Els artefactes explosius a llibreries o teatres, les agressions contra autoritats polítiques progressistes i valencianistes, així com els atemptats contra referents de la cultura nostrada, van convertir-se en el paisatge terroríficament habitual de la transició valenciana. En aquella època de convulsió social, repressió laboral i violència ultradretana, el País Valencià va ser víctima, tot i que en proporcions relativament menys esgarrifadores que en altres territoris estatals, del denominat, en paraules de l'historiador Xavier Casals, vot ignorat de les armes. O dit d'una altra manera: d'una estratègia de tensió que va condicionar la construcció de l'autogovern del País Valencià i, fins i tot, va hipotecar la configuració del sentiment valencianista arreu del conjunt del territori. Un impacte que va concentrar-se a València i la seua àrea metropolitana.
Aquesta violència de caràcter reaccionari i adscrita al blaverisme irredempt, segons desgrana l'historiador Juan Luis Sancho Lluna a l'obra Anticatalanismo y transición política. Los orígenes del conflicto valenciano, 1976-1982 (Publicacions de la Universitat de València, 2020), «tenia una funció d'equilibri de poders: trencar amb l'hegemonia de l'esquerra i que el govern d'Adolfo Suárez assumira la iniciativa política en un territori advers, en el qual el progressisme havia guanyat les primeres eleccions democràtiques de 1977, així com les generals i municipals de 1979». «Al País Valencià, la violència va ser el resultat d'una estratègia encaminada a crear un ambient d'hostilitat contra les institucions democràtiques i els partits polítics d'esquerres. Com? Fent us de tots els mitjans al servei de l'Estat per despertar el fantasma de l'anticatalanisme (la ira i l'odi del poble) contra l'esquerra i el nacionalisme amb la finalitat de fracturar i destruir el bloc social-democràtic», exposa el doctor en Història per la Universitat de València.
L'objectiu de tot plegat, d'acord amb aquest acadèmic, era que la UCD, l'aleshores partit al capdavant del Govern espanyol, «prenguera la iniciativa política fent saltar pels aires l'accés a l'autonomia del País Valencià per l'article 151 de la Constitució espanyola», és a dir, a través de la via atorgada als territoris amb particularitats nacionals: Galícia, País Basc, Catalunya i, en última instància, Andalusia. El full de ruta dels sectors conservadors espanyols i valencians, tal com recull el llibre, «no s'hi podia entendre sense la intervenció d'individus i grups incontrolats de la ultradreta valenciana que actuaren amb total impunitat, amb la cobertura operativa i financera de les institucions i la legalitat postfranquista, marcant el temps polític i emparats per tota una infanteria d'entitats, partits polítics i organitzacions socials com a força de xoc que mantinguera crispada als sectors socials tradicionals de la societat valenciana». «Per al vicepresident del Govern [espanyol], i president de la UCD a València, [Fernando] Abril Martorell, la clau radicava en controlar els grups violents amb la finalitat d'utilitzar-los en benefici de la política del Govern [espanyol]», anota envers els escamots blavers.
«Els aldarulls, atemptats a béns com ara llibreries o automòbils, intents d'assalts a institucions democràtiques com ara el Consell o ajuntaments, agressions i atemptats a persones, com puguen ser Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, aconseguiren alterar la convivència ciutadana i la normalitat política, reconduir el procés autonòmic constituent i inclinar la balança a favor de les forces més conservadores d'una societat que havia votat majoritàriament a l'esquerra en les primeres eleccions democràtiques celebrades des de 1936», assenyala. I ressalta a l'obra: «La línia roja d'aquesta tensió política va marcar-la l'assassinat del jove esquerrà Miquel Grau per un conegut ultradretà alacantí, assumpte en el qual, a diferència d'altres fets delictius de caràcter polític, la justícia va arribar fins al final amb la detenció, judici i condemna de l'assassí del jove militant d'esquerres».
L'onada de terror patida al País Valencià no arribaria al nivell experimentat a Madrid, com a capital espanyola, i el País Basc, com a escenari primordial de l'activitat terrorista d'ETA i de les accions criminals dels grups parapolicials d'extrema dreta. Tot i no abastar aquesta dimensió, «el clima de tensió i crispació social derivat de la violència va ser prou per situar el País Valencià en un carrer sense eixida». L'eco d'aquesta escalada violenta va traslladar-se a les cambres parlamentàries estatals en una intervenció del senador valencià de militància socialista, Alfons Cucó. Les denúncies d'aquesta espiral d'accions virulentes, com la realitzada per l'aleshores dirigent de l'esquerra valenciana, eren contestades en seu parlamentària, segons l'historiador, amb cert «cinisme». La UCD, com a partit de govern que controlava el Ministeri d'Interior, atribuïa la responsabilitat de les accions violentes a les víctimes i no als elements ultradretans que actuaven amb impunitat.
Aquella tàctica discursiva va evidenciar-se amb les respostes que van rebre les forces progressistes quan van interpel·lar al Govern espanyol de la UCD per l'actuació policial en el 9 d'Octubre de 1979, diada valenciana en la qual diverses autoritats polítiques de caràcter municipal i autonòmiques van ser agredides amb total impunitat durant la processió cívica a València. En aquella jornada de teòrica celebració de l'autogovern, el Grup d'Acció Valencianista, força de xoc del blaverisme irredempt durant la mal denominada Batalla de València, va sabotejar amb el llançament d'un artefacte incendiari la banderes valenciana d'autogovern, així com el rector de la Universitat de València, Joaquín Colomer, va rebre una punyada al nas per part d'un element antivalencianista d'ultradreta. Ricardo Pérez Casado, llavors alcalde de València, va ser agredit mentre els feixistes escridassaven en castellà «matem-lo».
A pesar de les accions violentes dels grupuscles reaccionaris, l'aleshores ministre d'Interior, l'antic dirigent falangista integrat a les files democratacristianes Antonio Ibáñez Freire, considerava, segons s'apunta a l'obra, que les agressions de la diada valenciana del 1979 van produir-se «per l'actitud de les autoritats municipals en capficar-se en ondejar en el balcó de l'Ajuntament de València la bandera del Consell, la qual cosa havia exasperat els ànims d'una multitud que omplia de gom a gom la plaça del País Valencià». «El ministre restava importància a la violència (crits i improperis, llançament d'objectes contundents, agressions físiques) que van patir l'alcalde de València, regidors i altres autoritats democràtiques. El ministre responsabilitzava a les autoritats democràtiques. Per al ministre, els fets del 9 d'octubre de 1979 eren un acte de provocació per part de les autoritats democràtiques (és a dir, l'esquerra)», retrata l'historiador.
El full de ruta de la UCD, autèntica beneficiària d'aquella estratègia de tensió dissenyada per desactivar les sensibilitats valencianistes al territori, consistia a «presentar-se com a moderador entre les parts i entenia que la violència era el resultat d'un enfrontament entre valencians». «La seua postura [en referència al ministre Ibáñez Freire, el qual ostentava el càrrec de tinent general] era la del laissez faire. Per al ministre, la violència era simplement una qüestió d'ordre públic i valia tant per a uns com per a altres, per la qual cosa el govern no havia d'entrar en qüestions de simples discrepàncies entre valencians», s'indica al llibre. I s'agrega: «Per al ministre, el clima de violència estava propiciat per les noves autoritats democràtiques obcecades en imposar als valencians la senyera quadribarrada (la bandera del Consell), un relat que coincidia amb la postura que ja havia defensat l'anterior governador civil, Manuel Pérez Olea (1977-1979), per a qui el Consell preautonòmic actuava d'una forma imprudent i temerària, ferint el sentiment dels valencians».
«Les autoritats governants i el partit del govern, la UCD, va actuar a l'uníson, culpabilitzant a les autoritats democràtiques d'alteració de l'ordre públic amb l'única finalitat de soscavar l'hegemonia social de l'esquerra en el poder. El pànic, no debades, s'havia apoderat entre les files de la dreta valenciana. En el País Valencià, l'esquerra havia guanyat les eleccions generals de 15 de juny de 1977. Aquest resultat va sobtar a la dreta valenciana. Una sorpresa que va transformar-se en alarma enfront dels aclaparadors resultats de socialistes i comunistes en les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979. El País Valencià s'havia escorat perillosament a l'esquerra, un fet que seguia amb preocupació el Govern civil, ben informat de la mobilització ciutadana i veïnal durant la campanya electoral de les municipals del 3 d'abril de 1979», incorpora. En la memòria del govern civil d'aquell 1979, no debades, es destacava «l'activa participació popular desplegada de manera clara a favor dels partits de l'esquerra, fonamentalment el PSOE i el Partit Comunista». «L'acord entre socialistes i comunistes per governar els ajuntaments valencians es veia amb summa preocupació [per part de la UCD]», puntualitza.
L'informe, el qual mostrava les preocupacions d'una formació conservadora integrada per antics franquistes reconvertits a demòcrates, ometia, en canvi, la col·locació de dos artefactes explosius en els domicilis del president preautonòmic Josep Lluís Albinyana i de l'alcalde de València, Fernando Martínez Castellano. «Aquest silenci deia molt de la postura del Govern civil a València envers el terrorisme d'extrema dreta i la violència blavera», indica l'historiador, qui estableix tres diferències respecte del decurs de la Transició espanyola: «la resistència al canvi polític d'amplis sectors de l'opinió pública», «una violència de masses, ariet de tota una estratègia d'assetjament contra les noves institucions democràtiques i de l'esquerra» i «el paper que va tenir determinada premsa, amb menció especial per a Las Provincias, que va fer de l'estratègia de l'anticatalanisme l'arma política per dinamitar el procés autonòmic per la via de l'article 151 i apuntalar la política d'una UCD valenciana escassament autonomista, mancada d'un programa polític i amb fort personalismes».
«En el País Valencià, el projecte de reforma no tenia valedors. El franquisme que encara restava en les institucions es resistia al canvi. La UCD i la dreta conservadora [...] reaccionaren del bracet de les cendres del franquisme amb tots els mitjans possibles a l'abast. Que el procés autonòmic estiguera hegemonitzat per l'esquerra va ser interpretat com a una seriosa amenaça als interessos del Govern de Suárez, [ja que] podia entendre's com la materialització del projecte de ruptura de l'esquerra i el nacionalisme del País Valencià», determina l'historiador. Van ser les claus de l'estratègia de tensió experimentada al territori valencià durant la represa democràtica i la configuració de l'autogovern.