Sovint, malgrat la meua condició de periodista, he de comptar fins a cent abans d’entrar públicament en determinats debats que es produeixen al si del feminisme. De vegades perquè no tinc un criteri absolutament format sobre les qüestions. En altres ocasions, tot i tenir les idees clares, per evitar que el text acabe destil·lant d’alguna forma -als homes ens resulta difícil evitar-ho- un cert tuf paternalista i, menys encara, que puga remetre sense voler a la nostra apegalosa cultura patriarcal.
També perquè em fa la sensació que si un home pren partit per alguna de les línies de pensament del feminisme, en algun dels temes més polèmics (prostitució, pornografia i altres), el que fa és perjudicar les dones amb les quals comparteix la mateixa visió. I segurament és millor que els debats no resolts continuen concentrant la dialèctica en les dones i en el moviment feminista, sense necessitat que cap home il·lumine el camí. Tot i que em fa l’efecte que hi ha escletxes generacionals que no tenen fàcil soldatge. Però aquesta és una altra història.
Dit això, en el cas de l’avantprojecte de llei per a la igualtat plena i efectiva de les persones transgènere, llei trans a partir d’ara, impulsada pel Ministeri d’Igualtat, hi ha un debat focalitzat en l’àmbit feminista però que el desborda clarament. A grans trets, una de les novetats d’aquest projecte és que les persones que vulguen canviar de sexe puguen fer-ho sense necessitar dos anys de tractament hormonal ni un informe mèdic, la qual cosa, segons els col·lectius transsexuals, suposa un avanç per despatologitzar aquesta opció i limitar en el temps l'assenyalament i les situacions vexatòries. En un col·lectiu, cal dir-ho, que pateix amb profusió aquest tipus de situacions, com s’explica en aquest reportatge.
Es tracta d’una regulació pel dret a decidir sobre l'adscripció de gènere de persones que han nascut amb un sexe que no es correspon a la seua identitat. I sobre aquesta contraposició de conceptes, sexe i gènere, una part del feminisme, amb referents indubtablement significatius, s’ha posicionat en contra amb l’argument que la teoria queer nega la biologia i dissol allò que és ser dona i home. “Creiem necessari preservar la distinció i la no confusió dels conceptes de sexe i gènere: el sexe com a realitat biològica constatable i el gènere com a constructe cultural d’estereotips”, es diu en un manifest. “(...) Pretendre que el ser dona o home és una simple elecció desdibuixa la realitat material del sexe, just allò que determina el gènere en què se’ns socialitza”. Una manera de “fer el joc” a la visió patriarcal i misògina, diuen.
La sociòloga Marina Subiratsho resumia així en Nació Digital: “El que tracta de fer el feminisme és desfer els gèneres, que són constructes socials. El que hem de buscar és que, sense tocar el sexe, hi hagi absoluta llibertat perquè tothom pugui ser com vulgui”. Una sacralització del sexe que es va traduir amb un hashtag ben significatiu, #NoalBorradodeMujeres, que ha tingut contestació des del feminisme inclusiu: #LesDonesTransNoMesborren.
Per entendre el xoc entre un cert tipus de feminisme i la teoria queer, recomane llegir dos articles de Marta Roqueta en EL TEMPS (que trobareu ací i ací), però més enllà d’arguments biològics (o biologicistes) o d’uns altres més peregrins (com ara que un maltractador podria canviar el sexe per esquivar la llei), sobta, observada la polèmica des de fora, com amb la quantitat de fronts oberts que té el feminisme, que hi ha sectors disposats a xafar amb força aquest bassal. Des d’una posició que, sense voler-ho, tracta de preservar no se sap quina mena de privilegis. Amb una falta d’empatia sorprenent per persones que, tot i haver nascut amb genitals masculins, decideixen compartir la sort o dissort de ser dona en una societat que discrimina les dones. Són persones, per tant, que escullen patir una doble discriminació, en tant que persones no normatives i en tant que dones.
La meua experiència i contacte amb el col·lectiu trans és limitada, però m’empenta a fer-me preguntes. Una persona del meu entorn va nàixer i créixer dona. Amb el temps, en contra del que establien els genitals amb els quals havia nascut, va decidir que la seua identitat de gènere era una altra. Per a mi, a tots els efectes, aquesta persona, encara molt jove, és un xic, un home. Allò que va ser en el passat és un record llunyà. I, en tot cas, no m’incumbeix. És un fet que està naturalitzat. I vull pensar que si el procés haguera estat a la inversa ho haguera assumit igualment. Per què problematitzar encara més tot això?
En el fons, tota aquesta qüestió es resumeix en el xoc entre una posició conservadora, defensiva, i una altra visió trobe que molt més ajustada a les noves realitats i més connectada amb la contemporaneïtat. Posar l’accent en el sexe, sota el pretext d’acabar amb la visió de gènere, es connecta sense pretendre-ho amb l’argument religiós de la suposada antinaturalitat de les relacions homosexuals, la visió determinista que naixem homes i dones per alguna raó i no està en la nostra mà canviar-ho. Hi ha fins i tot una certa crueltat en el fet de posar traves burocràtiques per ajornar que les persones trans (les dones trans) puguen viure en llibertat la seua identitat.
El sidral, en tot cas, és seriós. I continuarà tensionant el feminisme amb derivades conflictives, per dir-ho així, en el el govern de PSOE i Podem. De manera gratuïta i improductiva. Perquè afortunadament, tret d’una involució social i política salvatge, d’ací 20 anys aquest debat, com molts altres, estarà absolutament superat.
