L’esperit de Diana Quer visita Alcàsser

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El revifament del cas de Diana Quer m’agafa fora de joc. El nom em sona, vagament: fa anys que no mire els informatius de les cadenes generalistes espanyoles. Menys encara els programes sensacionalistes. Em fan fàstic. Investigue una mica. El suficient per concloure que canviem d’any rebolcats en la merda, aspirant el sofre de l’inframón informatiu. Els precedents sobre com s’ha tractat la desaparició de la xicota són pitjors. I algunes de les coses que llegeixes a les xarxes, la relativització de la tragèdia, els atacs estúpids i malèvols al feminisme, provoquen malestar físic.

El nou episodi Cristina Pedroche, la presentadora que augmenta l’audiència de les dotze campanades del seu canal a còpia de vestits suggerents, afegeix un punt de surrealisme. Alguna gent es queixa que s’ha posat més atenció i èmfasi al vestit que al discurs de Pedroche contra la violència masclista.  S’ha de ser ingenus. A qui li importava això? Com no llegir el discurs, segurament benintencionat per part seua, com a coartada per poder continuar organitzant un espectacle per a babaus i bavosos? A mi em resulta difícil.

Maten una xica que sembla haver comès el pecat de ser desimbolta i tenir un cos preciós. Alguns mitjans, a més, fan lectures de pel·lícula dolenta de sobretaula: l’assassí va cometre no sé quina errada amb el mòbil de la víctima. Una errada? És aquest l’enfocament adequat? L’esbudellament mediàtic del cas fins als detalls més escabrosos és un horror. I em ve a la ment, de manera immediata, el detritus d’Alcàsser. El poc (gens, més bé) que hem après.

L'any 2012, coincidint amb el 20 aniversari de l’assassinat de Toñi, Míriam i Desirée, el suplement «Domingo» del diari El País em va encarregar un reportatge a fons sobre el l’impacte social del crim. Vaig voler fer un text assenyat i responsable. Però havia de parlar amb la gent d’Alcàsser. Fou una experiència horrible. La pitjor setmana laboral de la meua vida. En identificar-me com a periodista em rebien amb cara de pomes agres. Poca gent volia parlar. Eren hostils. Tractaven de sobreposar-se a una exposició mediàtica salvatge, insana. Volien passar pàgina, d’una puta vegada. I ja els podia explicar que no pretenia airejar les ferides, sinó parlar de la ferida creada per mitjans irresponsables. 

La massacre de dones continua però als espais televisius no es pregunten per les raons profundes de la violència. Tenim una societat hipersexualitzada i profundament cínica. S’explota sexualment la imatge de la dona, a tot arreu, però el problema és la promiscuïtat de les víctimes. «Dale a tu cuerpo alegria Macarena / que tu cuerpo es pa darle alegría y cosas buenas», cantaven Los del Río. Però si Macarena apareixia algun dia flotant pel Guadalquivir, perquè el paio que jurava bandera i a qui la xicota posava les banyes en la cançó decidia fer una salvatjada, molts dirien que ella havia pagat el preu per ser una descarada. D’unes altres xiques (el cas «Manada») es reprotxa no oposar «suficient resistència». Pausa per perbocar.

La massacre de dones continua però als espais televisius no es pregunten per les raons profundes de la violència.

«La culpa de què això passe és dels periodistes», em diu una persona. Sí, responc, però la responsabilitat de consumir o no la carnassa és individual, personal. Ningú t’obliga. Aquestes coses es fan perquè interessen, perquè tenen audiència. Només cal veure l’atenció que posa la parròquia d’un bar quan s’invoca el cas Diana Quer, la família de la qual proporcionava elements de telenovel·la barata. I tot és irrellevant, banal i fatu perquè es posa l’èmfasi en el lloc equivocat, en la bellesa o els hàbits de la víctima, que si fumava i bevia o anava amb males companyies. 

A l’entrada de l’Estació del Nord em trobe una adolescent raonablement guapa, lluint un top que li realça el pit i mostra generosament el melic. Va molt maquillada. I s’està fent un selfie suggeridor que, a continuació, enviarà al nòvio o penjarà de les xarxes socials. Si algun dia li passa res, aquella fotografia formarà part de l’espectacle mediàtic. 

Mai vam aconseguir eixir d’Alcàsser.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.