A les acaballes de la Segona Guerra Mundial les dues potències mundials, Estats Units i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), es repartiren —a les conferències de Ialta i Potsdam, febrer i juliol de 1945— les respectives àrees de futura influència a Europa. No obstant, la tensió creixent entre Washington i Moscou —que va estar a punt de provocar una guerra pel control de Berlín entre 1948 i 1949—, va portar a la creació de l’OTAN —Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord— el 4 d’abril de 1949, com a organització militar defensiva, per part dels Estats Units, Canadà, Dinamarca, Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos, Itàlia, Gran Bretanya, Islàndia, Portugal i Noruega. La resposta soviètica fou el Pacte de Varsòvia, firmat el 1955 per l’URSS i els seus aliats comunistes d’Europa oriental: Polònia, Hongria, República Democràtica Alemanya, Bulgària, Txecoslovàquia, Romania i Albània —aquest últim país abandonà l’organització el 1968.
Els dos blocs van estar sempre en tensió permanent. Fou el que es va denominar Guerra Freda. Una forma de relacionar-se que ara Vladímir Putin pretén reinstaurar amb el que entén com a dret rus a intervenir a Ucraïna per evitar que segueixi endavant l’expansió de l’OTAN cap a l’orient europeu, quelcom que considera una amenaça intolerable.
L’expansionisme OTAN
L’Aliança Atlàntica s’amplià amb Grècia i Turquia el 1952, amb Alemanya occidental el 1955 i amb Espanya el 1982. Moscou arrufà el nas, però no se sentia amenaçat per cap d’aquest reforços. Les coses canviaren el 1990.
A finals dels anys vuitanta, l’URSS patia una situació desastrosa. Profunda crisi econòmica, creixents rebel·lions populars en els altres països comunistes d’Europa oriental demanant democràcia, debilitat interna del poder central... En aquesta situació, el 1990 els governs dels Estats Units i de l’URSS parlaren —davant l’evidència que Europa estava canviant: els antics satèl·lits de Moscou es convertien en democràcies o ho farien aviat— de la possibilitat de pactar la no ampliació de l’OTAN cap a l’est, per evitar alimentar perillosos sentiments d’humiliació del Kremlin, a canvi d’acceptar que hi entrés l’Alemanya reunificada.
Segons manifestaren posteriorment tant Mikhaïl Gorbatxov —líder soviètic entre 1985 i 1991— com el secretari d’Estat nord-americà d’aquell moment, James Baker, i, també, el ministre d’Afers Exteriors d’aleshores de la República Federal d’Alemanya, Hans-Dietrich Genscher, en les converses a tres bandes celebrades durant el 1990 sobre com encarar la reunificació alemanya, s’acordà que la nova Alemanya fos membre de l’OTAN, però que no hi hauria més ampliacions. Enmig d’aquelles negociacions, Genscher demanà suport al seu col·lega britànic perquè l’OTAN declarés formalment que no s’ampliaria cap a Orient. Això no passà. El líder soviètic —segons assegura a les seves memòries— expressà amb claredat a Baker que “qualsevol extensió de la zona de l’OTAN (cap a l’est) seria inacceptable” per part del Kremlin. Hi ha coincidència sobre el fet que durant aquelles converses es parlà d’això, però no existí cap tractat ni tan sols cap document escrit sobre el particular.
L’URSS, com és conegut, desaparegué formalment el 26 de desembre de 1991. El juliol anterior s’havia dissolt el Pacte de Varsòvia, que els demòcrates emergents a cada antic país satèl·lit de Moscou consideraven una amenaça. En aquell escenari polític es declararen independents entre 1990 i 1991 quinze nous països que havien format part de l’URSS.
A pesar del nou panorama geoestratègic tan favorable a l’OTAN, mentre George H. W. Bush fou el president dels Estats Units (1989-1993), l’Aliança Atlàntica no va fer menció d’incorporar cap de les noves repúbliques europees orientals democràtiques que havien estat soviètiques. Durant el mandat presidencial de William F. Clinton (1993-2001) la situació s’alterà. La desintegració de l’URSS va donar lloc a una Federació Russa encara més dèbil, sota la presidència de Boris Ieltsin (desembre de 1991- desembre de 1999), immersa en una terrible crisi econòmica, humiliada militarment des que fou obligada a retirar-se d’Afganistan el 1989 i que de cap manera podia fer ombra al poder creixent dels Estats Units, habitualment considerat en aquells anys com l’única superpotència mundial. En el nou context, Washington donà llum verda a l’expansió de l’OTAN cap a l’oest europeu.
El 1999 s’hi adheriren Polònia, Hongria i Txèquia. Rússia va protestar i advertí que era una actitud poc amistosa que contravenia el pacte tàcit de 1990. Oïdes sordes: el 2004 van seguir el mateix camí militar prooccidental Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia. A Moscou, el nou líder, Vladímir Putin —s’havia convertit en president de la Federació Russa el desembre de 1999— va viure allò com l’expressa voluntat occidental d’humiliar el Kremlin, ofegat per múltiples problemes interns. Malgrat les protestes russes, l’OTAN prosseguí l’estratègia d’expansió, sempre sota les directrius nord-americanes tant si l’administració de Washington era demòcrata com si era republicana. El 2009 s’adheriren Albània i Croàcia. I el 2017 l’OTAN va concedir estatus d’aspirants oficials a ser membres de l’organització militar occidental a Bòsnia i Hercegovina i Macedònia del Nord.
Aquest últim moviment de l’Aliança Atlàntica es va esdevenir tres anys més tard de la demostració militar de Moscou que no permetria que Ucraïna s’aliés amb l’OTAN, que es concretà amb la guerra del Donbass, la qual se saldà amb l’annexió de Crimea i el control de les dues noves repúbliques prorusses que s’hi fundaren.
Quedava clar el 2014 que Putin faria casus belli de qualsevol intent ucraïnès d’entrar a l’aliança militar occidental. I en efecte, després de les noves declaracions en aquest sentit de les autoritats d’aquell país, el 24 de febrer el Kremlin atacà. Una actitud pròpia de la Guerra Freda.
La reacció occidental davant l’actitud russa ha provocat anàlisis i opinions sobre com actuaria els Estats Units si un país fronterer o molt proper s’alineés militarment amb Moscou. En el passat va ocórrer quelcom que es podria comparar: l’episodi que fou conegut com la crisi dels míssils de Cuba, el 1962.
La crisi dels míssils
L’URSS i els Estats Units s’enfrontaren de forma indirecta durant la Guerra Freda en nombroses ocasions a Àfrica, Àsia i Amèrica. En forma de guerra oberta (Corea, Vietnam, Angola, Afganistan...), encoberta (Etiòpia, Laos, Congo...), a través de cops d’estat contra la democràcia (Xile, Argentina, Paraguai, Uruguai, Brasil...) o d’operacions contra les reformes prodemocràtiques (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia...), sempre amb el denominador comú d’evitar l’expansió de la influència territorial de l’enemic.
Aquestes guerres i conflictes foren sempre localitzats i Washington i Moscou mai arriscaren tant en cap d’ells com perquè es pogués provocar una situació que degenerés en una nova guerra mundial. Tota norma té una excepció, però, i també fou el cas de la Guerra Freda: el 1962 va estar a punt de convertir-se en calenta amb la crisi dels míssils.
Aquell episodi s’inicià el 1961 quan Moscou va fer construir el Mur de Berlín, que aïllava la part oriental de la ciutat, sota el seu control, dels “perills” de la banda occidental. La tensió va créixer exponencialment entre Estats Units i l’URSS. Aleshores el president demòcrata estatunidenc, John F. Kennedy, decidí el desplegament de míssils balístics a Itàlia. Moscou ho considerà un moviment que alterava l’”equilibri del terror” —la teoria geoestratègica de la dissuasió recíproca a través de la destrucció mútua assegurada si esclatava una guerra nuclear entre les dues superpotències— i el líder del Kremlin Nikita Khrusxov ordenà, amb la intenció de restablir l’equilibri, un desplegament del mateix tipus de míssils no a Europa oriental sinó a Cuba, a 145 kilòmetres de la costa de Florida.
Washington, però, no ho avaluà com un restabliment de res sinó com una amenaça directa contra la seva seguretat. Es donava la circumstància que Kennedy havia donat el vistiplau només sis mesos abans a una operació encoberta de la CIA contra el nou règim cubà —des de 1959—, de Fidel Castro. Fou la coneguda com la invasió de Bahía Cochinos —del 17 al 20 d’abril de 1962—, a càrrec de voluntaris contrarevolucionaris cubans anti comunistes amb suport de l’agència d’intel·ligència nord-americana. El fracàs no impedí que l’administració de Washington seguís considerant Cuba dins de la seva àrea d’influència i seguretat. El dictador cubà, Castro, aleshores demanà ajuda militar a Moscou per dissuadir els Estats Units d’una invasió directa. I Khrusxov, entre el desplegament de míssils a Itàlia i això, veié una oportunitat d’or i anuncià la instal·lació de míssils nuclears a l’illa caribenya. Cosa que el president demòcrata deixà clar que no permetria i que ho consideraria una declaració de guerra.
Malgrat les advertències de Washington, els caps dels règims soviètic i cubà acordaren el desplegament dels míssils en una reunió secreta celebrada el mes de juliol. Quan Kennedy conegué, pels seus serveis d’intel·ligència, que s’havia fet la trobada, reuní la cúpula militar i assessors de seguretat. Els anomenats falcons —o militars més proclius a la resposta armada— aconsellaren atacar, envair Cuba i demostrar a l’URSS que si volia la guerra mundial la tindria. Finalment el president optà per una actitud menys agressiva i ordenà un bloqueig naval per evitar que l’armament nuclear arribés a Cuba. Moscou no feu inicialment cas a les advertències nord-americanes i deixà que els vaixells que portaven els míssils seguissin cap al seu destí.
Durant el mes d’octubre la tensió anà creixent i la premsa estatunidenca i europea ja veia inevitable la guerra nuclear. El dia 22 The New York Times titulava: “Kennedy, preparat per a la confrontació amb els soviètics”. Aquell dia el president s’adreçà al país, a través de la ràdio i televisió, alertant els seus conciutadans que l’URSS els amenaçava amb míssils nuclears i que no ho permetria.
Poc abans que els vaixells russos superessin la distància de seguretat imposada pels nord-americans, cosa que hagués suposat l’atac, reberen l’ordre de canviar de rumb i tornar a casa. Extraoficialment, l’acord també va suposar a mode de compensació la retirada de míssils estatunidencs de Turquia, que els russos consideraven igual d’amenaçadors.
Aquell episodi deixà clar per a tot el món que les àrees d’influència i seguretat més properes a les dues potències eren sagrades. Que és el que vol recuperar Putin ara, manu militari, a Ucraïna.