El record de les terribles escenes de la primera onada del coronavirus amb els hospitals saturats i els professionals sanitaris estressats pel ritme incessant dels ingressats s'està convertit a poc a poc en una realitat a diversos territoris de l'Estat espanyol. Tot i les restriccions aprovades per les autonomies, les festivitats nadalenques, a les quals es va arribar amb una tendència creixent dels infectats, han llegat una tercera onada que sembla abastar una dimensió de marea. L’Estat espanyol, en data del tancament d'aquesta edició, compta amb una incidència acumulada de 575 positius per 100.000 habitats en els darrers 14 dies. Encara més: el conjunt de les autonomies estan marcades en roig al mapa del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties Infeccioses, és a dir, han superat el llindar a partir del qual es considera que hi ha un risc extrem de transmissió del virus. El vermell, de fet, tenyeix pràcticament la totalitat del vell continent.
El creixement vertiginós dels contagis ha provocat que totes les autonomies, a excepció de les Illes Canàries, superen el topall fixat pel Ministeri de Sanitat per indicar l'entrada en un escenari de risc elevadíssim de propagació de la COVID-19, el qual està establert en 250 casos per 100.000 habitants en els últims 14 dies. No debades, i en data del 16 de gener, Extremadura registra una incidència acumulada de 1.226, Múrcia de 889, Castella la-Manxa de 778 o el País Valencià de 761. Unes dades inquietants que se sumen a percentatges d'ocupacions de llits hospitalaris i de les Unitats de Cures Intensives totalment allunyades de les recomanacions de Sanitat, qui marca amb roig restar per sobre d'una ocupació del 20% dels llits convencionals i del 25% de les UCI. El País Valencià, per exemple, comptava a principis de la passada setmana amb el 27% dels llits hospitalaris plens i les UCI ocupades al 43%. Segons ha informat aquest diumenge el president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig, 7 de cada 10 llits dels hospitals del País Valencià estan plens.
Els preocupants indicadors epidemiològics han provocat que Castella i Lleó, a través del vicepresident, Francisco Igea, de Ciutadans, demanara el dijous passat al Govern espanyol que plantege l'opció del confinament domiciliari. «El confinament estricte és una opció que ha d'estar damunt de la taula, però, en aquest moment, només pot aprovar-lo el Govern central», s'ha sumat el popular Fernando López Miras, president de la Regió de Múrcia, així com el president de la Junta d'Andalusia, el conservador Juanma Moreno. Tot i l'oposició mostrada pel ministre de Sanitat i, al seu torn, candidat del PSC a la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, a desenterrar el bazuca del confinament, Fernando Simón, el director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries, va expressar el dijous passat que «el confinament estricte està a sobre de la taula». «Hi ha marge, però», va especificar per rebutjar la implementació d'una mesura dràstica. «Les mesures de control que s'han implementat han estat molt eficaces en la segona ona i és molt probable que ara aconseguim veure de nou un descens», va expressar per mostrar la seua confiança en les restriccions acordades pels diferents executius autonòmics.
«És necessari aplicar un confinament domiciliari de dues a quatre setmanes en aquelles autonomies que presenten una incidència acumulada superior als 250 contagis per 100.000 habitants els últims 14 dies. El Govern d'Espanya ha de modificar l'estat d'alarma perquè les comunitats amb aquestes dades puguen adoptar aquesta mesura. És l'única via per doblegar l'actual corba ascendent d'infectats», propugna Daniel López Acuña, exdirector d'Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). «S'ha d'aplicar un confinament, el qual no ha de ser necessàriament massa llarg i amb una intensitat i característiques que haurien de decidir els gestors públics en les autonomies que presenten incidències elevades, com ara la Comunitat Valenciana», comparteix José María Martín, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat de València. «Si volem salvar vides, alleugerir l'elevada pressió assistencial i doblegar la corba de manera pronunciada i dràstica, s'ha d'aplicar un confinament estricte de dues a quatre setmanes», reforça José Martínez Olmos, exsecretari general de Sanitat (2005-2011) durant l'executiu del socialista José Luis Rodríguez Zapatero i professor de l'Escola Andalusa de Salut Pública.
Tot i que el confinament domiciliari de la primera onada va aconseguir aturar l'expansió dels contagis, hi ha experts que alerten dels efectes associats d'aquesta mesura dràstica. «El confinament domiciliari comporta uns costos, per exemple, en salut mental que no hem d'obviar. Hi ha persones que després d'aquella experiència, tenen ansietat per sortir de la seua llar. Crec que caldria avançar cap a una aturada de bona part de l'economia no essencial, especialment en autonomies com ara Extremadura, Múrcia o el País Valencià. El tancament de l'hostaleria, ni que siga a l'interior, o dels comerços, especialment de les grans superfícies, són mesures que contribuirien a reduir l'ascens dels contagis. Aquestes limitacions, de fet, van tindre efectes positius quan va aplicar-se durant la segona onada en determinades autonomies, com ara Astúries», argumenta Javier Padilla, expert en Salut Pública. «En aquests moments, és necessari endurir les restriccions, com ara la prohibició de la restauració o de la gran activitat comercial als interiors, abans de plantejar-se un confinament domiciliari, el qual comporta elevats costos econòmics i, cal no oblidar-ho, socials, de manera singular en les capes més vulnerables de la societat», referma Maria Urtasun, investigadora en Salut Pública.
«El confinament domiciliari compta amb unes conseqüències socials, econòmiques i, fins i tot, de salut que no s'han de menysprear. De fet, té una afecció més gran en els estrats socials més desfavorits, ja que, en termes generals, viuen en habitatges amb pitjors condicions», assenyala Idelfonso Hernández, catedràtic de Salut Pública a la Universitat Miguel Hernández i exdirector general de Salut Pública del Govern espanyol (2008-2011) durant l'etapa de Zapatero, qui defensa: «Sóc partidari de limitar l'oferta de l'oci». «És clar que hi ha alternatives a l'aplicació d'un confinament domiciliari, però comporten una millora de la situació epidemiològica més lenta, la qual cosa té un impacte en mortalitat i en pressió assistencial rellevant», contraposa Martínez Olmos. «En situacions epidemiològiques de risc extrem com l'actual a la Comunitat Valenciana, cal aplicar confinaments breus i estrictes per aturar dràsticament l'escalada de contagis. En cas contrari, t'enfrontes a una saturació hospitalària que té riscs, en concret, en diagnòstics endarrerits de càncer», avisa Rafael Ortí, cap del Servei de Medicina Preventiva i Qualitat Assistencial de l'Hospital Clínic de València.
En aquest dilema entre l'economia i la salut, el qual sovint s'ha indicat «com a fals» per algunes veus especialistes, l'aplicació d'un confinament domiciliari també comptaria amb avantatges econòmics respecte de la tècnica de l'assaig-error amb les restriccions. El Fons Monetari Internacional, de fet, va assenyalar que preferia reclusions domiciliaris breus a un llarg període d'aplicació i retirada de restriccions. «Si volem ser conservadors per salvar l'economia, després ens trobarem que no quedarà més remei que aplicar mesures més severes i l'economia se'n ressentirà encara més», afirma Salvador Macip, investigador en genètica molecular a la Universitat de Leicester i autor de Les grans epidèmies modernes (La Campana, 2010).
«El Govern d'Espanya va marcar-se l'objectiu d'aconseguir una taxa d'incidència de 25 contagis per cada 100.000 habitants en els darrers 14 dies durant la segona onada. L'onada va doblegar-se, però amb incidències acumulades de 190 casos de mitjana, des de la qual hem partit per encarar la tercera onada. L'estratègia d'aplicació i retirada de restriccions és més lenta, més ineficaç per baixar el nombre de positius i, a més, comporta més afecció econòmica a la llarga», esgrimeix Martínez, qui ressalta: «Amb confinaments breus i desescalades amb indicadors clars, és més possible que durant uns mesos es puga controlar la pandèmia i, per tant, que hi haja major activitat econòmica».
L'estratègia a seguir, segons aquestes veus expertes, hauria de comptar amb un caràcter anticipatori. «A l'Estat Espanyol, com en altres indrets, s'ha optat per una estratègia reactiva en lloc de proactiva: s'espera que hi hagi problemes per solucionar-los, en lloc d'anticipar-s'hi per evitar-los. Els països que han optat per la segona via son els que se'n surten millor, però això encara no s'ha après, malgrat que ja portem gairebé un any de pandèmia», indica Macip. «S'està sent reactiu i no proactiu. S'han de prendre mesures que s'anticipen a la propagació del virus», reforça López Acuña. «No s'està avançant-se al virus, i aquesta estratègia reactiva és preocupant respecte, per exemple, a l'afecció que pot tenir la variant britànica», anota Martínez Olmos.
«És cert que hi ha països com ara Nova Zelanda, Japó o Corea del Sud que han aconseguit controlar pràcticament la transmissió, però es tracta d'estats amb una experiència prèvia en altres epidèmies i, especialment, amb característiques geogràfiques molt concretes que els permeten un cert aïllament. A Espanya, de fet, va haver-hi autonomies que durant setmanes van reportar zero positius, però la mobilitat europea i la transmissió bassal de comunitats com ara Madrid va comportar que no mantingueren aquestes dades. A Europa, en termes generals, s'ha optat per una estratègia de mitigació i no de control, com, per exemple, ha aplicat Austràlia, qui té unes característiques geogràfiques que permeten aquest aïllament. Ara bé, s'hauria pogut aplicar tècniques de control de l'epidèmia, però impliquen una restricció de mobilitat que cap país europeu vol assumir», explica Pedro Gullón, portaveu de la Societat Espanyola d'Epidemiologia.
Com a mesura preventiva per restringir interaccions socials i reduir la mobilitat del virus, el teletreball sorgeix com una de les eines que reuneix el consens de les diferents veus expertes. «És inadmissible que les institucions no legislen per implementar el teletreball en tots aquells sectors que en tinguen la possibilitat», retrau Padilla. «Les administracions públiques tenen un elevat marge per incrementar el teletreball», consolida Hernández. «Hauria de ser una mesura prioritària, així com reforçar les àrees de salut pública i atenció primària. Són mesures eficaces per enfrontar-se a la pandèmia», incorpora Urtasun. Mesures relegades fins al moment igual que l'arma més dràstica -i controvertida- enfront de l'escalda de contagis: el bazuca del confinament.