Crònica negra

Cinc raons per revisitar l’infern de les xiquetes d’Alcàsser

Una sèrie documental de la plataforma Netflix sobre l’abominable triple crim comès l’any 1992 amb tres adolescents d’Alcàsser ha posat de nou sota els focus un dels episodis més repugnants de la nostra història recent. Per la naturalesa mateixa dels fets, expressió extrema de la violència sobre les dones. I perquè va ser el detonant per a un tractament televisiu sense precedents, germen d’una porcatera catòdica que apel·lava a la morbositat i els més baixos instints. Era necessari revisar documentalment aquell infern?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Míriam, Desirée i Toñi: tres noms que marcaren tota una generació. Les dues primeres tenien 14 anys. La més gran, 15. Desaparegueren el 13 de novembre de 1992. Al cap de setanta-cinc dies, aparegueren els cossos. Foren segrestades, violades salvatgement i, finalment, executades. Un dolor inconcebible, que va generar un corrent de solidaritat descomunal, una energia canalitzada de manera mesquina, de feres enfilades sobre la carronya. Una tragèdia convertida en un filó. 

Unes xiquetes sostenen els cartells de recerca de Desirée, Míriam i Toñi. Fotografia: Rafa Gil

Al voltant d’aquesta terrible història hi ha un halo de putrefacció. Gairebé tot és obscuritat i misèries humanes apilades com cadàvers al pati d’un escorxador. Una llosa pesadíssima. Un episodi que, sobretot la gent d’Alcàsser, tracta d’oblidar. Els records, però, suren coincidint amb els aniversaris. Ho van fer també amb l’alliberament, el 2013, vint anys després d’entrar en presó, de l’únic condemnat pel crim, Miquel Ricart: el Tribunal d’Estrasburg havia tombat la doctrina Parot de compliment íntegre de condemnes en casos de terrorisme i violació amb assassinat. 

El cartell anunciant de la sèrie.

Vells fantasmes que es manifesten de nou amb l’estrena el passat dia 14, en Netflix, de la sèrie documental El cas Alcàsser, una producció de cinc capítols que ens situa de nou davant un espill incòmode i perplex. Un repte difícil, amb més encerts que mancances, que justifica que tornem a posar els ulls sobre el fang. A continuació, cinc possibles raons per tornar a visitar aquell infern.

1. Una revisió necessària

“És un tema d’actualitat, perquè cada cert temps tornem a cometre les mateixes errades. Aquell va ser el cas que va encetar una onada de groguisme”, resumeix Ramón Campos, productor de la sèrie. Veritablement, la gran lliçó d’Alcàsser és que no hem après la lliçó. Amb casos com el de Marta del Castillo, Diana Quer o Rocío Whanninkhof, s’ha tornat a fer de les tragèdies i assassinats de xiques joves espectacles rendibles. Sense estalviar aspectes escabrosos, amb una invasió brutal de la intimitat de les famílies. Un femer que ve de lluny.

El productor de la pel·lícula, Ramón Campos, amb el director, Elías León. Fotografia: EFE

Totes les línies roges, tots els escrúpols, s’ensorraren a Alcàsser la nit de la descoberta dels cossos, el 27 de gener de 1993. El comprensible enrenou mediàtic per trobar les xiquetes, atiat pel pare de Míriam, Fernando Garcia, amb la complicitat de programes com ¿Quién sabe dónde?, de Paco Lobatón, o De tú a tú, de Nieves Herrero, arribà al paroxisme quan Alcàsser va esdevenir un gran plató televisiu d’exhibició del dolor i la ràbia. El documental mostra com el circ de fer visible la desesperació esdevé una representació obscena, se li esmuny entre els dits sobretot a Herrero. “Si a una víctima la fas sentir-se important per ser víctima, això no serà bo”, dictamina José Gil, el psicòleg municipal d’Alcàsser. “Però, clar, com tot era tan espectacular, no acabaves d’imaginar-te el que venia a continuació”, rebla l’especialista. 

“L’espectador es va sentir agredit, però com apartar la mirada? S’estava apel·lant als instints més primaris”, complementa la periodista Mariola Cubells, present la nit dels despropòsits.

Nieves Herrero i Paco Lobatón.

Hi ha en la pel·lícula un subratllat important: en algun moment del programa, enmig de testimonis esfereïdors, Nieves Herrero anuncia un tall per anar a la publicitat. L’embafosa sintonia de capçalera de De tú a tú dona pas als anuncis. Sobre l’escenari d’una Societat Musical d’Alcàsser plena a rebentar, els familiars de les xiquetes esperen el seu torn en silenci, amb rostres que delaten l’estat de xoc. Herrero va desestimar aparèixer en el documental, però aquests dies, preguntada pel programa a Alcàsser, reconeixia: “No es pot cobrir des del lloc en el qual ha passat la desgràcia perquè és impossible no deixar-te dur”.

Paco Lobatón sí que dona la cara en el film. Admet errors d’edició, en l’emissió d’alguns testimonis en clau venjativa. Però es defensa: “Jo vaig [a Alcàsser] per sentit del deure. No podíem estar absents després d’haver estat presents durant setanta-cinc dies en emissions de ¿Quién sabe dónde? que havien estat molt determinants”. Cubells teoritza que a Lobatón “li hauria agradat aconseguir el que va fer Nieves Herrero. Però té la sort que aquella nit no va fer el que va fer ella”.

Curiosament, ¿Quién sabe dónde? va tenir un 47,6% de share, per un 31,9% d’Herrero. Xifres astronòmiques que expliquen tot el que vindria.

2. Una reconstrucció exhaustiva

Campos i el director del documental, Elías León Siminiani, explicaven que una de les claus del film és haver-se concebut també “per a un públic internacional”. Cal recordar que la producció s’ha llançat en 190 països, la qual cosa obligava “a no donar res ni per fet ni per entès”. “A nosaltres mateixos ens va costar entendre el cas”, reblen. De fet, el relat —al qual s’ha d’agrair la delicadesa i la fugida dels detalls morbosos— és exhaustiu, conta tota la història de dalt a baix per tal que un públic no informat puga seguir-la. I això inclou els joves que, per raons òbvies, no van viure els fets. 

Reconstrucció en el documental de l'itinerari de les xiquetes abans de desaparèixer.

Una setantena de testimonis, milers d’informacions, tones de material gràfic i hores i hores de continguts audiovisuals sostenen la pel·lícula. Gairebé res queda desenfocat, però hi ha una llacuna important, la fugida d’un personatge central d’aquesta història, Antonio Anglés, a qui les investigacions apuntaven com a principal instigador i executor de les morts i violacions. Un paio violent i manipulador, criat en una família desestructurada. 

El documental explica el moment en el qual Anglés escapa de la policia, però la seua fugida a Portugal i la posterior desaparició són despatxades ràpidament. No s’explica la nul·la perícia policial a l’hora de tancar el cercle ni la manca de coordinació amb les autoritats portugueses. Disbarats denunciats per EL TEMPS al gener de 1994 i que el redactor Joan M. Oleaque, aleshores redactor, conta en un llibre cabdal, Des de la tenebra (1995). El periodista valencià és una altra de les persones que no ha volgut aparèixer en El cas Alcàsser.

Miquel Ricart, durant el judici. Fotografia: Rafa Gil

Per la banda dels encerts, hi ha la recuperació d’imatges inèdites del judici. Canal 9 va pactar l’emissió d’alguns fragments, però les sessions es gravaren íntegrament, amb senyal realitzat, incloent molt de material de tot el que envoltava el procés. Un judici que va canviar la percepció de part de l’opinió pública i de molts mitjans estatals rendits a les teories alternatives de Fernando Garcia, pare de Míriam (vegeu punt següent).

Comptat i debatut, el capítol dedicat al judici és molt revelador. Especialment, els intercanvis entre Enrique Beltrán, aleshores fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia (TSJ), i Miquel Ricart, qui es desdiu sense massa habilitat de la seua autoinculpació. Un altre moment significatiu és la declaració d’Enrique Anglés, germà d’Antonio, un personatge amb discapacitat psíquica que, com tota la família, va voler desviar la responsabilitat del seu familiar fugat. La pel·lícula recull un diàleg amb Beltrán amb molta substància:
—El seu germà, normalment, no era violent.
—No era violent, no.
—Però quan volia alguna cosa i se li negava, aleshores és quan es posava violent?
—No. 
—Tampoc?
—No.
—Això és el que va dir vostè anit en televisió.
—Però estem en un judici, no en televisió.

Per a les periodistes que seguien el cas per a Levante-EMV, Teresa Domínguez i Yolanda Laguna, un dels pocs mitjans —amb EL TEMPS i un grapat més— resistents a les tesis de Garcia, és el diàleg que mostra la veritable naturalesa del judici paral·lel que tenia lloc fora dels murs del TSJ. Entre altres fòrums, en la televisió pública valenciana, altaveu durant tot el juí del procés alternatiu.

3. Rigor vs conspiracions

La detenció d’Anglés i la presència en el judici potser hauria evitat moltes especulacions. No va ser així. La història dels crims d’Alcàsser és també la d’una llarga lluita, encara vigent, per demostrar que Antonio Anglés i Miguel Ricart no eren més que peons d’una sofisticada organització de persones poderoses dedicada a la violació i assassinat de menors. Fernando Garcia, amb el suport del criminòleg Juan Ignacio Blanco, es va agafar a aquestes tesis amb la benzina proporcionada pel singular forense Luis Frontela, molt crític amb l’autòpsia oficial de l’Institut Anatòmic Forense. 

Fernando Garcia, durant una de les sessions del judici. Fotografia: Rafa Gil

El documental analitza amb deteniment la complexa polèmica científica i les contradiccions d’uns i altres. Però en cap cas estalvia espai per contar els arguments i el recorregut televisiu de les teories alternatives, focalitzades en el polèmic programa de Pepe Navarro Esta noche cruzamos el Mississipi, de Tele 5, un altre dels espais que, veritablement, va creuar tots els límits quan Blanco i Garcia llancen en antena, sense proves, noms de possibles implicats rellevants en els crims. 

Fets que no van impedir que Garcia es convertís en una mena d’heroi, un pare coratge a qui pocs s’atrevien a enfrontar-se. I els mitjans que ho feien eren triturats per l’opinió pública, com expliquen en el film Domínguez i Laguna. Amb tot, Rosa Folch, la mare de Desirée, mai no li va fer costat en aquesta croada. Mentre que el col·lectiu feminista Clara Campoamor, que havia col·laborat amb Garcia, se’n va acabar desmarcant. El pare de Míriam, a més, va ser acusat d’aprofitar-se dels fons que rebia per muntar una fundació mai no legalitzada. Acusacions molt serioses.

L'opinió pública feia costat a Fernando Garcia. Fotografia: Rafa Gil

Un envellit Garcia i un Blanco tristament decrèpit a causa d’una malaltia, formen part dels testimonis actualitzats de la pel·lícula. Ambdós insisteixen, entre versions contradictòries, en les hipòtesis mai demostrades. Blanco, qui ha fet fins avui un modus vivendi del cas, amb xarrades i conferències, assegura tenir un vídeo que mostraria persones notables assassinant les xiquetes. Malgrat la insistència dels responsables del documental, Blanco, es nega a mostrar-lo. Garcia, mentrestant, diu no haver vist mai la cinta. 

Per moments, la pel·lícula articula una certa mirada compassiva cap a Garcia i Blanco. L’escepticisme amb relació a les teories conspiratives, tanmateix, flota latent durant el metratge. Tot, sense deixar de mostrar els buits i les incògnites de la teoria oficial, la matusseria en l’alçament dels cadàvers o les incongruències en algunes de les conclusions forenses, com ara la inexistència de sang i semen a la catifa que envoltava els cossos. Tampoc no es descarta un tercer participant.


4. La visió de gènere

És cert, com s’ha dit, que la pel·lícula deixa la visió de gènere sobre el cas per al final, com una coda. També és veritat que es deixa passar l’oportunitat de donar veu a Nerea Barjola, l’autora de Microfísica sexista del poder. El cas Alcàsser i la construcció del terror sexual (2018), el llibre que mostra com la matança va ser aprofitada per llançar missatges sobre els perills per a les xiques joves d’allunyar-se de la protecció patriarcal de la llar: el subtext aberrant que sostenia que a les joves d’Alcàsser no els hauria passat res si no hagueren acudit a una discoteca fent autoestop. Un intent gens dissimulat d’involució, afavorit i inoculat pel pànic.

Carme Miquel, durant la seua intervenció en el documental.

Amb tot, d’enfocament feminista n’hi ha. I els autors tenen la delicadesa de canalitzar el missatge a través de la recentment desapareguda Carme Miquel, referent feminista que, a més, va ser professora i tutora de Míriam i Desirée. Miquel tanca la pel·lícula, simbòlicament, en el que és el seu darrer llegat com a activista pels drets de les dones.

5. Valors intrínsecs

El cas Alcàsser, comptat i debatut, és una sèrie ambiciosa, intel·lectualment honesta, que prescindeix de la veu en off perquè l’espectador vaja fent-se la seua composició de lloc. Això, però, no vol dir que l’organització de la informació siga innocent: el muntatge d’un film mai no ho és. I és un document valuós com a crònica periodística i com a artefacte cinematogràfic, fet amb els recursos que proporciona el paraigua d’una gran plataforma i l’experiència de Bambú Producciones, responsable entre més de la magnífica sèrie de ficció Fariña, basada en la història real del narcotràfic a Galícia. 

Una pel·lícula que, més enllà del seu valor com a documental, ha obert de nou l’interminable debat. L’inefable Frontela amenaça amb “una tercera via” explicativa. I en les xarxes socials i en alguns mitjans es fan lectures en clau de cas reobert que el documental no suggereix, ni de bon tros. 

La fossa sèptica continua oberta. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.