“La Història és una gran mestra, i ai d’aquell que no sàpiga entendre les lliçons de la Història!”. Amb aquesta frase de la “iaia del 15M” Alejandra Soler acaba aquest llibre de 403 pàgines que realitza un exhaustiu repàs per la memòria col·lectiva de les dones valencianes: “vencedores i vençudes, víctimes i botxins, agosarades i insegures, dogmàtiques i dissidents, somiadores, emprenedores, lluitadores...Dones de tota classe i condició, com són les dones reals, i no només dones notables i extraordinàries”. En definitiva, quinze assajos que apropen el lector a reines, mestres, científiques, sindicalistes, polítiques, nobles, escriptores i, fins i tot, víctimes de la Inquisició. N’hem triat quatre d’elles.
Beatriu Guimerà: una vida marcada per la Inquisició
Beatriu Guimerà va nàixer l’any 1464 a València, al carrer de la Bosseria. Així ho va fer constar son pare en un llibre on prenia nota de les efemèrides familiars. La seua és la història d’una família de jueus conversos perseguida i humiliada per la temuda Inquisició espanyola, que va condemnar a la foguera els seus pares i el seu fill per “judaïtzants”. Altrament, el seu marit va estar condemnat, però va aconseguir fugir a Nàpols, on va mantenir el contacte amb ella per correspondència.
Tot i que va aconseguir sobreviure, la vida de Beatriu Guimerà va estar marcada, des dels 18 anys, pel terror davant la possibilitat “de morir abrasada per les flames”. Tota una vida perseguida, interrogada, un any a la presó i el rancor de moltes persones de la seua comunitat a què havia delatat per por era l’alt cost que havia tingut la seua llibertat. El seu únic delicte: mantenir el llegat que les generacions que la van precedir van deixar-li. Les celebracions del Yom Kippur, el Dejuni del Perdó i altres ritus de la comunitat jueva van estar durament perseguits per una Inquisició que aconseguia endinsar-se, fins i tot, en els pensaments, sentiments i forma de viure de les persones.
Com la de Beatriu, són moltes les històries de famílies converses forçadament al cristianisme, que van estar perseguides per la Inquisició. Al capítol, escrit per Antoni Furió, s’exposen bé els mètodes que emprava aquesta institució contra “una comunitat que constituïa, per la seua vitalitat econòmica i la seua energia cultural i intel·lectual, un dels segments més dinàmics d’aquella societat”. Cent anys abans havien estat enderrocades la major part de les jueries del País Valencià, resistint, eminentment, les de Morvedre (actualment Sagunt) i Xàtiva.
Maria Cambrils: una vida dedicada al feminisme i al socialisme
Maria Cambrils va arribar al món un dia de setembre de 1877, al si d’una família humil i en plena Restauració borbònica. Ho va fer als Poblats Marítims del Cabanyal (Horta Nord) —que, en aquell moment, constituïen un municipi independent. Per contextualitzar, va nàixer dos anys després que el seu “venerable maestro” Pablo Iglesias Posse fundara el Partit Socialista Obrer Espanyol, tres anys després que una dona arribara a la Universitat de València per primera vegada i deu anys abans que la UV tenira les seues primeres dones llicenciades, Manuela Solís i Concepció Aleixandre.
Del seu procés d’alfabetització i aprenentatge existeixen alguns dubtes. Allò que sembla ben cert és que, almenys una part de la seua educació la va rebre a una institució religiosa, fet que es pot deduir de les al·lusions que feia a la seua passada “vida de claustro”. Així, les dues vessants —la marxista i la religiosa entesa en la seua corrent més social— van ser influències molt importants per a ella. Maria Cambrils va escriure durant molts anys a publicacions com El Socialista, El Obrero o El Pueblo, des d’on va defensar la causa feminista, la causa socialista com a única via per fer possible el feminisme i va criticar amb força “la moral cristiana moderna”.
Precisament un recull d’articles a El socialista van convertir-se en l’únic llibre que aquesta dona valenciana va publicar: Feminismo socialista. Fou editat a una impremta de València amb diners, eminentment provinents de donacions, va estar prologat per Clara Campoamor i va estar dedicat al fundador del PSOE Pablo Iglesias Posse qui, com reconeixia l’autora, havia estat un “consecuente defensor de los trabajadores de ambos sexos”. De Maria Cambrils sols es conserva una imatge, que va ser trobada a la seua tauleta de nit, i en què sosté el seu llibre Feminismo Socialista. Va morir l’any 1939 a Pego (La Marina Alta), “sense làpida i sense nom”, però, com exposa l’autora de l’assaig Rosa Solbes, “la memòria de la seua persona i la seua obra ha començat a ser rescatada”. Recentment, la fundació Maria Cambrils de Bilbao va reeditar Feminismo Socialista per primera vegada, i la Universitat de València va dedicar-li una monografia prologada per Carmen Alborch.
Narcisa Torres: escriure contra l’oblit
El de Narcisa Torres és un nom que, a priori, ningú coneix, però, alhora, és un nom imprescindible per entendre millor el passat i preparar l’adveniment del futur. Tal com exposa Laura Peris, historiadora i autora de l’assaig, “s’han perdut incomptables relats de vides i experiències que atresoraven lliçons del passat”, especialment els de les dones, de manera que “l’oblit ha esbiaixat el retrat que es té de les realitats femenines del passat”. De la vida de la poetessa Narcisa Torres no es coneixen els detalls, més enllà de que va nàixer al segle XVIII. De la seua obra tot just es coneixen dos sainets i un romanç, publicats als pròlegs d’alguns llibres de Carles Ros. Ros va ser un poeta, editor, notari i un enamorat del valencià en un període de castellanització i assimilació cultural al País Valencià, fet pel qual alguns el consideren un dels precursors de la Renaixença literària valenciana.
Per què és tan important la producció literària de Narcisa Torres? Té una importància triple. D’entrada, com a dona escriptora, que es reconeixia com a tal i que creia que Déu “li havia donat les virtuts per fer-ho”. Altrament, per escriure en català al País Valencià en un període històric en què el castellà s’havia imposat com a llengua formal. En un temps en què l'autòctona estava considerada com “la llengua del malgrat”, Narcisa Torres va publicar en la llengua del país, “malgrat que aquesta era la llengua del poble i no de l’erudició”. L’escriptora la va aprendre de manera quasi autodidacta, amb la col·laboració del seu amic Carles Ros. I, per últim, per la seua autoafirmació com a “una poetessa de talent”, en un període històric en què la vàlua de les dones era negada sistemàticament.
Altra de les qüestions que es plantegen en aquest assaig és ben interessant: Com sap hom a hores d’ara qui era Narcisa Torres si ella signava amb un pseudònim? L’enigma té una resposta més senzilla del que sembla. L’erudit Faustí Barberà recopilava l’obra de Carles Ros quan, un dia, es va trobar amb “un poema de Carles Ros fins aleshores inèdit”, en què el nom de Rosa Trincares (pseudònim de la poetessa) apareixia escrit junt amb el de Narcisa Torres. Tirant del fil, s’ha pogut deduir que Carles Ros i Narcisa Torres es coneixien personalment, i que, per l’amistat que havien mantingut, Ros li va proposar prologar tres dels seus llibres. Allò que sembla clar és que, com exposa l’autora de l’assaig “potser Narcisa Torres va fer de tots els malgrats amb què va ensopegar uns gràcies a”.
Alejandra Soler: de l’exili soviètic a la Primavera Valenciana i el 15M
La vida d’Alejandra Soler és la vida de més de cent anys d’una militant comunista al llarg del segle XX: són les seues vivències, des de la monarquia d’Alfons XIII al 15M, passant per la Segona República, l’exili a la Unió Soviètica o la dictadura franquista. Formada a l’Institut per a l’Ensenyament de la Dona de València (adscrit a l’Institut Lliure d’Ensenyament) i al mític institut Lluís Vives, tenia 17 anys quan va proclamar-se la Segona República Espanyola. Aquesta va suposar un punt d’inflexió en la seua politització i el seu compromís polític. Activista contra la forta repressió del govern radical-cedista del bienni negre de la República, va estar de les primeres dones en participar en mítings del Front Popular, junt amb Guillermina Medrano (Esquerra Republicana) o Enriqueta Agut (Joventuts Socialistes Unificades).
Alejandra Soler va ser, altrament, coneguda pel seu paper de “mestra de la República”. Llicenciada en Filosofia i Lletres va començar la docència als darrers anys del conflicte bèl·lic espanyol i durant els primers anys de l’exili, on va donar classes als xiquets espanyols exiliats a Moscou. Durant els seus trenta-dos anys d’exili, Alejandra Soler va veure el desencís que va generar el socialisme estalinista després de les purgues i persecucions del règim (algunes d’elles al seu propi entorn), executades per la policia política del NKVD. Aquesta crisi moral que va produir l’estalinisme a la societat soviètica i la lleugera apertura que havia realitzat la dictadura franquista van fer Alejandra Soler tornar a l’Estat espanyol el 1971. Ja amb el dictador mort i després de les primeres eleccions democràtiques, el 1977 Alejandra Soler i el seu home tornen a la ciutat de València, on romandran fins la seua mort.
Lluny de deixar al darrere la política, Alejandra Soler va reprendre la seua activitat política després d’arribar a València. Va contactar de nou amb els antics amics de la FUE (Federació Universitària Escolar) i del Partit Comunista, on va tornar a fer conferències i mítings com els que feia al passat. Després de la mort del seu home, el seu compromís polític i l’activisme van ajudar-la a eixir de la depressió. Tant és així que va convertir-se en una de les icones de la lluita contra el règim que va instaurar el Partit Popular al País Valencià i a l’Estat espanyol, participant, amb cent anys d’edat, tant al moviment 15M com a la Primavera Valenciana. Amb el canvi de govern al País Valencià, la seua incansable lluita contra les injustícies va estar premiada per l’Ajuntament de València, la Generalitat, la Universitat de València i, fins i tot, va estar homenatjada als Premis Octubre. El carrer on va nàixer a València i un col·legi públic del barri de Russafa tenen actualment el seu nom.