Tal vegada, Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) i Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903 - Pineda de Mar, 1991) estaven condemnats a convergir. El ben cert és que, almenys en l’estadi inicial, la trobada fou fruit de la casualitat. L’any 1950, Riera Llorca era una de les figures més reconegudes de l’exili català, un escriptor de 47 anys, republicà i d’ideologia esquerrana, que havia estat periodista a Barcelona i que, després de la Guerra Civil, va haver de marxar a la República Dominicana, per assentar-se finalment a Mèxic. Des d’allí, fa un paper importantíssim per mantenir viu el contacte entre l’activisme de l’exili i de l’interior, fonamentalment a través de publicacions prestigioses com La Nostra Revista i, més tard, Pont Blau, en les quals exerceix de secretari. Un itinerari, el d’ambdues publicacions, que mereixeria un reportatge a banda.
Quan comença la dècada dels 50, Fuster, de 28 anys, és un jove escriptor valencià, llicenciat en dret, amb alguns llibres de versos publicats i que comença a fer-se notar per l’agudesa i profunditat dels seus articles. Encara han de passar alguns anys perquè aquest jove siga una icona. Les inquietuds literàries i nacionals, tanmateix, ja hi són. I el jove suecà té la pulsió de contactar amb la producció literària catalana en l’exili.
Per indicació del polític i escriptor Francesc de Sales Aguiló, el 5 de març del 1950 Fuster envia una carta a Avel·lí Artís i Balaguer, director aleshores de La Nostra Revista. Artís delega la resposta en el secretari de la publicació amb l’excusa d’una indisposició. “Diem que la carta va ser providencialment resposta per Riera Llorca, perquè molt probablement, si no hagués estat així, no hauria estat contestada mai ni hauria existit aquest epistolari i el contacte de Fuster amb la diàspora catalana i amb el Principat haguera seguit unes altres rutes”, aclareixen en el pròleg els curadors del volum, Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès.
I afegeixen que tot i que Riera li va assegurar a Fuster que Artís l’escriuria, “la veritat és que aquest fet no es produí mai, que no s’ha conservat cap carta de l’enfeinat i geniüt Artís a Fuster”, postil·len els estudiosos amb una ironia —val a dir— molt fusteriana.
Comptat i debatut, gràcies a l’aparent desídia d’Artís, es va engegar una transcendental relació epistolar: 205 cartes escrites entre 1950 i 1972. Tot i que l’intercanvi és especialment abundant fins l’any 1956, coincidint amb el període de col·laboració més estreta del suecà amb les publicacions de l’exili. Curiosament, la confecció d’aquesta edició està basada “gairebé exclusivament en el corpus que existia a l’Arxiu Riera Llorca”. La raó és que el metòdic escriptor conservava les cartes de Fuster i també les còpies mecanogràfiques de carbó que enviava a l’incipient intel·lectual valencià. Fuster no incorporaria el valuós hàbit de fer còpies de les seues cartes fins una mica més tard.
Els valencians, “colla a part”
El que ve a continuació és una història fascinant. En la missiva dirigida a Artís, Fuster informa de la voluntat de relacionar-se amb altres escriptors i fer intercanvi de publicacions. El suecà té la voluntat de traure de la marginalitat la literatura feta al País Valencià, trencar la tendència a fer “colla a part”, parlar de “literatura valenciana” i “llengua valenciana” fomentant, de pas, el desinterès dels catalans.
Riera Llorca contesta al valencià amb una amabilitat extrema; li fa saber que en La Nostra Revista “col·laboren, sense distinció, valencians, balears i catalans”. “Si la col·laboració catalana hi és més nodrida, això no obeeix a cap preferència, sinó al fet que ens costa molt d’obtenir treballs dels escriptors valencians i, sobretot, dels balears”, afegeix. I l’obre les portes de la publicació de bat a bat.
Fuster va debutar amb un article ben significatiu —recordeu que som encara al 1950, dècada i escaig abans de l’aparició de Nosaltres els valencians i de projectarels Països Catalans com a concepte—, “València en la integració de Catalunya”. “Allò que els anglosaxons en dirien un text seminal, una mena de proclama o manifest en favor de la unitat dels territoris catalans”, apunta en la introducció el director de la Correspondència, Antoni Furió. De manera molt escaient, l’article està reproduït en l’annex del volum 16, un dels encerts de l’edició, com ara la profusió de notes aclarint passatges i personatges que apareixen en les cartes.
Text seminal pel contingut i perquè és l’inici de la col·laboració de Fuster amb les publicacions de l’exili. El de Sueca fa de pont per introduir uns altres escriptors valencians. I també d’informant davant l’interès que sempre li mostra Riera Llorca per les qüestions que explica el jove interlocutor. També s’alien en la tasca d’agitar el galliner, com ara quan el català demana ajuda per trobar novel·les valencianes que es puguen presentar al Premi Catalònia. La resposta de Fuster és molt interessant, sobretot per a aquells que sempre s’han preguntat per la dimissió fusteriana del gènere novel·lístic. “Escriure una novel·la costa molt i, a més, exigeix una formació i un geni literaris que no abunden entre els valencians que escrivim en català. A mi, per exemple, sempre m’ha fet molta il·lusió escriure’n una; però sempre, també, he desistit per considerar-me incapaç”. Riera Llorca, autor d’una gran novel·la de l’exili, Tots trets surten per Ozama (1946), elogiada per Fuster, continuarà engrescant el valencià a encetar una carrera novel·lística que mai no arribarà.
Fuster fa de cronista situacional per a Riera Llorca, li explica el panorama literari i social valencià, els precedents del valencianisme anterior a la guerra, en moltes ocasions amb rampellades d’escriptura aguda i brillant, que no sols reservava per als articles. Com ara quan parla del procés de castellanització: “La capital i bastants pobles han sofert dues immigracions nombroses i definitives: la dels evacuats que, durant la guerra, vingueren al ‘Levante feliz’, procedents de Madrid i Andalusia; una altra, dels vencedors que han trobat un ‘Levante’ tan ‘feliz’ com el dels vençuts. I d’una altra banda, hi ha en els valencians, la dèria de parlar castellà, com a llengua més elegant i tal”.
Quasi de manera immediata va teixint-se una relació de confiança i admiració mútua. Riera Llorca s’interessa per altres escriptors valencians com Xavier Casp o Enric Valor. I bescanvien anecdotari sucós de banda i banda de l’Atlàntic. El català, per exemple, li explica la relació amb els valencians de Mèxic, amb els quals no troba les “afinitats polítiques indispensables. “A la Casa Regional de València tothom parla en castellà i si bé van publicar una revista que duia el títol català de Mediterrani, gairebé tot el seu contingut era en castellà”, diu, abans d’abundar: “(...) llevat de Juli Just, cap d’ells [els intel·lectuals valencians a Mèxic] no ha estat valencianista i tots han estat massa compromesos amb els partits espanyols. En fi: no podem comptar amb la col·laboració dels valencians exiliats a Amèrica”, conclou lacònicament.
Anecdotari extensible a polèmiques literàries impossibles de resumir en aquestes ratlles. Especialment interessant és l’evolució del Grup Torre de Xavier Casp, la mala premsa encara de Josep Pla, la fuga cap a la literatura castellana d’Eugeni d’Ors, la valoració literària de les obres aparegudes aquells anys, la reinterpretació de la figura de la família Borja, la irrupció de Raimon o les estridències de Josep Carner entre molts altres fruits saborosos. Porcions de sal i pebre que ajuden a entendre molt millor el moment històric.
El delicat aspecte lingüístic
Especialment interessants, amb tot, són les qüestions onomàstiques i lingüístiques, que Fuster tracta d’explicar a Riera Llorca remuntant-se als precedents històrics. “Tots els escriptors de la Renaixença coincideixen a admetre la comunitat espiritual dels Països de Llengua Catalana; però... Hi ha el nom. Els desagradava dir-se catalans, dir catalana la llengua”, relata Fuster, abans de referenciar la història de la denominació de “llemosí”, defensada per exemple per Constantí Llombart (“un poeta dolent, però un infatigable treballador per la Renaixença”, aclareix Fuster) i la manca de regularització literària de la modalitat valenciana.
Fuster explica que aquella mancança va fer que en la Primera República escriptors com Gómez Nadal o Francesc Carreres optaren per les formes barcelonines. “Després de la guerra, algun amic i jo hem tornat al barcelonisme: a dir canto i seva, miri i pateixi. Naturalment, tots érem conscients de la irregularitat que significava emprar aquestes formes a València; però els gramàtics valencians no havien donat cap solució acceptable”, argumenta Fuster. Tot i això, el suecà tractava de donar amb una alternativa, “les formes valencianes vives, més acostades al català clàssic que no les barcelonines”, diu en referència a cante, seua, mire, etcètera. “En canvi, considerem inadmissible les formes populars en -ix” informa Fuster.
El de Sueca deslliga enèrgicament aquests intents de trobar un estàndard valencià de cap intenció disgregadora de la llengua, ridiculitza i minimitza llibres com El perill català, de Josep Maria Bayarri, i aclareix que la intenció és trobar un encaix en l’escena literària global que fora coherent. “En Ausiàs March trobe rimant creix, peix, entristeix i nodreix. Nosaltres fem créixer i no crèixer, i la e de peix també és tancada; en conseqüència... Jo crec que aquestes matisacions fonètiques són inevitables, perquè, suposant que els valencians ens esforçàssem per barcelonitzar-nos, sempre ens trairíem d’una manera o altra”, li conta Fuster al seu corresponsal. “Els valencians —vull dir els catalanistes d’ací, els escriptors concretament— no podem permetre’ns el luxe de viure desconnectats d’una sèrie de realitats poderoses”, dirà Fuster més endavant.
El suecà trobarà el suport incondicional de Riera Llorca en qüestions d’equilibrisme. De vegades de manera activa, com ara amb les publicacions a la revista Pont Blau procedents del País Valencià. “A propòsit de la col·laboració valenciana ahir vam tenir una discussió violenta amb [Pere] Calders i [Agustí] Bartra, els quals sostenen que els valencians haurien d’escriure prescindint de les modalitats valencianes i adoptant totalment les formes barcelonines. Va ser inútil que els expliquéssim que aquestes modalitats estan acceptades per l’Institut d’Estudis Catalans, que formen part d’un llenguatge viu i perfectament literari, que arrenquen dels clàssics (...)”.
Riera Llorca també li explica a Fuster que Calders i Bartra, membres de l’equip de redacció de la revista, també estan molestos pel títol posat per Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana, tot i ser una proposta unitària. Alhora, ambdós escriptors proposaven la denominació de “Catalunya” per al conjunt dels països de llengua catalana. Riera Llorca confessa que les hostilitats acabaren amb la seua paciència. I li fa una confidència a Fuster: “La veritat és que cap d’aquests dos amics no ha sentit mai la missió de PB i la qüestió de la unitat dels Països de Llengua Catalana no els interessa. Abans d’entrar en contacte amb tu, Bartra feia burla d’aquesta qüestió sempre que se’n parlava”. Dit això, Riera Llorca matisa que la majoria del grup està d’acord amb la col·laboració valenciana i amb les formes valencianes, posició que comparteixen prohoms com Lluís Nicolau d’Olwer o Josep Carner. El final d’aquesta història, pel que fa a Fuster, és conegut. “Malgrat tot, però, Joan Fuster acabarà abandonant les formes valencianes —per exemple la carta 174 de Fuster (Sueca, 31 desembre 1959) ja és redactada exclusivament en formes catalanes—, segurament per pressions editorials barcelonines: el seu mercat era bàsicament l’exclusivament català”, teoritzen els curadors de la correspondència.
Altrament, ambdós intel·lectuals també coincideixen a no bandejar la cultura castellana, de la qual s’havien nodrit tots els intel·lectuals de l’època. Fuster aposta per mantenir el contacte amb els escriptors castellans que mostren interès per la cultura catalana. I Riera aporta al debat una frase gairebé lapidària: “El remei no fóra deixar de nodrir-se de cultura castellana per aparèixer com a nodrits en la cultura francesa, o anglesa o russa (...) Si em sembla desitjable una curiositat més àmplia és justament per escapar de les influències exclusives”.
Una anècdota il·lustrativa de l’època la refereix Fuster, quan explica, en una carta encara del 1953, el cas de Maria Beneyto, que va concursar en els Premis Ciutat de Barcelona en català, amb Alta veu, i en la modalitat de castellà, amb Cuadernillo de nueva soledad. “No sé si la Beneyto acabarà per incorporar-se definitivament al valencià. Viu en un ambient, familiar i literari, molt castellanitzat. No obstant, ara prepara un altra cosa en la nostra llengua”, refereix Fuster. La poeta és una de les poques dones que apareix en la correspondència.
Un altre aspecte fonamental que revelen les cartes és que gràcies a Riera Llorca i a Pont Blau, Fuster fa el seu primer viatge a Barcelona, el febrer del 1954, amb Rafael Tasis de cicerone. L’excusa és la presentació del llibre La poesia catalana fins a la Renaixença, que l’escriptor català encarrega al suecà. És una visita profitosa, de la qual Riera Llorca vol saber tots els detalls, perquè sap que és la plataforma que Fuster necessita. “El meu desig, en proposar el viatge, era que entressis en contacte personal amb el major nombre possible de la gent que et pugui interessar a Barcelona”, enraona. Fuster compleix i li conta fil per randa l’estada, de la qual ressalta entre més l’impacte que li produeix Carles Riba. La figura del suecà havia passat a una altra fase. I en algun moment del 1954, Riera deixa caure la recança que li produeix l’exili: “Començo a envejar els teus ja freqüents viatges a Barcelona”.
A poc a poc, les cartes es van espaiant en el temps. Ambdós corresponsals van carregats de feina, es disculpen mútuament per les cartes que no es contesten o escriuen. Fuster va enviant a Mèxic les primeres obres que tenen un impacte considerable, El descrèdit de la realitat (1955) o Les originalitats (1956), que Riera Llorca rep amb entusiasme. S’interessen pels problemes personals i col·lectius, però la correspondència va caient en quantitat. “El trist problema d’haver-me de guanyar la vida escrivint té aquestes conseqüències”, s’excusa Fuster el 1959. “(...) he d’escriure una pila enorme de folis per als diaris, per aconseguir unes miserables pessetes mensuals (...)”, afegirà en un altre moment respecte a les col·laboracions nutrícies.
Riera torna a Catalunya el 1969. L’intercanvi no s’interromp, però es fa més intermitent. Una de les últimes cartes és del desembre del 1971 i l’escriu Riera per agrair a Fuster, membre del jurat, el Sant Jordi de novel·la per Fes memòria, Bel. “La teva carta era innecessària. La teva novel·la es mereixia el Sant Jordi d’enguany: no te l’hem ‘donat’, te l’has ‘guanyat’."
La darrera missiva, de Fuster, està datada el juliol del 1972. Les últimes converses són al voltant de la Literatura catalana contemporània de Fuster. Epíleg d’una relació epistolar transcendental.