Hem quedat amb Paco Cabanes un dimecres al matí. Al seu poble, evidentment. Quan acabem l'enllestir per telèfon els detalls, ens diu que ens esperarà al Bar del Trinquet. On si no? Quan hi entrem està de peu, altíssim, a la vora del taulell. «Són Sarasol i Oltra», ens diu referint-se als dos companys seus que, també vestits amb xandall, xarren uns passos més enllà. Ho diu com descarregant-se ell d'importància. Un entre tants.
Però Genovés no és un més. Figura indiscutible i indiscutida de la pilota. Rècord de campionats als seus trenta anys, trema-un el mes vinent, és, sens dubte, el pilotaire més famós del país.
—Un pilotaire et nom del qual no coneix ningú. Perquè tu sempre ets el del Genovés, Portes el nom del teu poble...
—Sí, però això no té cap importància. És normal en el trinquet que quan comences et coneguen com «el xiquet de», en el meu cas «el xiquet del Genovés». Després, et vas fent gran, però es queda el nom ja, i és difícil canviar-lo...
—I a tu, no et molesta.
—A quin sant! M'agrada. El meu poble és el Genovés, i jo estic molt a gust ací. Alguna vegada m'han dit que he fet famós el meu poble, però això no té cap mèrit. Jo estic fent el que més m'agrada.
El Genovés és un poble de tradició de pilotaíres: hi ha Paco, hi ha Sarasol, hi ha Oltra, Vinyes, Josep Maria Llopis. Però el nom del poble el du només ell.
—A mi m'agrada viure ací. Encara més: jo no sé estar si no visc ací.
—Tu deus ser ací un personatge important?
—«Reconec que em mimen un poc més. És cert. Però no crec que siga res especial. Ací als pobles menuts ens coneixem tots, i això facilita moltes coses.
Genovés ha viscut des de ben menut la pilota. Quasi es podria dir que va nàixer amb ella, ja que el seu carrer era —abans de la creació del trinquet— l'escenari de les partides.
—Des de ben menut tinc la imatge del joc a la memòria. Els dies de festa i els dies en què no es podia anar a treballar al camp la gent s'ajuntava allí, en el meu carrer, i no és que fessen una partida només, sinó que arribaven a fer-ne quatre o cinc. Després, quan jo tenia vuit anys, ja varen fer el trinquet.
—Ara t’agrada jugar la pilota al carrer?
—No, jo preferesc el trinquet. Si he de jugar al carrer, jugue, però, a mi, m'agrada més el trinquet.
—Què fas un dia normal?
—Jugar una partida.
—Sempre?
—No, no cada dia. A l'estiu, sí. A l'estiu hi ha vegades que és un poc massa. I a l'hivern també dec jugarne quatre o cinc a la setmana. De tota manera, un dia normal, l'ocupe passejant al matí, per entrenar-me, i després, tocar un poc la pilota. Ací sempre hi ha algun company amb el qual puc jugar uns tantos, i si no, ho faig amb els xiquets de l'escola.
—I no et cansa?
—Alguna vegada. Hi ha dies que no pots més. I quan ja és massa, doncs t'has de posar malalt uns dies. És necessari.
—Però tu guanyes molts diners, o no?
—Home, jo visc d'això, és el meu treball i, clar, en guanye.
—M'han dit que, mínim, quatre mil duros per partida...
—No fiques números. Visc bé.
—I és molta responsabilitat ser el número u?
—Sí que ho és. Hi ha ocasions en les quals notes quant pesa el nom. Per exemple, quan estava eixint de l'última lesió —no em trobava en condicions de jugar tan bé com altres vegades—, i ho notava. Paties perquè la gent espera sempre un poc més, i nosaltres també podem errar-la alguna vegada.
—El teu nom ha estat d'alguna manera lligat al ressorgiment de la pilota aquests darrers anys. Tu creus que ara està més ben considerada?
—Jo no veig tan clar això que la pilota vaja a més. A mi, em fa la impressió que som els mateixos de sempre i, inclús, puc dir que al principi anava més gent a les meues partides; supose que per allò de la novetat. El trinquet no està bé. Algunes empreses s'aguanten, però hi ha moltes que ho passen malament.
—Però, com pot ser que sempre estiga en crisi el trinquet?
—Perque li fa falta molta ajuda. Ha tingut mala fama durant molt de temps, i això, cal remuntar-ho. La pilota és un joc atraient i espectacular i podria cridar moltíssima gent, però resulta que, per exemple, Aitana no li fa ni el més mínim cas, els polítics no s'ho prenen seriosament i, fins ara, la Federació potser no havia fet tota la força que calia. Ara pot canviar un poc tot això, amb el nou equip federatiu.
—Has estat al País Basc, i allí la diferència de tracte és enorme.
—Clar, allí, en un dia només, em gravaren quinze minuts de televisió. Més que en tots els anys ací. Allí hi ha una organització perfecta: els pilotaires retirats tenen la seua vida coberta, cosa que ací no passa; les escoles funcionen perfectament, i això és una cosa que ací estem ara posant en marxa. És molt distint.
—Tu creus que la pilota és —per als valencians— alguna cosa més que un esport?
—Jo crec que sí. És nostra, l'hem jugada sempre, tota la vida. Clar que és més que un simple esport.
—Parlant de bascos. Hi havia molt d'interès en un desafiament a jugar entre tu i Julián Retegui. Què ha passat?
—Que és molt difícil. Jo tenia molt d'interès, i ell també. De fet, havíem arribat, inclús, a un acord sobre quina pilota pensàvem usar, però de moment no pareix que puga ser. Hi ha problemes econòmics molt grans.
—Sempre s'ha dit que tens un joc molt espectacular. Què penses quan aconsegueixes l'admiració dels espectadors per una jugada?
—Et fa sentir-te molt bé, satisfet. Sempre és molt bonic veure el públic alçar-se per una jugada. No només per mi, també per la pilota.
—I tu ho busques, això?
—Naturalment. Cada dia. Sempre busque fer un quinze bonic, i sempre agrada que te'l reconeguen.
—Tens fama de tranquil...
—Sóc més tranquil ací en la taula que jugant. Jugant, la sang es calfa, vulgues que no. Tots els jugadors canviem molt, i jo també em desbarate alguna vegada.
—I què penses de les travesses i les propines. Hi ha qui diu que, això, l'única cosa que fa és frenar et joc.
—Jo no ho diria. A mi, em sembla que el sistema és una mica ridícul. I és clar que, si no estàs en el joc, no n'entens res...
—Posa-me'n un exemple.
—Home, hi ha voltes que una partida no és comercial, i has de deixar-te perdre algun punt per equilibrar la bossa. No hauria de ser així, però ho és.
A canvi, això dóna alegria al joc. Jo, possiblement, canviaria el sistema, però no podem oblidar que hi ha gent que va al trinquet a jugar-se els duros. La seua il·lusió és aquesta, i caldria barrejar les dues coses: gent que ve a veure l'espectacle i gent que va a jugar-se els diners. És important que s'òmpliga el trinquet.
Ens hem alçat de la taula. Pasqual —l'amo del Bar Trinquet— ha obert la pista i hi entrem. Abans ens ensenya una foto on apareix de futbolista.
—És un partit que juguem els pilotaires contra l'equip d'ací del poble. Sempre guanyen ells.
Ja sobre les grades del trinquet, ens explica que ell admira els aficionats que es queden sota la corda, veient passar la pilota per davant, a tota velocitat.
—A algú, li hem fet un forat al cap d'un colp de pilota, i com si res. Tenen moltíssima afició...
Mentre li fem fotos, ha arribat Vinyes, un altre jugador, i immediatament, dos xiquets, que comencen a jugat amb la pilota al final del trinquet.
—Els nous federatius tenen molt d'interès en aspectes tècnics dels trinquets. Com col·locar-hi més gent, com protegir els qui no volen patir un colp de pilota, la il·luminació, el sostre, per als dies que plou...
—La primera cosa que haurien de mirar és això de les llums (Vinyes hi assenteix). Jo ja tinc tres dits trencats per jugat amb llum artificial. No veus venir bé la pilota, i menys quan passa per l'escala entre el públic. Pegar malament a una pilota és molt perillós.
Parlem de Miami i dels seus frontons bascos, on ell estigué una vegada. Recorda meravellat les instal·lacions i com canalitzaven rapidíssimament les apostes. També de la final de l'any passat, en que abandonà el seu lloc tradicional al fons de la pista —de resto— per situar-se davant la corda: «Això, no ho hauria d'haver fet, però no sabia com negar-me. M'ho demanaren per favor i jo no sabia negar-me. Encara que estiguéssem cinc hores discutint si jugava de mítger o no».
—Però tu no manes? Tu ets la figura del joc...
—«Home, si volgués, sí que manaria més, però jo no sé dir que no quan em demanen un favor.» Es fa tard. Genovés juga unes hores després a Guadassuar, però encara ens convida a un cafè. Ell i Vinyes es fan un bitter. Quan intentem pagar, no ens deixa. «Estem en el meu poble» —diu—. I ho diu rotundament. Amb la força que dóna portar el seu nom quasi com a propi: Paco, del Genovés
Un heroi de país petit
El Genovés, ara i sempre
Resulta difícil saber en quina de les seues sis categories d'herois hauria encabit Thomas Carlyle Francesc Cabanes, «Genovés». Ftns i tot és possible que el vell, cabut escocès, no hagués fet cas del fenomen, embolicat com anava entre odíns, mahomes i napoleons. Els «¡¡Ohhhhh!!» dels espectadors d'un trinquet qualsevol haurien d'haver estat, però, passaport suficient.
Quan Genovés llança una de les seues pilotes imparables, l'expressió admirativa està assegurada; per moltes vegades que s'baja assistit a ics seues partides. I no és, posats a matisar, una expressió de fans: de Francesc Cabanes fan un heroi, dia sl dia no, els seguidors de la pilota.
Però, això si, un heroi de país petit. I com tots els herois de país petit Genovés no habita parnassos: fa cara, i exerceix, de modest. Faria baix, baixíssim. 1 trau importància, exageradament, als seus mèrits.
Li agrada vestir xandall i conduir —ell— el seu cotxe quan va a jugar fora de casa: un Ford Sierra que l'ha portat d'una punta a una altra del país. Menja de tot i beu poc, «més bé res». Fuma Marlboro i s'estima la música, qualsevol classe de música.
Tem ets bous —com quasi tots nosaltres— i es mostra disposat a no moure's si l'ataquen amb coets. Té clar que, si no hagués estat jugador de pilota «i ma mare no volia que ho fos», ara aniria cada mati a treballar a l'horta o exerciria de paleta, que és el que feia abans d'aquell campionat de juvenils que li canvià la vida i el nom: de Francesc Cabanes Pastor al «Xiquet del Genovés».
Llegeix poc i troba dificultats a fer-ho en el nostre, i seu, Idioma, que sovint ha de llegir dues vegades. Li agrada el cinema, però —jai!—ja no recorda quan hi va anar la darrera vegada. Una pel·lícula? de cow-boys.
Gaudeix de l'hivern, però entén que l'estiu té més color. Els diumenges —estranys— que pot quedar-se en casa té l'entreteniment segur: la dona, els xiquets. Creu que ser valencià és «tenir orgull de ser-ho. Ho sóc».
I es pensa, sobretot, que no hi ha món fora del Genovés, el seu poble, el seu país petit. Si dimecres juga a Borriana i dijous ho fa a Vila-real, no ho dubteu; tornarà a dormir al Genovés. No importen els quilòmetres: és sa casa, i no s'hi troba tranquil si no hi torna. Pregunteu-li el nom del poble on voldria viure d'ací a vint anys. La resposta serà invariable, sempre.
Són així els grans herois de qualsevol país petit.