entre els escriptors americans, 1929-1942” ja presagiava una carrera marcada per un cert biaix conservador. Tant com per arremetre contra les tesis evolucionistes de Charles Darwin i reconèixer en Reagan el seu referent polític. Però un biaix que, cal dir, no fou impediment perquè Wolfe se situés al capdavant d’una veritable revolució en la professió, per encunyar la denominació d’un periodisme que esclata al bell-mig de la tradició anglosaxona i hegemònica en aquell moment, travessada per les idees del primer Wittgenstein, que creia en la possibilitat d’un llenguatge desprovist d’ambigüitat i amb què designar la realitat tal i com era.

La seva era una “subjectivitat rigorosa i honesta”, tal i com s’hi refereix el periodista i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, autor dels llibres Literatura y periodismo (Universitat de València, 1999) i La palabra facticia (Universitat de València, 2015), Albert Chillón. Tant ho era, que li van rebutjar la primera versió de la tesi per no cenyir-se als cànons d’objectivitat prescrits en aquests treballs. Des del primer recull d’articles publicats a The Kandy-Kolored Tangerine-Flake Streamline Baby (Farrar, Straus & Giroux, 1965) fins a l’obertament opinatiu The Kingdom of Speech (Little, Brown, 2016), passant pel despietat Radical Chic & Mau-Mauing the Flak Catchers (Farrar, Straus & Giroux, 1970), Tom Wolfe fa gala d’una prosa a l’alçada de qualsevol autor del cànon literari de la seva època.

L’obra de Chillón fa un repàs a les relacions promiscues entre literatura i periodisme. De fet, problematitza la pròpia idea que els cànons periodístic i literari es puguin separar completament, atès que mantenen vincles diversos, malgrat les diferències. És més: posa el focus en la pulsió literària de què està prenyat el llenguatge i obre tota una línia de recerca sobre l’estudi del binomi periodisme i literatura. És per això que considera que la nostra és una professió que, històricament, ha mantingut lligams molt intensos, no només amb la literatura, si no amb el camp cultural en general. Periodistes com Wolfe eren profundament lletraferits; conreaven una cultura literària notable. Un fet, paga la pena afegir, que els volums de Balzac, Churchill i Dickens que Eduardo Suárez veu a l’estanteria de casa seva el 2013 corrobora.

El director del postgrau de narrativa de no ficció a la Universitat Alberto Hurtado de Chile i autor de Periodismo narrativo (Universitat de Barcelona, 2012), Roberto Herrscher, considera Wolfe un nom clau en la transformació del periodisme de la seva època. “En la generació que va crear el Nou periodisme als EUA entre els 60 i els 70, Wolfe fou qui va dur més lluny l’experimentació amb el llenguatge de la no ficció”, recorda Herrscher. El periodista introdueix l’humor i la paròdia als seus textos, quelcom considerat sacríleg per l’objectivisme dominant, en un moment carregat de l’èpica dels moviments socials pels drets civils dels afroamericans o l’oposició a la guerra del Vietnam. Una befa que li valgué l’apel·latiu de conservador abans referit entre els liberals, la manera com als EUA s’anomena a certa esquerra.

També Herrscher rememora com la seva antologia, “El nou periodisme”, fou pionera en “enviar” els periodistes “a competir amb els novel·listes i fabuladors per explicar a la seva generació els canvis que estaven experimentant”. Com Truman Capote o Norman Mailer, Wolfe va bufetejar a tota una generació emparaulant el que processava amb la seva mirada, sí, però, matisa Chillón, sense obeir al caprici ni “l’intervencionisme de la tertúlia”. Un reporter del nou periodisme, segueix l’acadèmic, era un observador, algú que reivindicava un periodisme fet amb una sensibilitat i un rerefons cultural no només literari, si no amb arrels científicosocials, “amb influències de vegades cinematogràfiques i teatrals”. Un periodisme, en definitiva, molt ambiciós, tant pel que fa a la manera d’investigar i comprendre la realitat, com en la manera d’emparaular aquesta realitat tot manllevant recursos de la literatura en sentit ampli. Però també de l’etnologia i dels mètodes qualitatius de les ciències socials.

És difícil copsar el llegat que el polèmic periodista ens deixa. El seu mètode mateix era el viu retrat d’un altre temps als EUA i que a casa nostra no hem ni acariciat. Buscar un “pigall”, com ell li en diu, que l’ajudi a conèixer una realitat que li és desconeguda és un luxe que, cada cop més, s’allunya del poder adquisitiu de les editores que paguen els nostres sous. Després, el pioner del nou periodisme invertia setmanes si no mesos de feina en dedicació exclusiva per captar fins el detall més imperceptible amb què bastir el relat. El propi Tom Wolfe, des de l’atalaia de la que es considera la indústria periodística més poderosa empresarialment parlant, ja apuntava a les “redaccions minvants” del periodisme estatunidenc. Que per molt que minvin, el seu potencial es troba a anys llum de les possibilitats dels que ahir i avui ens ocupen aquí.

Potser és per aquest motiu que Wolfe i l’escola del nou periodisme es van fer forts en el reportatge, un gènere que exigeix temps i dedicació, a més d’una vocació intel•lectual i un coneixement interdisciplinari com el que esmentava l’autor de La palabra facticia, mentre els periodistes nostrats, aquells que s’han atrevit a endinsar-se al terreny de la literatura, han excel•lit, essencialment, en els gèneres englobats per la mal anomenada “crònica”, segons Chillón. “Aquí és molt difícil el reportatge d’investigació de llarg alé que demana sostenir al periodista”, lamenta el professor de l’Autònoma.

Per a l’esperança en la professió, Tom Wolfe ens llega, no només un bon reguitzell d’històries i tècniques narratives: també una frase prou inspiradora pels que breguem dia a dia amb una feina en què fas emprenyar molta gent entre dosis abrumadores d’estrés per sous de misèria. “No hi ha res millor per a un reporter que un diari en crisi”, digué l’octubre de 2013 a l’entrevista amb Suárez quan parlava del seu pas pel New York Herald Tribune. Aquella era una capçalera amb molts problemes econòmics, però per ell no era un problema, ja que li deixaven provar gairebé qualsevol cosa. “Així va néixer el nou periodisme”, digué. Així, és d’esperar que, entre la precarietat que patim els professionals de la comunicació, surti un Wolfe català. O no.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.