Diumenge de la setmana passada Clara Castelló va acabar de dinar amb la família. Havia quedat a mitja vesprada amb uns amics per fer una passejada per la zona de la Marina de València, així que va optar per desplaçar-s'hi en un autobús de l'Empresa Municipal de Transports (EMT). Com que tenia una estona de trajecte, va seure-hi. Uns minuts després un senyor d'edat avançada va col·locar-se al seu costat, a pesar que l'autobús era força buit i hi havia seients lliures. A pesar, doncs, de la recomanació de mantenir la distància de seguretat amb les persones no convivents. La presentadora d'À Punt Mèdia, que tot just estava acabant d'enviar uns whatsapps, no hi va voler donar més importància.
Aleshores, el company de seient apropà el seu colze a la cuixa de Castelló. Primer, la periodista pensà que es tractava d'un frec casual. Però no ho era pas, de casual. El senyor persistia. I persistia. Clara li féu notar la seua incomoditat amb la mirada. Res. Finalment la presentadora de Les Notícies del Matí optà per alçar-se i canviar de seient. "M'enutja no tenir la valentia suficient per cridar. Per posar-lo en evidència. M'alço del seient, li llanço una mirada de menyspreu", relatava la periodista l'endemà a twitter, a través d'un fil on narrava l'episodi. En aquesta mateixa xarxa social, centenars de persones censuraven aquest episodi d'assetjament sexual i mostraven la seua solidaritat amb la periodista.
"Vaig dubtar molt sobre si fer-ho públic, sobre si explicar-ho en una xarxa social. Però vaig considerar que per la meua condició de persona amb certa projecció pública, havia d'explicar-ho per tal de visibilitzar aquest tipus de violència que encara patim les dones", explica Clara Castelló a EL TEMPS. "El que més ràbia em va fer va ser no ser capaç de fer res en aquell moment. Ens sabem la teoria, durant la meua carrera he abordat moltes voltes la qüestió de la violència contra les dones... Però quan et passa a tu, simplement et paralitzes", afegeix la presentadora d'À Punt Mèdia, qui agraeix les moltes mostres de suport rebudes en els dies posteriors. Moltes dones, de fet, s'hi sentiren identificades.
Al capdavall la realitat és que moltes dones, encara a hores d'ara, han de patir episodis similars als de Castelló. El transport públic és un espai especialment propici per a això. Homes que seuen al costat i et freguen la cuixa; homes que aprofiten les aglomeracions del metro per refregar-se en el cul de les dones; homes que fan gestos obscens i incòmodes; homes que et segueixen intencionadament a la nit, quan surts d'una boca de metro solitària; homes que, en l'autobús a de gom a gom, et posen l'alè al clatell intencionadament; homes que... No ens passa cada dia, però ens passa, a les dones, especialment quan som joves. I la majoria no hem badat boca quan ens ha passat. Per vergonya, per fàstic, per no "fer el numeret" o per una barreja de tot plegat. Perquè moltes hem naturalitzat que això pot passar i que no hi ha per tant.
A finals de l'any passat el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) i l'asseguradora Zurich van fer una enquesta a 1.500 persones a propòsit de la percepció de la seguretat i les diferències en els hàbits de mobilitat entre homes i dones en la ciutat de Barcelona. El 40% de les dones que van participar-hi van assegurar que havien patit en algun moment una situació d'assetjament físic o verbal en els seus desplaçaments diaris per la ciutat, ja fora en transport públic o caminant. De fet, el 68% van declarar que havien canviat de mode de transport en almenys una ocasió per motius de seguretat personal. Aquest percentatge era del 37% en el cas dels homes.
En el cas concret de València, l'EMT disposa d'un protocol d'actuació quan es produeix algun tipus d'emergència a bord dels autobusos, inclosos també els casos d'assetjament sexual. L'incident, però ha d'haver sigut denunciat al o la conductora, cosa que no sempre passa. I que de fet, passa en pocs casos, perquè les dones preferim estalviar-nos tot l'enrenou. Des de fa uns mesos, l'EMT treballa en la redacció d'un protocol específic contra l'assetjament sexual en els autobusos que previsiblement es presentarà i entrarà en vigor durant aquest any. "Estem molt sensibilitzats el respecte i seguim treballant per a millorar la seguretat de les dones, que són les que més estan exposades a les situacions de risc", expliquen des de l'empresa municipal.
L'EMT tenia previst posar en marxa el passat 23 de març un programa pilot de 'parades violeta' o parades a demanda, perquè les usuàries dels trajectes nocturns sol·licitaren les parades dins el recorregut de la línia en el punt més pròxim a l'habitatge de la persona interessada. Es tracta d'una mesura que s'ha implantat amb èxit en altres ciutats, com ara Gandia, Castelló de la Plana o Terrassa i que València té previst recuperar quan acabe la pandèmia i les mesures de restricció.
En els últims anys les administracions han incorporat progressivament la perspectiva de gènere a l’hora de planificar les ciutats i les polítiques de mobilitat. Del que es tracta és de dissenyar municipis segurs per a les dones, espais on s’hi senten còmodes. Ha calgut la quarta onada del feminisme perquè aquesta qüestió s’incorporara definitivament a l’agenda política.
En realitat, les feministes de tot el món porten molts anys treballant de forma organitzada per visibilitzar aquesta problemàtica i oferir solucions. Les dones canadenques van ser referents en aquest àmbit. Ja a la dècada dels 80, a ciutats com Montreal i Toronto, el moviment feminista es va mobilitzar per posar aquest tema en l’agenda de la planificació urbana. A Montreal, als anys 90, es va crear el Consell de Dones Monstrealeses, que demandava més seguretat per a les dones en la via pública i polítiques urbanes per millorar la vida quotidiana. El Consell fou pioner en la realització d’auditories de seguretat de les dones. Es tracta d’una tècnica que consisteix en realitzar marxes exploratòries pels barris de la ciutat per identificar els espais insegurs i les mancances de la via pública. Els progressos canadencs van fer germinar un moviment a nivell internacional anomenat Women in Cities International, una entitat que ha estat decisiva perquè la seguretat de els dones i les nenes s’incloguera definitivament a l’agenda pública, nacional i internacional.
A l’Estat espanyol, els col·lectius feministes d’Euskadi -Plazaandreok, Hiria Kolektiboa o Dunak- han estat capdavanters en aquesta matèria. A Catalunya, cal destacar el Col·lectiu Punt 6, una cooperativa d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes que va nàixer l’any 2004, després de l’aprovació a Catalunya de l’anomenada Llei de Barris, una normativa pionera que incorporava per primera volta la perspectiva de gènere a l’hora de plantejar el disseny urbà.
Un dels aspectes que es treballen des d’aquest àmbit és el de dissenyar els espais de forma que resulten segurs per a les dones. Pot semblar una qüestió menor, però no ho és pas. Perquè, com recorden des de Punt 6, “la por i la percepció de la seguretat limita el dret de les dones a la ciutat”, es a dir, condiciona la seua vida. “Homes i dones tenen una percepció de seguretat en l’espai públic molt diferent. És important distingir dues coses: d’una banda hi ha la inseguretat real; i d’una altra banda hi ha la percepció inseguretat -explica Inés Novella, especialista en urbanisme i gènere-. El que les dades ens diuen és que són els homes els qui més pateixen agressions en l’espai públic, sobretot causades per altres homes. Tanmateix, les dones tenen una percepció d’inseguretat molt més alta”. Al capdavall la por es reprodueix mitjançant el procés de socialització en rols de gènere hegemònics que defineixen les dones com a vulnerables i els homes com a forts i agressius. “No tornes sola a la nit”, “evita vindre per baix del pont”, “envia un missatge quan arribes”,... són missatges que ens condicionen des de joves. Missatges, en tot cas, que estan basats en la persistència de moltes actituds masclistes al carrer, fins fa no res, socialment acceptades i normalitzades.
“El transport públic sol ser el lloc on es produeixen més agressions que podríem anomenar ‘de baixa intensitat’. Però no s’han de minimitzar, en absolut. ”, explica Novella, que és investigadora per a la Càtedra Unesco de Polítiques de Gènere. Novella es felicita perquè una persona amb rellevància pública com Clara Castelló denunciara en xarxes socials el seu cas. A països d’Amèrica Llatina i també al Japó la persistència d’actituds masclistes en trens, metros i autobusos ha portat moltes ciutats a habilitar vagons d’ús exclusiu per a dones. “Són mesures extremes, que responen a contextos socioculturals determinats”, respon Novella quan se li pregunta sobre la idoneïtat de plantejar mesures similars a casa nostra.
“Fer que l’espai públic siga segur per a les dones és una prioritat d’aquest govern -assegura Inma Orozco, que és secretària autonòmica de política territorial, urbanisme i paisatge-. Quan va arribar el primer Botànic, estava tot per fer”. En aquest sentit, la Generalitat Valenciana ha incorporat en els darrers cinc anys la perspectiva de gènere a l’hora de planificar el territori. El 2019 es va modificar la Llei d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge (Lotup) per fer un urbanisme inclusiu. En el pròxim semestre, a més, és previst publicar la guia per a la introducció e la perspectiva de gènere, un document destinats al personal tècnic. A més, la secretaria autonòmica que dirigeix Orozco té previst crear un consell assessor d’urbanisme feminista, per garantir que totes les actuacions i plans de la Generalitat incorpore la perspectiva inclusiva. A més, des de la legislatura passada s'entreguen els Premis Urbanisme, Mobilitat, Paisatge, Habitatge i Arquitectura amb Perspectiva de Gènere. "Hi ha un compromís d'aquest govern amb l'objectiu d'aconseguir ciutats i pobles més amables per a les dones", explica Orozco.
En l'àmbit europeu, mentrestant, es consolida aquest moviment. La ONG Pla Internacional va iniciar el gener de 2020 una campanya, vinculada a un projecte europeu, per deixar de normalitzar l'assetjament que pateixen les dones al carrer. Amb el hashtag #SaferCitiesForGirl es van arreplegar experiècies d'assetjament i intimidació´de dones joves en diverses ciutats i es posava en evidència com aquestes inseguretats s'havien normalitzat i havien generat resignació entre les víctimes. En aquest sentit, des de la ONG consideren que el paró de la pandèmia hauria de significar un punt d'inflexió en aquestes situacions quotidianes que coarten la llibertat de les dones.