Vox no volia presentar Santiago Abascal com a candidat a la moció de censura fracassada contra Pedro Sánchez. Era conscient que això podia implicar un desgast notable. Que li ho diguen, si no, a Antonio Hernández Mancha, el líder efímer del PP quan el PP encara era AP, qui va naufragar políticament l’any 1987 en una iniciativa parlamentària tan condemnada a la irrellevància com aquesta. Del seu pas fugaç per la planta noble de Gènova, si de cas ha quedat una frase napoleònica, un epitafi de només set paraules: “Una retirada a temps és una victòria”. Touché.
33 anys més tard, ni la promesa d’Abascal —explicitada des de la trona parlamentària— de convocar eleccions en el termini d’uns pocs mesos, esdevenint una mena de president de transició, no ha resultat atractiva per Ciutadans, el PP i formacions de la seua òrbita com UPN o Foro Astúries. Vox va buscar i remenar la cistella de les cireres a la recerca d’un candidat llaminer de consens —Rosa Díez? Jaime Mayor Oreja?— que li evitara el tràngol de la votació en contra al seu cabdell, però finalment ha estat ell, qui se n’ha hagut d’empassar el pinyol, i de quina manera.
El discurs de Pablo Casado d’aquest dijous —el més esperat, de llarg, de les dues jornades parlamentàries— és el més dur que un portaveu qualificat del PP ha pronunciat en relació a Vox. De fet, al grup parlamentari popular del Congrés no esperaven tal contundència, únicament el seu nucli més proper coneixia les línies bàsiques d’una exposició clara, severíssima i d’oratòria magistral. També a les rèpliques, quan ha respost sense papers, el president del PP ha desgranat amb mestratge les raons del “no” a la moció.
“No volem ser com vostès”, li ha dit Casado a Abascal, que ha recordat que en la seua exposició com a presidenciable de dimecres, el líder de Vox fins i tot va citar Hitler. “Som en costats oposats”, li ha etzibat, “nosaltres ens situem en el liberalisme reformista, i vostès, en el populisme antiliberal”, o dit d’una altra manera, els uns defensen l’“economia oberta”, i els altres, el “proteccionisme autàrquic”, l’“europeisme i la vocació atlantista” front l’“aïllacionisme”.
Casado ha deixat clar, també, que repudia les posicions filofranquistes de Vox quan Abascal insisteix a dir que Sánchez presideix el pitjor Govern dels darrers 80 anys: “És el pitjor Govern dels últims 40 anys, dels últims 40”, li ha recriminat el líder del PP.
L’extremisme ultramuntà de Vox ha quedat reflectit en el marcador de l’hemicicle: els únics 52 vots favorables a la moció de censura han estat els seus, davant els 298 en contra. Ni el dit de la la decapitada Cayetana Álvarez de Toledo no els ha fet costat. Dimecres, en la seua intervenció en nom de Ciutadans, Inés Arrimadas ja s’havia encarregat de marcar-hi distàncies. La foto de Colón queda esgarrada, però caldrà veure’n les conseqüències. De moment, Vox ha aturat en sec les negociacions pressupostàries a Andalusia i ha advertit, a la Comunitat de Madrid, que la presidenta Isabel Díaz Ayuso no ha de seguir l’estela de Casado i “mossegar la mà que li dona de menjar”. Si Vox resulta un aliat perillós habitualment, encara ho és molt més quan es troba enfadat, indignat pel que considera una humiliació pública.
Atenció als altaveus mediàtics, perquè són els que després ordenen la distribució de vots al camp de la dreta. El periodista Federico Jiménez Losantos ha atacat Casado sense embuts, i OK Diario, el digital dirigit pel també radical Eduardo Inda, s’ha afanyat a efectuar un fotomuntatge en què situa el president del PP al costat de Pablo Iglesias, Gabriel Rufián i la portaveu parlamentària d’EH Bildu, Mertxe Aizpurua i un titular merament descriptiu però enormement feridor des d’un punt de vista conservador: “Casado vota lo mismo que Podemos, ERC i Bildu: ‘no’ a la censura de Vox a Sánchez”.
En canvi, Abc, en un to més solemne, advertia a la seua edició d’aquest dijous que “Abascal deja el centro-derecha libre para el PP”, mentre que a l’edició digital, tot just després de la intervenció del president dels populars, subratllava que el fracàs de la moció “consagra Casado com a líder del centre-dreta”.
Només queda Pablo Motos
Apallissat pels dos Pablos del Congrés, a Abascal només li queda la complicitat d’un altre Pablo, de cognomMotos, que no va dubtar a dur-lo al seu programa de màxima audiència quan la intenció de vot a Vox començava a despuntar. Aquell “hi-hi, ha-ha” no va ser rebut amb la indignació que caldria pels factòtums de la dreta que únicament es limitaven a sumar els escons de PP, Cs i Vox a la recerca de la majoria absoluta. Amb el temps s’ha comprovat, però, que les tres dretes no poden sumar majoria absoluta a causa d’un sistema electoral que penalitza la tercera força d’aquest bloc i que concentra una seixantena d’escons a Catalunya i el País Basc, dos territoris clau en què el trident dretà no rutlla.
A Abascal, en efecte, li queden els acudits fàcils de Motos i les conspiracions paranoiques d’un altre egregi integrant de l’star system televisiu: Iker Jiménez, l’especialista en forces ocultes i el més enllà que publicita la tesi segons la qual la COVID-19 va gestar-se a un laboratori xinès. En la seua intervenció de dimecres, el propi Abascal va referir-se directament al “virus xinès” i va lamentar la passivitat de la UE a l’hora de respondre-hi. En realitat, va qüestionar els fonaments de la pròpia Unió en una intervenció netament euroescèptica. Una al·locució que, segons el vicepresident Iglesias, les cancelleries continentals van seguir amb extrema preocupació tenint en compte que, aritmèticament, l’única via d’accés de la dreta al poder espanyol passa per la participació activa o passiva de Vox, una eventualitat que la dreta francesa o alemanya no contemplen ni com a mera hipòtesi.
Un trumpisme de sèrie B, o C, materialitzat en la figura del portaveu adjunt i secretari general de la formació ultradretana, Iván Espinosa de los Monteros, qui va esbombar als quatre vents, des de la trona de la carrera de San Jerónimo, un “tonar a fer gran Espanya de nou” de reminiscències texanes que denota les fonts intel·lectuals de què beu Vox.
No debades, les nombroses intervencions d’Abascal, que podia fer ús de la paraula quan li vinguera gust, igual com el Govern, han palesat les limitacions argumentals, la feblesa de la seua talla política. Un discurs poc elaborat, gens fluid, farcit de llocs comuns i enemics a cada racó. Amb referències previsibles a l’avortament, l’eutanàsia i la resta d’anatemes de l’extrema dreta, sintetitzades en el seu plany per l’absència de “llei i ordre” i l’excés de “totalitarisme ideològic”.
Cada vegada que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, li donava pas amb la fórmula protocol·lària “tiene la palabra el candidato a presidente del Gobierno” quedava clara la bogeria de la moció en sí. Una iniciativa capitanejada per una formació que a qualsevol estat europeu seria marginada sistemàticament, però que en el cas espanyol decanta majories a autonomies tan importants com Madrid o Andalusia i a la mateixa capital de l’Estat. Un partit que enalteix el rei Felip VI de manera que sembla patrimonialitzar-lo en exclusiva, amb el mal que això li fa a la Corona. Fins i tot més mal que no li ha fet Corinna.
Un balanç devastador
Amb més de 200 morts al dia en plena segona onada de la COVID-19, Abascal ha centrat els focus durant 48 hores, però el balanç final és devastador per als seus interessos. Ni tan sols la promoció gratuïta de què va gaudir dimecres el diputat Ignacio Garriga, pròxim candidat de Vox a la presidència de la Generalitat de Catalunya, no ha estat rendible. A ulls de molta gent —també de la dreta— ha quedat surant la imatge d’una formació no apta per al govern, purament sorollosa, implícitament tòxica.
I és que Abascal, com ja havia fet en alguna ocasió, va comunicar la seua intenció d’il·legalitzar els partits sobiranistes, PNB inclòs. Una il·legalització que pretén fer en nom de la Constitució per garantir un “pluralisme polític” ajustat a la legislació en vigor. El portaveu jeltzale, Aitor Esteban, ni tan sols va molestar-se a respondre-li, però Abascal no va perdre l’oportunitat de referir-se al seu partit com els “niños mimados de PP y PSOE”, a més d’acomiadar-lo amb un “muchas gracias, señor Esteban Bravo” amb què pretenia emfasitzar els cognoms castellans del nacionalista basc. “Pronto tendremos diputados vascos aquí”, va augurar Abascal, qui també ha advertit que, entre els seus propòsits, hi ha la desaparició de la denominació de “grup parlamentari basc”. És així com, des de fa dècades, es coneix el PNB a la Cambra Baixa.
Amb EH Bildu, òbviament, va ser encara més taxatiu, tot demanant-los que gaudisquen de la “impunitat” perquè “se’ls acabarà”. La citació, un per un, dels noms de les prop de 900 víctimes mortals d’ETA durant la seua rèplica a l’esquerra abertzale ni tan sols no va ser cap novetat: ja ho havia fet Antonio Basagoiti, qui era president del PP basc, en una sessió parlamentària celebrada en 2013 a Vitòria.
“La meua pàtria no és la humanitat, és clar que no, la meua pàtria és Espanya”, ha llegat també Abascal al diari de sessions. Sense un programa de Govern clar, conscient que havia d’aprofitar l’ocasió de menjar-li espai al PP i prou, el president de Vox ha aconseguit que Pedro Sánchezguanye carisma presidencial, que el valencianista Joan Baldoví entone un “viva el papa” en honor a Francesc —que aquest dimecres saludava les unions familiars entre persones homosexuals— i que Junts per Catalunya per fi vote a favor de Sánchez, ni que siga de manera indirecta.
El partit que vol captar vot del proletariat mitjançant la creació d’un sindicat propi de connotacions poloneses, Solidaritat, ha demostrat també el seu classisme en lamentar públicament, en plena intervenció, la manera de vestir dels diputats d’Unides Podem. “Mentre els bidells i els cambrers van uniformats, guardant les formes, vostès van vestits de qualsevol manera. I no estem a una taberna, a una herriko taberna ni a una casa okupada”, va reblar.
Això va ser dimcres, quan encara no sabia el calvari que havia de passar l’endemà. Aleshores el PP encara semblava estar dividit entre el “no” i l’abstenció. Potser va ser per aquesta raó que Abascal, tractant d’oferir-li ajuda a Casado quan Sánchez va reiterar el que significava comtemporitzar amb l’extrema dreta, va dir en veu alta: “Estos pobres señores del Partido Popular no tienen culpa de lo que nosotros defendemos”. Dijous, però, va reaccionar de manera molt menys paternalista després d’escoltar les invectives que va dedicar-li Casado: “Ha pateado de manera inmisericorde a sus socios”. Un avís al navegants president popular.
Vox no deixarà caure els governs madrileny i andalús, i tampoc no ha de patir l’alcalde madrileny, José Luis Martínez-Almeida. No hi ha majories alternatives viables si Ciutadans —com ja passava fins ara— no les provoca amb un canvi de posició. No obstant això, la relació PP-Vox se’n ressentirà.Casado necessitava un electroxoc, un colp d’efecte, i l’ha aconseguit. Vox li estava menjant espai demoscòpic, inexorablement, des del mes d’agost. Les enquestes, ara, dictaran sentència.