Ençà i enllà

Raimon, memòria per després de l’últim vals

Raimon plega dels escenaris. El cantautor, fill prodigiós d’un temps i d’un país, ha posat el punt final a la seua trajectòria amb una gira de comiat. Penja simbòlicament la guitarra un dels emblemes més destacats de la Nova Cançó, de la lluita contra el franquisme i del redreçament cultural. EL TEMPS acomiada l’artista amb un recorregut per la seua trajectòria. Per un cançoner que és patrimoni irrenunciable de la nostra cultura.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La ressenya que el crític musical Albert Mallofré escrigué l’abril de 1963, en la revista Destino sobre el disc Al vent, finalitzava amb una contundent exclamació: “¡Caracoles!”. La veu, l’estil, el contingut de les cançons de Raimon (Xàtiva, 1940) produïren una certa perplexitat al crític barceloní encarat a un “artefacte” discogràfic, a més, en “valencià”, com subratllava una mica desconcertat el cronista. No és la primera orella sorpresa davant del crit raimonià. L’escriptor Joan Fuster, al text de presentació del disc —un extended play, per utilitzar la terminologia de l’època— que incloïa quatre cançons —“Al vent”, “La pedra”, “Som”, “A colps”— ja s’encarregà de notificar allò que contenia el seu cant de novedós i epifànic. “‘Al vent’ era una pura i inesperada espontaneïtat, i això —ingènuament— ens meravellà. Aquell vespre pensàrem que havíem guanyat una petita batalla”. El disc va estar a punt de no eixir per la negativa del cantant als arranjaments, que la discogràfica havia previst —al seu gust, massa estàndards— per a les cançons. Finalment, Raimon va fer valer la seua voluntat i Al vent s’edità només amb l’acompanyament entusiasta de la seua guitarra. Tal com l’havia creada el seu autor. I tal com ha quedat per a la memòria musical.

Fuster recordava al text de presentació del disc la primera vegada que havia escoltat la cançó “Al vent”. Era a la taverna Casa Pedro de València, enmig de l’entrega d’uns premis literaris que organitzava el seu amic Vicent Ventura. L’assagista de Sueca es referí en més d’una ocasió a aquell encontre revelador on, “sorpresos, hi trobàvem l’idioma que ens rejovenia, més familiar que mai, vibrant en inflexions noves i elàstiques”. Les paraules de Fuster preludien l’impacte d’una veu juvenil que al poc temps es transformà en el cap de fila de l’encara novíssima Nova Cançó. Raimon, el nom artístic amb el qual el batejà el seu amic Eliseu Climent, es dibuixa com la figura insurrecta —i sens dubte providencial— d’un moviment musical que serveix de bandera popular per a la cultura catalana i la defensa de la llengua. Per contra, Fuster fallà quan li va pronosticar un futur professional més a prop de les aules que dels escenaris. La participació al Festival de la Canción del Mediterráneo, on va obtenir una victòria clamorosa l’any 1963, acabaria decantant la seua elecció artística.

Vicent Torrent, músic i fundador del també mític grup Al Tall, recorda que, quan comptava només 19 anys, “va caure en les meues mans el primer disc de Raimon. La impressió va ser majúscula. Vaig sentir per primera vegada un xicot jove, universitari, amb una guitarra cantant en valencià cançons modernes, semblants a les italianes que tant ens agradaven. Va trasbalsar”, continua Torrent, “la concepció del meu valencianisme, que fins aquell moment només havia estat amable. Aquell disc de Raimon ens va descobrir l’experiència d’una llengua culta i moderna. Per a nosaltres, no hi hagué cap altra revelació tan definitiva i determinant. Arran d’ací, tot començà a caminar”. El fundador d’Al Tall reconeix que el cantautor de Xàtiva va imposar, des d’aquell primer disc, “el seu codi de manera aclaparadora. Raimon és Raimon i cap altra història”.

“El factor Raimon és únic, personal, singular en el paisatge musical de l’època”, assenyala l’escriptor i estudiós del cantant, Antoni Batista, autor de Raimon: La construcció d’un cant. “La seva irrupció cal emmarcar-la en aquesta efervescència que es produeix en tot el món al voltant d’una canzone diversa. Així l’etiqueta l’assagista Umberto Eco a la seva obra Apocalíptics i integrats, a propòsit de totes aquestes noves cançons que sorgiren fora d’allò que era l’estricta cançó comercial”. Les melodies ensucrades del Duo Dinámico, la cançó andalusa i els èxits dels festivals de música animaren les emissions radiofòniques i els llavors primerencs programes televisius. El rock and roll arribava amb comptagotes i sota la vigilància de l’autoritat franquista. Al rime del seu ADN bullia la joventut més díscola i sorollosa. Només l’explosió del fenomen Beatles va fer saltar totes les prevencions i censures de l’administració, sempre temorosa de la seua recepció popular.

Aleshores, Barcelona rivalitzava amb Madrid pel que fa a la capitalitat discogràfica. A la capital catalana, una nova editora, Edigsa, impulsà una cançó popular i en català després d’haver sortejat tota mena d’entrebancs administratius. En aquest col·lectiu catalanista i pioner de cançó en català hi havia el nucli d’Els Setze Jutges, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter i Moix, Delfí Abella i Remei Margarit, entre més. A ells s’aniran afegint altres membres, com ara Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet... Així, fins a tancar-se el grup amb Lluís Llach, com a jutge número 16. Les primeres cançons del col·lectiu tenen en comú el seu accent barceloní, casolà, i gust afrancesat. En aquest panorama, la veu de Raimon resulta un exabrupte, una mena de “passió rústica o rural”, tal com la descriu Fuster enfront del costumisme petitburgès dels Jutges.

El difícil i llarg camí de la professionalització 

La primera gran prova per a Raimon arribà amb la seua elecció per al Festival de la Canción del Mediterráneo, que se celebrà a Barcelona coincidint amb les festes de la Mercè. La casa discogràfica Edigsa, conscient de la força i el significat que representava el cantant —una figura juvenil i compromesa—, el convenç perquè participe en el festival juntament amb una jove vocalista, Salomé, que ja compta amb experiència en festivals. Defensarien junts una balada de gust italianitzant, “Se’n va anar”, del tàndem Josep Maria Andreu i Lleó Borrell. La participació excepcional d’una cançó en català en un festival on es podien escoltar cançons en grec, italià, castellà, francès, turc o hebreu, es converteix en una oportunitat d’or per difondre aquesta Nova Cançó catalana que encapçala Raimon. S’abastia així l’ús de mitjans fins aquell moment inaccessibles per donar a conèixer la llengua i la realitat d’un país. L’organització del festival, promogut per Radio Nacional, va admetre la cançó en català juntament amb dues cançons més en castellà com a representants d’Espanya. Tal com recordava Josep Maria Macip, directiu d’Edigsa, “els organitzadors mai s’imaginaren que la cançó pogués passar a la final i, encara menys, acabar guanyant”.

EL XICOT DE XÀTIVA. Raimon, als anys 60, al popular carrer de les Santes de Xàtiva, proper al mític carrer Blanc de la seua infantesa i de les cançons. La producció de Raimon, de fet, està farcida de referències a la seua terra.

 

El triomf de “Se’n va anar” per votació popular la nit del 22 de setembre de 1963 al Palau de les Nacions de la Fira de Mostres de Barcelona es convertí en el primer gran altaveu de la Nova Cançó. En edicions posteriors, Radio Nacional canvià el sistema de votació. Mai més no hi tornà a vèncer una cançó en català. La imatge del cantant vestint americana i corbata a la gala final resta com un dels moments més curiosos de l’anecdotari raimonià. L’èxit al Festival de la Canción del Mediterráneo li va obrir el possible camí de la professionalització. Una via que, en el seu cas, mai no pogué exercir amb una certa normalitat a causa de la censura i les prohibicions administratives. Durant molts anys, Raimon va romandre invisible per a un mitjà com la televisió estatal. Després d’una primera i solitària aparició l’any 1964 en el programa Gran Parada cantant “Al vent” i “Diguem no”, hagué d’esperar fins a 1977 per tornar a la televisió en un programa documental, Especial Raimon, de TVE-Catalunya, realitzat per Mercè Vilaret amb guió de Joan Fuster.

Cantar en castellà, actuar en els circuits de la cançó comercial, passar a cobrar un substanciós catxet o tenir una presència notable als mitjans de comunicació són algunes de les contrapartides que se li oferiren arran del triomf al Festival del Mediterráneo. Raimon retingué les paraules que li va escriure el poeta Salvador Espriu: “Els camins que alguns han de seguir, els d’una cultura minoritària, no són gens fàcils ni tampoc planers i còmodes, i valdrà més que els joves disposats a continuar l’aventura, un esforç sense guanys ni recompenses, aprenguin aquesta elemental veritat”.

Per part del jove cantant-creador —el terme que precedeix l’etiqueta de cantautor— hi havia, a més, una voluntat de ruptura. Volia conrear un tipus de cançó que es poguera cantar i desenvolupar fora de les sales del ball, l’espai que fins aquell moment acollia l’anomenada música lleugera. “Raimon és el primer entre nosaltres que fa ús del terme recital com a model escènic”, assenyala Antoni Batista. Al febrer de 1966, Raimon es presenta en solitari al Casino de l’Aliança del Poble Nou. La publicitat anunciava l’actuació com a “Primer Recital Raimon”. El cantant oferí, entre més, una selecció de poemes de Salvador Espriu, les Cançons de la roda del temps, els quals va musicar. El projecte va ser vist, per part de la discogràfica Edigsa, amb reticències per la seua escassa comercialitat. Malgrat aquestes reserves, acabaria esdevenint un àlbum de referència.

“El disc Cançons de la roda del temps és un treball molt radical des del punt de vista estètic”, diu Antoni Batista. “En aquell moment, Espriu era un poeta molt minoritari, dins d’una poesia també molt minoritària. Llavors, Raimon projectà un poeta especial i complex en els mass-media. Era una aposta molt agosarada de futur”. Joan Fuster al text de presentació de l’àlbum subratlla que “ací no hi ha res de ‘raimonisme’ primari: res que ens crispi o esborroni pel cantó dels crists revoltats o de l’amor dit amb tòpics d’escolar”. I afegeix, a propòsit de Cançons de la roda del temps, que “Raimon ha volgut acceptar, amb elles, una experiència decisiva que posa a prova la seva millor disposició creadora: intenta convertir en ‘cançons’, en cançons autèntiques i vives, uns ‘poemes’ de Salvador Espriu, i la poesia de l’Espriu no és d’aquelles que s’hi prestin gaire, precisament”.

“A l’origen del meu treball sobre els poemes de Machado —editat l’any 1969— hi ha el disc de Raimon sobre la poesia de l’Espriu com a motivació, com a projecte artístic, un treball discogràfic que podíem qualificar d’insòlit en aquell moment”, remarca Joan Manuel Serrat. A la primavera de 1965, Serrat va ingressar com a Jutge número 13 en el moviment de la Nova Cançó . “Per descomptat que, si jo començo a cantar, és perquè hi ha Raimon. És el que em va empènyer, el que em va motivar en un moment determinat de la meva vida. Quan jo no formava part encara dels Setze Jutges, la figura de Raimon era tot un referent en el món universitari on jo hi era”. Les trajectòries dels dos cantants estarien marcades en el futur per les divergències derivades de l’opció bilingüista de Serrat, rebutjada per Raimon. Dècades més tard, però, al Palau de Sant Jordi, amb motiu de la presentació del disc homenatge a la Nova Cançó, la interpretació del tema “D’un temps, d’un país” per Serrat es convertí en el moment més intens d’aquella nit d’abril de 1996. Un Raimon emocionat aplaudí des de la pista del Sant Jordi la vibrant interpretació serratiana. La cançó recobrava de nou el seu esperit original amb la veu de l’alumne més avantatjat.

POPULARITAT. Un exemple de l’ascendent que Raimon tenia en àmbits universitaris a l’inici de la seua carrera.

 

Quan Raimon cantava “Les feuilles mortes” de Juliette Gréco

A Radio Játiva un joveníssim Ramon Pelegero col·laborava en les tasques radiofòniques. Als boleros de Lorenzo González i Antonio Machín i a les ranxeres de Jorge Negrete s’unia el material musical que l’Ambaixada nord-americana enviava a l’emissora local, puntualment, tots els mesos. Intèrprets com ara Harry Belafonte, Frankie Laine, Ray Charles, Nat King Cole, The Everly Brothers, Perry Como o Eddie Fisher omplien les llistes d’èxits americanes d’aquells anys 50. Aquesta fou l’educació melòdica de Raimon. Més tard, a València, ja com a estudiant de filosofia i lletres, Raimon descobreix al pick-up d’algun dels companys de classe els sons del jazz i el blues, els discos d’Édith Piaf i Juliette Gréco. Eren les dues veus més representatives d’aquella cançó francesa, i acompanyaven les primeres lectures d’Albert Camus i Jean-Paul Sartre. El primer Raimon, ara com a cantant de covers, fa seus els versos de Jacques Prévert i la música de Joseph Kosma admirablement reunits en la cançó “Les feuilles mortes”, la composició que esdevé himne no oficial d’una joventut que s’emmiralla en el París existencialista dels anys 50. 

“Quan Raimon comença a fer cançons i a cantar en públic, porta un dens bagatge de recursos vocals i de vivències auditives”, escrigué el musicòleg Enric Gispert en la presentació de la primera integral del cantant, Raimon. Totes les cançons (Belter, 1981). Assessor musical d’Edigsa, Gispert es convertí —en paraules d’Antoni Batista— en “l’ombra creativa” de les gravacions de Raimon. Per a Gispert, el xativí “copsava com tothom el flux ingent del rock, traducció blanca del rhythm and blues, i fins i tot n’utilitza alguna de les aparences com a vehicle, de la mateixa manera que assimila altres ingredients de la música popular”.

Esbrinar l’ADN musical de Raimon ha estat una feina engrescadora durant molt de temps per a alguns crítics. La mateixa naturalesa de les cançons, “senzilles, en l’aspecte exterior i transcendentals en el contingut” en paraules d’Enric Gispert, convida a tot tipus d’especulacions o referències. “Raimon era ja un atípic abans que la paraula es gastés”, subratlla Enric Gispert remarcant l’originalitat de la seua obra. Així, un Àngel Casas no dubta a emparentar-lo amb el Domenico Modugno més dialectal, o el mateix Antoni Batista parla de “cante jondo” a l’hora de referir-se al seu estil vocal. El mateix Raimon, al llibre Conversaciones con Raimon d’Eduardo Galeano (1977) dóna algunes pistes pel que fa a les possibles influències en els seus inicis: les bandes de música, la cançó tradicional valenciana i les albades, el descobriment de Ray Charles, la música espiritual negra, la música francesa, la italiana d’accent poètic, etc.

Aquesta influència definiria l’estil singular de Raimon. Manel Camp ha col·laborat amb el cantant fent els arranjaments i les orquestracions per a diferents projectes musicals, entre altres, l’esmentat Raimon. Totes les cançons, també Cançons de mai (Picap, 1997) o el concert de comiat al Palau de la Musica de València amb l’Orquestra de València i el Cor de la Generalitat Valenciana, el darrer mes de desembre. Camp valora que “les cançons d’en Raimon, tot i la seva aparença senzilla, contenen, em sembla a mi, una complexitat afegida pel fet de no sotmetre’s als cànons habituals. A més, busca sempre una nova manera de jugar amb les melodies, que, per damunt de tot, vol que produeixin la dimensió expressiva i l’efecte mateix que ha volgut crear amb les lletres. Tot està molt ben elaborat, molt pensat, i molt treballat”. Segons Camp, “a l’hora de fer arranjaments o de fer acompanyaments a les seves cançons, hom es troba amb la característica de no poder seguir fórmules establertes, ni ritmes programats ni sistemàtics, ni sostinguts. Aquests s’han d’anar construint i creant a cada moment, compàs a compàs, en funció del contingut dels textos i de l’expressivitat de la veu quan interpreta la seva música”.

AMORS I ODIS. Baix, la mítica fotografia d’Oriol Maspons amb Joan Manuel Serrat, Núria Feliu i Raimon, que revela l’enfrontament entre els dos mascles alfa, amb la cantant al mig de la topada, poc abans d’un concert al Palau de la Música.

 

L’arranjador de Raimon destaca, especialment, “les influències sovint ben amagades en la seua música, sobretot procedents de la cançó francesa i nord-americana. Però vull ressaltar”, matisa, “que és un compositor molt personal, inconfusible. No només per la seva especial forma de cantar, sinó també per la seva manera de fer cançons, allunyada de formats estàndards, bàsicament pel que fa als girs melòdics, a la mètrica rítmica i a l’harmonització”.

Per això, “és indubtable que en Raimon va trencar amb totes les inèrcies característiques de les cançons de la seva època. Les seves eren totalment diferents de qualsevol que es pogués escoltar a la ràdio, als festivals de cançó, o als discos d’aquell moment. La seva va ser, des del primer moment, una nova realitat de fer cançons a la qual el país no estava acostumat, ni tan sols havia previst que pogués succeir”.

 Les seues cançons van ser també objecte de censures o objeccions. Per exemple, per raó d’aquella veu, segons alguns tan poc “cultivada” i excessivament enèrgica, o per la seua fonètica de Xàtiva, tot un exotisme per a determinats sensibilitats barcelonines. D’altres el van voler reduir al paper i a l’espai del “cantautor militant”, focalitzant la mirada només en un segment de les cançons. O enquadrar-lo com a cantautor demodé, en una normalitzadora i primerenca TV3, més ocupada a contractar vedets com Lola Flores o Isabel Pantoja per als seus xous musicals. La mateixa editora Edigsa, la discogràfica que va experimentar el seus primers èxits de vendes gràcies a Raimon, mostra les seues contrarietats davant de l’excessiva “politització” del cantant. Amb motiu del Gran Premi del Disc Català, que se celebrà a la localitat de Lloret de Mar (Selva), els directius preferiren no promocionar l’àlbum Raimon a l’Olympia per no molestar les autoritats franquistes, segons denuncià Joan Fuster. L’àlbum, però, va ser guardonat per l’Acadèmia del Disc Francès l’any 1966. 

“Quan s’ha criticat l’estil de Raimon, allò que molestava no era la seva veu o forma de cantar, sinó el contingut de les seves cançons, allò que ell denunciava. Això és el que resultava incòmode per a alguns”, assenyala Serrat. “Sense el Raimon radical des d’un punt de vista d’exigència artística, l’altre Raimon, el radical des d’un punt de vista de compromís social i polític, no tindria sentit”, remarca Antoni Batista. L’estudiós, a més, pensa que “per una altra banda, si Raimon no hagués tingut aquesta excel·lència lírica, creativa, segurament l’haurien jubilat després de la mort de Franco”. “Cal reivindicar el seu compromís cívic contra la dictadura en uns temps en què sembla que tot el món hi va lluitar en contra”.

Un prestigi que va ser reconegut més enllà dels Pirineus. Marc Legras, escriptor i periodista francès, relata una anècdota curiosa protagonitzada per Raimon, també relacionada amb el país gal. Al programa Discorama, de la televisió francesa, que presentava Denise Glaser, l’actriu Melina Mercouri parlava del seu últim rodatge, la pel·lícula Los pianos mecánicos (1965), que acabava de rodar a la Costa Brava. L’actriu confessa a la presentadora les seues dificultats per interpretar una de les escenes íntimes de la pel·lícula. Gràcies a la veu de Raimon en la cançó “La pedra” aconsegueix finalment entrar en situació i rodar la problemàtica escena. Mercouri, tal com relata Legras, acabaria posant la cançó fins a 47 vegades mentre es rodaven les escenes. 

A les recomanacions de l’actriu grega s’afegí la de l’escriptor Claude Roy, que va descriure Raimon com “el Brassens català” al setmanari Le Nouvel Observateur. Equiparava el jove intèrpret amb un dels patriarques de la chanson. L’article suscità la curiositat del periodista Jean Vidal, que realitzà un especial per al programa de la televisió francesa Cinq colonnes à la une sobre el cantant. Entre els espectadors que van veure l’emissió hi ha l’empresari i propietari de l’Olympia, el totpoderós Bruno Coquatrix. L’empresari tractà infructuosament de contactar amb el cantant o amb el seu mànager. Primer a Madrid i després a Barcelona. No hi va obtenir resultats. Finalment, Coquatrix, de sorpresa, descobrí que el cantant era a París, cantant al teatre de la Mutualité, invitat pels exiliats espanyols. Raimon debuta finalment a l’Olympia el 7 de juny de 1966, només unes setmanes després de la primera actuació de Bob Dylan al mateix escenari, enmig de la polèmica pel seu nou estil electrificat. Aquell havia estat el mateix espai per a les grans nits triomfants de noms com ara Jacques Brel, Édith Piaf, Charles Aznavour, Barbara, i altres vedets de la chanson. L’actuació de Raimon a l’Olympia queda registrada en el seu primer àlbum live, editat per CBS. La premsa francesa saluda el seu concert com una mostra d’aquest nou estil que s’anava escampant per Europa.

Jo vinc d’un silenci

Raimon prové d’una família de perdedors de la Guerra Civil. El pare, d’ideologia anarcosindicalista, va passar per la presó en acabar la guerra. La mare, de família socialista, ha vist com un dels seus germans era afusellat. A la cançó “Punxa del temps”, en l’últim tram del seu trajecte professional, Raimon atorgarà memòria i melodia als seus orígens, als records d’aquella família de rojillos, tal com alguns dels professors de l’escola assenyalaren en alguna ocasió. Cançons com “Quan jo vaig nàixer”, i més tard “Jo vinc d’un silenci”, reconstrueixen aquesta herència, aquesta posició nacional i de classe, que també forma part del seu itinerari artístic. Un recorregut dotat de compromís gràcies a la creació d’himnes de la resistència antifranquista. La seua primera cançó en aquest sentit, “Diguem no”, va ser la primera d’unes altres composicions, com ara “D’un temps, d’un país”, “El País Basc”, “Contra la por”... Tot un marc expressiu que alguns han volgut emprar per encasellar l’autor en un corrent diferenciat, distanciat, únic.

UNA LLARGA CARRERA. A sota d’aquestes ratlles, Raimon, als anys 70, amb una carrera ja consolidada com a cantautor de referència.

 

D’aquella època també és la cançó “Veles e vents”, versió del poema d’Ausiàs March. El cantautor i compositor Carles Dénia admet que “tots somiem de poder fer una cançó com aquella”. El músic de Gandia, a més d’elogiar el vessant combatiu de l’obra de Raimon, també subratlla que “àlbums com els dedicats als clàssics figuren entre les obres més importants que s’han fet en aquests darrers cinquanta anys al nostre país. Aquest treball de musicalització no és gens fàcil i Raimon l’ha acabat convertint en un clàssic de la música popular”.

De fet, contra la temptació d’una mirada parcial de la seua obra, Raimon ha ofert la millor arma: les seues pròpies cançons. Contra aquells que li han retret la seua literatura “primària”—però, això sí, eficaç— i l’ús d’una música elemental, el Raimon creador va irrompre amb un projecte que tenia com a protagonista la poesia medieval catalana. Per destruir aquell qui l’ha desert (1970) es presentà amb una admirable coberta artística, elaborada per Antoni Tàpies, la primera que el barceloní realitzava per a un àlbum de música popular. Havien passat 500 anys, però Raimon havia obrat el miracle que aquells poemes reaparegueren com acabats d’eixir del forn. Fins i tot, algunes de les cançons es podien ballar en alguna d’aquelles discoteques de moda de l’època. El treball sobre Ausiàs March i altres clàssics de la literatura catalana acabaria convertint-se en una de les columnes vertebrals de la seua obra creativa. L’àlbum obre un període de maduresa que es reflecteix en composicions posteriors com ara “T’he conegut sempre igual”, “Amb tots els petits vicis” i, sobretot, “Com un puny”, transformada amb el pas del temps en un clàssic del cançoner amorós europeu.

Referint-se al vocabulari raimonià que el cantant ha segregat en totes aquestes dècades de creació literària i musical, Antoni Batista assenyala com una de les característiques una mena de balança entre “les grans idees universals” i un repertori més íntim i descriptiu. Aquests dos “alfabets” haurien produït, d’una banda, un material de caràcter més èpic o cívic i, de l’altra, un de més domèstic o descriptiu. Un fet que, també, el distingeix dels altres cantautors tant de fora com de dins de la cançó en català. Una altra de les distincions que Batista fa notar en el seu assaig sobre el cantant és la capacitat de condensar en unes quantes línies les seues idees, el seu pensament. Curiosament, quan aquest “alfabet” s’ha traslladat a unes altres llengües —allò que en el seu moment va ser titllat com la nueva canción castellana—, el resultat expressiu i estètic ha acabat donant un pobre i rudimentari cançoner, avui afortunadament ja oblidat.

Més encara. L’any 1999, Raimon va recollir el seu cançoner sentimental en un CD amb el títol Les cançons d’amor, 35 anys després de les primeres cançons del xativí sobre aquesta temàtica. Una bona part del cançoner antologat tenia una destinatària única i excepcional, Annalisa Corti. En un dels permisos del servei militar —Raimon el va realitzar a Ronda, Màlaga— el cantant va conèixer Annalisa a València, a través d’uns amics. La jove italiana, advocada i militant del Partit Comunista del seu país, arribà invitada per una amiga valenciana a passar uns dies. Entre els dos es va produir una mena de coup de foudre. Raimon deixaria registrats aquests primers temps d’incerteses sentimentals i absències entre tots dos.

REFERENT CULTURAL.  Una de les portades que li va dedicar la revista Serra d’Or a finals dels anys 60. Mostra de la influència i importància que havia adquirit el xativí. Fins al punt d’aparèixer en un collage amb elements centrals de la cultura de l’àmbit català.

 

Al cap de dos anys, el 24 d’agost de 1966 es casaren. “Y Raimon dijo sí”, titula un dels diaris de l’època. Annalisa es transformà en la cara B del cantant, peça clau de la seua trajectòria personal i professional. En una de les cançons d’amor de l’última època, “L’última llum”, el cantant resumeix aquesta complicitat al llarg de més de mig segle. “Jo sóc qui sóc amb tu”. Annalisa serà la “dona de ferro” i “tallafocs” del cantant, un paper decisiu i supervisor mentre aprèn a marxes forçades els rols de representant, relacions públiques i uns altres papers de l’auca del show-business. Enrere deixava el seu país, un futur professional, amics i família per compartir un projecte sentimental i un present laboral dificultós, ple d’incògnites. Als recitals de comiat del Palau de la Musica Catalana, el cantat li va fer una petita declaració amorosa en forma de balada napolitana per celebrar aquest més de mig segle de camins compartits. L’obra de Raimon és plena de matisos, d’estils i de temes combinats només distingibles sota el segell singular del cantautor.

El cant plural 

L’any 2010, a punt de complir els 70 anys, Raimon va suggerir, per primera vegada, una possible retirada. No ho va fer, de forma definitiva, fins al novembre de 2016. Anunciava llavors, inesperadament, el seu pròxim comiat de l’escena. Era en una roda de premsa. Resumia la seua decisió amb “finire in bellezza”. O el que és el mateix: deixar un bon record sobre l’escenari. Feia temps que la idea rondava el cap del cantant. Però els canvis polítics produïts al País Valencià acabaren propiciant un ajornament de la decisió. Raimon, després de dues dècades de censures, de bel·ligerància del Partit Popular, va rebre un reconeixement oficial per part dels nous governants del País Valencià. L’entesa entre el cantant i els nous inquilins de la plaça de Manises propicia una gira patrocinada per l’administració autonòmica. Els escenaris serien diversos. Entre altres, el Teatre Principal, l’espai on cantà per primera vegada l’any 1963, després del seu triomf al Festival del Mediterráneo. Per al seu comiat al País Valencià, el cantant hi va anar acompanyat de l’Orquestra de València. Tot seguit, posà el punt final al Palau de la Música del cap i casal.

UNA ESTÈTICA. El Raimon escènic dels darrers temps, amb una estètica marcada i icònica: camisa roja, pantaló obscur i un peu a la cadira per fer descansar la guitarra. Interpretant amb els ulls clucs.

 

L’altre comiat, el posterior, va ser amb el públic barceloní. Sentiment de retrobament. Barcelona l’havia rebut per primera vegada al Fòrum Vergés, l’any 1962. El Palau de la Música Catalana fou l’espai escollit per realitzar el seu últim vals. El vell recinte modernista ha estat testimoni d’algunes de les nits més glorioses del cantant. Com aquella en què es presentà per primera vegada en solitari, al gener de 1967. Aquell Palau del cantant es convertirà en l’escenari per a la plana major de la Nova Cançó, de Serrat a Lluís Llach, de Pi de la Serra a Maria del Mar Bonet.

Al llarg de quasi dues hores, després de més d’una trentena de cançons, Raimon resumia, el passat diumenge 24 de maig, per última vegada, la banda sonora d’un temps i d’un país. En la recta final es tornaven a enllaçar els versos de March i d’Espriu, el cant insubmís del “Diguem no” i aquell cant juvenil, “Al vent”, que havia il·luminat els somnis i desigs de tota una generació que ara, com ahir, corejava els versos adolescents i existencialistes. Aquell xicot que, en paraules de Fuster, va “irrompre amb uns pulmons rurals, paraules succintes, i un accent dialectal imprevist”. La figura d’un jove cantant que acabarà sent providencial a banda i banda de l’Ebre. I que havia estat distingit pel mateix Joan Fuster com a “clàssic”. Aquest honor sempre l’assenyalarà dins del seu temps. I dins del seu país. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.