El diari La Vanguardia es va avançar a la notícia. Miquel Iceta, primer secretari del PSC des de 2014 i candidat a les eleccions catalanes el 2015 i el 2017, feia un pas al costat per cedir el lideratge de la candidatura al ministre de Sanitat, Salvador Illa. El gir en el guió no era del tot imprevisible. De fet, n’hi havia rum-rum des de feia mesos davant el pes mediàtic que ha anat adquirint Illa des que va esclatar la pandèmia. La jugada, però, era del tot premeditada.
Els socialistes, sabedors de la importància de les eleccions catalanes del 14 de febrer, han decidit anar amb tot. Les enquestes no acaben de ser del tot clares a l’hora de fer pronòstics. L’últim estudi del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) vaticina una clara victòria a l’independentisme i un domini clar dels partits d’aquest sector després de les pròximes eleccions, que tindrien Esquerra Republicana com a força guanyadora (amb 35 diputats) i Junts per Catalunya com a segona amb 30 o 32, totes dues per davant del PSC.
A l’altre costat de l’arc, el PSC emergeix amb 25 diputats, entre els quals hi hauria alguns de Junts per Avançar, que tornaran a fer coalició amb els socialistes. Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques, però, el PSC no obtindria el 18,5% de vots que pronostica el CEO, sinó el 14,3%. Pot semblar un resultat encara pitjor, però si la previsió del CIS és certa, el PSC se situaria així com a segona força catalana, malgrat tindre menys percentatge de vots, només per darrere d’ERC (16,7% dels vots) i molt per davant de Junts per Catalunya (9,9%).
L’escenari és del tot confús, però al PSC són conscients que poden traure un bon resultat i que això suposaria un gran èxit per al conjunt del socialisme espanyol, que podria tornar a ser hegemònic en cas que el PSC esdevinga força de Govern a Catalunya. Una possibilitat descartada totalment pels grups independentistes. Algunes veus internes de l’entorn del PSC i dels comuns, però, especulen que els vetos previs es trencaran si el resultat electoral obre les portes a determinades possibilitats de pactes. Des d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya no volen sentir ni parlar-ne. I asseguren que, a posteriori, tampoc no en voldran. Però des del bàndol de l’esquerra unionista no es perd l’esperança.
La pandèmia ho va canviar tot
Al desembre del 2019 el PSC celebrava el seu 14è congrés. Un congrés plàcid com pocs altres, de mer tràmit, que servia per revalidar el lideratge d’Iceta, que repetia com a primer secretari. El líder socialista català situava al capdavant del partit la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín; la diputada i Eva Granados i el ministre Salvador Illa, secretari d’organització. Illa va començar a destacar en política municipal com a alcalde de la Roca del Vallès –un municipi del Vallès Oriental que compta amb 10.000 habitants– entre 1999 i 2005. Els darrers anys, al si del PSC el seu treball ha sigut discret, però ben eficaç. Sempre present en les converses amb els partits independentistes catalans per mirar d’atenuar el conflicte, Illa va ser qui va negociar amb David Bonvehí, líder del PDeCAT, el pacte entre els post-convergents i els socialistes a la Diputació de Barcelona. Una entesa que va deteriorar, encara més, les relacions entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, els partits que integren el Govern català.
Però Illa va ser, a més a més, una de les persones que va impedir que els socialistes donaren suport a Dolors Sabater com a alcaldessa de Badalona després que Àlex Pastor, alcalde socialista de la ciutat, abandonara el càrrec quan va ser detingut pels Mossos d’Esquadra en estat d’embriaguesa i saltant-se el confinament durant les primeres setmanes de pandèmia.
Illa, secretari d’organització del PSC, és més un contrapès que no un aliat per a Iceta. Si Miquel Iceta no haguera estat al capdavant del PSC durant els anys més convulsos de la política catalana, la diferència amb Illa seria encara més evident. Iceta és recordat per molts com una de les cares de l’aplicació del 155, però Illa és un d’aquells actors que difumina la línia ideològica i de funcionament orgànic que separa el PSC del PSOE. Una línia que els socialistes catalans sempre han volgut subratllar per justificar la seua independència de Madrid. Tot i que després va haver de rectificar, Iceta va arribar a donar suport a principis com ara el del “dret a decidir” –i va plantejar la via canadenca el 2016, sense arribar a fer-ho formalment al congrés de 2016–, cosa que Illa no ha mirat mai amb simpatia. La permanència de tots dos a la cúpula del PSC obeeix a criteris d’equilibris interns i no a la creació d’un equip unitari i granític. Fins fa ben poc, a més a més, Iceta s’autoproclamava “millor candidat” que Illa, tal com deia a TV3. I fins el dia anterior de l’anunci de canvi de candidat, Illa encara defensava Iceta com a presidenciable. Ara, sembla que el líder del PSC s’ha sacrificat pel seu partit, tot fent cas de les enquestes que situarien Illa com un candidat amb més possibilitats. El PSC necessita d’alguna empenta més que els vots que procediran dels antics electors de Ciutadans. I Illa podria ser l’element clau. Si més no, això pensen al partit.
El ministre de Sanitat va accedir al càrrec al gener del 2020. Cobria la quota del PSC al si de l’executiu espanyol, tal com ha passat històricament amb cada govern encapçalat pel PSOE. Ernest Lluch, José Montilla, Joan Clos, Carme Chacón o el mateix Illa en són mostra d’aquesta tradició. El que ningú no esperava quan Illa va ser nomenat és que afrontaria la situació tràgica de la COVID-19 i guanyaria la dimensió suficient com perquè al PSC i al PSOE el consideren el millor candidat possible a la presidència de la Generalitat de Catalunya. La pandèmia ha generat crítiques, però sobretot ha donat visibilitat al nou candidat del PSC. I arguments per justificar que el PSC està preparat per protagonitzar un canvi polític a còpia, també, de canviar el mateix partit. Ni que fora, només, el nom del candidat. Una operació ben representativa a ulls dels votants.
Iceta, corredor de fons
Quan Miquel Iceta va accedir a la secretaria primera del PSC, el partit estava del tot desfet. Era juliol del 2014 i el procés independentista ja marcava l’agenda. El 2012, Esquerra Republicana, ja amb Oriol Junqueras al capdavant, havia superat per un escó –tot i que no en vots– el PSC liderat per Pere Navarro. Els socialistes no només patien la indecisió a l’hora d’encarar el conflicte català –del dret a decidir es va passar a la defensa del federalisme, una aposta sempre pregonada però mai aplicada–, sinó que, a més a més, encara eren víctimes de la ressaca de la crisi financera, que va esclatar amb José Luis Rodríguez Zapatero a la presidència del Govern espanyol. Per acabar-ho d’adobar, i tornant a Catalunya, les baralles internes dels governs tripartits (2004-2010) sempre van impedir el més mínim d’estabilitat política en els anys previs al procés. Les eleccions europees de 2014 confirmaven aquesta davallada: el PSOE passava de 23 escons a 14. Dos mesos després d’aquells comicis, Iceta era elegit líder del PSC. La primera operació va ser la de nomenar Àngel Ros, llavors paer de Lleida, com a president del partit. Ros havia estat, a inicis d’aquell any, un dels qui havien trencat la disciplina de vot amb el PSC a l’hora de demanar al Govern espanyol un referèndum sobiranista a Catalunya. Més tard, Ros renunciaria a aquesta postura, però aquesta ja és una altra història.
Amb Miquel Iceta al capdavant, el PSC no va superar mai les expectatives electorals, almenys si es compara amb períodes anteriors. De ser hegemònics a la política catalana, els socialistes van ser víctimes d’un context que no van saber gestionar des de l’inici. El 2015, Ciutadans, en clara situació emergent, superava per nou diputats el PSC. Dos anys més tard, en les eleccions convocades per Mariano Rajoy després de l’aplicació del 155, els socialistes només van ser capaços de sumar un diputat més gràcies a l’aliança amb Units per Avançar. Ciutadans es consolidava com a líder de l’oposició, un paper que podrien recuperar els socialistes després de la desfeta electoral del partit taronja a nivell estatal. Però al PSOE i al PSC volen apuntar molt més lluny.
No es pot dir, malgrat tot, que el PSC d’Iceta no haja sabut traure rèdit d’alguns dels seus discrets resultats electorals. A més de la presidència de la Diputació de Barcelona gràcies a les gestions esmentades de Salvador Illa, el PSC es va incorporar al Govern d’Ada Colau des del 2019, on han sabut augmentar la presència a través de Jaume Collboni.
Ara, Iceta podria ser nomenat ministre de Política Territorial. La projecció pública ja la té, perquè la política catalana n’ha donat els darrers anys convulsos. A més a més, el seu posicionament favorable a Pedro Sánchez quan el líder del PSOE passava els pitjors moments a dins del seu partit, el van fer destacar com un polític amb veu pròpia. Els camins de Sánchez i d’Iceta podrien retrobar-se en una situació complexa i gestada des de Madrid. Els resultats del 14 de febrer donaran o llevaran la raó als qui han dissenyat l’operació de col·locar Illa com a candidat del PSC a les eleccions catalanes. Una clara operació d’Estat.