El dia a dia, la supervivència quotidiana, s'ha fet encara més feixuga amb la pandèmia del coronavirus. L'estrès per la feina, per poder pagar les factures, per les expectatives vitals en un món condicionat per la precarització de les biografies, s'ha incrementat, especialment per a les capes de la població més empobrides. Una preocupació asfixiant que s'ha sumat a la inquietud per contagiar-se, al temor que la COVID-19 generara drames familiars de proporcions insuportables, al pànic d'endinsar-se en una vida en la qual es comptabilitzen una xifra intolerable de morts diaris, a l'ansietat que comporta la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, de manera accentuada als estrats més joves i més majors de les nostres societats.
L'emergència sanitària, la qual ha ampliat les bretxes i les problemàtiques que arrossegaven les nostres vides, ha capgirat la nostra salut mental, l'estabilitat precària dels nostres ànims, i ha obstaculitzat els equilibris anteriors que permetien l'aparició aclamada dels somriures. Paraules com ara depressió, estrès, ansietat, por, tristesa i esgotament s'han incorporat de manera més conscient al nostre vocabulari diari. Fins i tot, s'ha encunyat el terme «fatiga pandèmica» per aixoplugar un conjunt de sentiments que ostenten significats diferents en funció del codi postal de l'habitatge.
L'impacte mental de la irrupció del SARS-COV-2, segons una metanàlisi publicat a la revista científica Psychiatry Research, ha estat general a curt termini. Tot i que encara són necessaris més estudis, aquesta radiografia de 2.189 articles científics i 55 investigacions amb una mostra poblacional de 189.159 persones de diversos països mostra que la prevalença de l'insomni va ser del 24%, el trastorn per estrès posttraumàtic va situar-se al 22%, la depressió en un 16% i l'ansietat va arribar al 15%. Aquestes xifres suposaven, en el cas de l'estrès posttraumàtic, l'ansietat i la depressió, un increment cinc, quatre i tres vegades major respecte de les dades habituals.
Una recerca menys ambiciosa publicada a la revista científicaJournal of Clinical Psychology, en la qual han participat investigadors de la Universitat Autònoma de Madrid, l'Institut de Recerca Sanitària Biocruces, la Fundació Ikerbasque, la Universitat de Stanford, SRI International i la Universitat de la Mancomunitat de Virgínia, assenyalava que durant la primera onada de la pandèmia el 25,4% de la població va experimentar símptomes de depressió, un 19,5% d'ansietat i fins a un 68,5% dels ciutadans va partir estrès posttraumàtic. El perfil de major risc, d'acord amb aquest informe, combinava les característiques de ser dona, jove, pertànyer a un país d'alts ingressos i no tenir parella.
«Els costos psicològics de la pandèmia són notables i probablement seran permanents. Les dades d'una enquesta realitzada a l'abril a Espanya demostren que la salut mental s'ha deteriorat substancialment en 2020, si es comparen amb les dades recollides abans de la pandèmia», reforçava Dirk Foremny, professor associat d'Economia de la Universitat de Barcelona, en un document elaborat per al Centre de Polítiques Econòmiques d'Esade, Estrés y depresión durant la pandemia: por qué importarn las desigualdades de género, las condiciones del mercado laboral y la protección social. Redactat a partir de les recerques de Pilar Sorribas-Navarro, professora d'Economia de la Universitat de Barcelona, i Judit Vall, professora associada d'Economia de la Universitat de Barcelona, constatava una bretxa de gènere: «A l'abril, un de cada deu homes afirmava estar molt més preocupat de l'habitual. Aquesta proporció era el doble en les dones: una de cada cinc se sentia molt decaiguda i, fins i tot, presentava indicis de depressió. Aquestes xifres es recuperen una mica al juliol, però persisteix un impacte notable en la salut mental, ja que el 10% de les dones i el 6% dels homes continuen sentint-se molt més deprimits i infeliços del normal».
Les dades, segons aquesta anàlisi del think tank encapçalat per l'excervell econòmic de Ciutadans, Toni Roldán, «evidencien que la salut mental de les dones s'ha vist afectada per la pandèmia d'una forma desproporcionada». «Si en 2017 les dones tenien un 6% més de possibilitats de sentir-se infelices o deprimides, aquesta sensació va augmentar fins al 16% l'abril de 2020. Aquest increment de la bretxa de gènere en la salut mental, atribuïble a la pandèmia, s'estima que era de 10 punts percentuals a l'abril. Al juliol es redueix, però la diferència continua sent de 5,6 punts respecte de la diferència que hi havia en 2017», s'assenyala. I s'agrega: «Les dones també presenten pitjors resultats en altres indicadors de salut mental, com ara trastorns del somni, estrès o veure's desbordat per les dificultats».
«Aquestes xifres estan relacionades amb el mercat laboral: les dones tenen una situació laboral més precària i inestable de mitjana. A principis d'abril, més del 50% (el 46% al juliol) de la bretxa de gènere en matèria de salut mental s'explicava per les diferències en les circumstàncies del mercat laboral, els nivells d'ingressos i el treball no remunerat», contextualitza l'economista, qui exposa a l'estudi: «L'impacte més important del mercat laboral és la desocupació. L'increment desigual de l'atur femení l'any 2020 explica gran part d'aquest efecte, que, a més, podria veure's reforçat pel fet que les dones estan més exposades a contractes temporals, o a temps parcial. Per exemple, segons les dades obtingudes en el nostre estudi, les dones tenen gairebé un 10% més de probabilitats de tenir un contracte temporal que els homes. Si aquestes circumstàncies causen estrès durant una crisi profunda, les dones es veuen més afectades que els homes –i no perquè s'enfronten de manera diferent a aquesta situació, sinó simplement pel fet que més dones es troben en aquesta situació».
La desigualtat, siga de la classe que siga, contribueix a empitjorar la salut mental. Segons exposen els epidemiòlegs Richard Wilkinson i Kate Pickett a l'obra Igualdad. Cómo las sociedades más igualitarias mejoran el bienestar colectivo (Capitán Swing, 2019), «la desigualtat més gran d'ingressos s'associa amb taxes més grans de malalties mentals». «Els països més desiguals presenten el triple de malalties mentals: menys d'una persona de cada a 10 al Japó i Alemanya havien patit cap malaltia mental durant l'any anterior a la publicació de la recerca; en Austràlia i el Regne Unit, era una de cinc; i als Estats Units més d'una de cada quatre», radiografien. I anoten: «La desigualtat que afecta els índexs de malalties mentals està vinculada en com s'incentiva la gent per ocultar el seu patiment i culpabilitzar d'aquest, i tal vegada per això tendim a considerar la malaltia mental com a un fenomen menys comú quan la realitat ho qüestiona».
Infradotació
L'agreujament de la salut mental a causa de l'emergència sanitària, el qual s'ha accentuat en les capes més empobrides de les nostres societats, ha pertorbat els serveis de salut mental d'arreu del planeta. Segons l'Organització Mundial de la Salut, havia impactat els serveis essencials de salut mental del 93% dels països. «Més del 60% dels països va assenyalar pertorbacions dels serveis de salut mental destinats a les persones vulnerables, inclosos els nens i els adolescents (72%), les persones majors (70%) i les dones que requereixen serveis prenatals o postnatals (61%). El 67% observava pertorbacions en els serveis d'orientació psicològica i de psicoteràpia; el 65% en els serveis essencials de reducció de riscos; i el 45% en els tractaments de manteniment amb agonistes d'opiacis per als addictes», indicava l'autoritat sanitària global.
«La pandèmia està provocant un increment de la demanda de serveis de salut mental. El duel, l'aïllament, la pèrdua d'ingressos i la por estan generant o agreujant trastorns de salut mental. Moltes persones han augmentat el seu consum d'alcohol o drogues i sofreixen creixents problemes d'insomni i ansietat. D'altra banda, la mateixa COVID-19 pot comportar complicacions neurològiques i mentals, com a estats delirants, agitació o accidents cerebrovasculars», advertia l'OMS. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director de l'entitat sanitària global, ho recalcava: «Una bona salut mental és absolutament fonamental per a la salut i el benestar en general. La COVID-19 ha vingut a interrompre l'atenció prestada pels serveis de salut mental essencials de tot el món just quan més els hi necessitava. Els dirigents mundials han d'actuar amb rapidesa i determinació per a invertir més en programes de salut mental que salven vides, mentre dure la pandèmia i amb posterioritat a ella».
L'onada de salut mental, la qual s'ha superposat al dolorós i traumàtic tsunami de contagis i de morts dia rere dia per la COVID-19, s'ha topat amb una xarxa pública deficient a l'Estat espanyol. «Un informe del Senat sobre les necessitats de recursos humans en el Sistema Nacional de Salut de l'any 2010 estimava que hi havia 4,3 psicòlegs per 100.000 habitants, quan la mitjana europea era de 18 psicòlegs per 100.000 habitants. L'any 2018 el Defensor del Poble va publicar un altre informe que situava la ràtio en 6 psicòlegs per 100.000 habitants. La xifra encara estava molt per sota de la mitjana europea, i més considerant que la mitjana europea probablement també hagi pujat en els darrers anys», descriu Roger Ballescà, psicòleg de l'Hospital Sagrat Cor de Martorell, de Barcelona, i vicesecretari de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.
L'estudi European Profile of Prevention and Promotion of Mental Health, el qual va publicar-se l'any 2013, reforçava l'evidència respecte de la infradotació espanyola de personal en apuntar que la taxa a l'Estat espanyol era d'uns 5 psicòlegs per 100.000 habitants. A Catalunya, en canvi, era d'aproximadament de 9 psicòlegs per 100.000 habitants, encara lluny de la mitjana europea. «Tots els estudis que hi ha mostren unes ràtios de professionals molt per sota de les europees, la qual cosa és preocupant i evidència el dèficit de personal que arrossega aquesta àrea del sistema de salut públic», critica el psicòleg. La Societat Espanyola de Psiquiatria remarcava l'any 2017 que la sanitat pública espanyola requeria, com a mínim, 1.800 professionals, incloent-hi infermers i psicòlegs clínics.
La inversió en serveis de salut mental a l'Estat espanyol, segons indica al seu blog l'expert sanitari Fernando Lamata, pot estimar-se en 4.000 milions d'euros, una xifra que representa només un 5,16% de la despesa sanitària pública total. «Un 42% d'aquesta despesa s'adreça a medicaments i un 17% a hospitals psiquiàtrics, que són despeses molt ineficients. Mentrestant, al Regne Unit, Alemanya, França o Suècia la despesa en serveis de salut mental és el 10% de la despesa sanitària total. Aquest ha de ser el nostre objectiu: el 10% de la despesa sanitària pública total», compara l'especialista.
«La salut mental, igual que passa amb l'atenció primària o la salut pública, són àrees sanitàries que tradicionalment han estat infradotades dintre del sistema sanitari públic de l'Estat espanyol. En general, i tal com malauradament hem vist amb més cruesa durant l'actual pandèmia del coronavirus, els departaments sociosanitàries són més dèbils respecte d'altres que conformen la sanitat pública. Atès que, per exemple, les malalties mentals són entre dos i tres vegades més freqüents entre els aturats, cal prendre atenció a l'impacte en la salut mental sobre les capes més pobres de la societat», incorpora Joan Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut de la Universitat Pompeu Fabra, qui adverteix «com la debilitat dels sistemes d'atenció mental pot traduir-se en un augment de la medicalització, és a dir, del consum de psicofàrmacs». A l'Estat espanyol, segons un informe de la Universitat Autònoma de Barcelona i l'Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut, s'ha duplicat el consum de psicofàrmacs des de l'inici de la pandèmia. Una qüestió inquietant atès que Espanya és un dels estats amb més consum d'aquests productes, situant-se un punt per sobre de la mitjana de l'OCDE l'any 2016.
A la infradotació de professionals de la salut mental, se suma, segons l'expert en salut pública, Javier Padilla, «l'aplicació d'un model en el qual no està tan present l'enfocament comunitari». «S'ha adoptat un model, com ocorre a la resta de la sanitat, hospitalocèntric, on s'ha descuidat la importància de la comunitat en les anomenades patologies del malestar, és a dir, aquelles relacionades, per exemple, amb les condicions laborals o l'accés a l'habitatge», exposa l'autor de A quién vamos a dejar morir. Sanidad pública, crisis y la importancia de lo político (Capitán Swing, 2019). «La salut mental no pot estar programada amb una lògica hospitalària, és a dir, no hi ha una cura a través d'una intervenció quirúrgica, ja que, és molt important el treball en comunitat. Si aquesta persona compta amb problemes de salut mental per qüestions vinculades a l'habitatge, necessita tant la cura que nosaltres fem com ara una possible interacció amb els sindicats o plataformes que estan mobilitzades a la matèria. Hi ha veus d'esquerres que afirmen que no es necessita un psicòleg, sinó un sindicat. Generalment, en aquests casos, són ambdues», complementa Marta Carmona, vicesecretària de l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatria.
«Hi ha un problema de manca de professionals a la salut mental, però també de distribució dels recursos. Tot i que el plantejament teòric no estava malament, manquen de professionals que són necessaris per a dotar d'un enfocament comunitari als tractaments, com ara infermeres o treballadors socials, les proporcions dels quals són nefastes», referma. «El dèficit i l'infrafinançament d'aquesta àrea ha estat una constant, un fet que s'afegeix a la manca de cobertura de la seguretat social en alguns aspectes», reforça Maria Àngels Gómez, responsable de Salut Laboral de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de Comissions Obreres del País Valencià.
A la salut mental, passaria, segons assenyala Ballaràs, «com amb l'odontologia». «Hi ha serveis que siga per la manca de cobertura o per la saturació pel dèficit de personal acaben depenent, de vegades, dels diners dels ciutadans, els quals, si s'ho poden permetre, recorren a la sanitat privada». «Això és cert perquè quan hi ha un problema mental lleu, el tractament sovint depenen de la capacitat econòmica per sufragar-lo a la sanitat privada. Des d'una perspectiva mèdica, però, aquesta solució no és adequada, ja que la sanitat privada ofereix psicoteràpies individuals allunyades d'un plantejament comunitari, per la qual cosa serà complicat tractar de manera correcta les denominades patologies del malestar», contraposa Carmona. Unes patologies en creixement arran de l'impacte desigual de la pandèmia del coronavirus.