Una de les dificultats més grans per enfrontar-nos a la pandèmia és que som una societat que, majoritàriament, no les hem passat putes mai. Realment putes. Som generacions alletades en la insatisfacció permanent i en un hedonisme de via estreta, insaciable. Per eixir de l'atzucac necessitàvem una disciplina social i una paradoxal actitud proactiva que ens demanava ser passius. Durant un temps ho vam fer bé. Molt bé. El període que va coincidir amb les restriccions més dures però més clares. Després, l'esperit de les balconades es va esvair.
Allò de la “nova normalitat” ha estat un invent que ha tingut unes conseqüències letals, en el sentit literal. Un terme equívoc, que s'hauria d'haver reservat al moment, encara llunyà, d'immunització grupal i d'incorporació de la Covid-19 al catàleg de malalties estacionals. Una normalitat, aleshores sí, nova. Diferent. En tots els sentits: una experiència que podria donar lloc a nous paradigmes laborals, econòmics i de mobilitat. Això es deia aleshores, però estàvem somiant desperts. Es va córrer molt, molt de pressa i en la direcció contrària. Es va tornar al que féiem, quasi exactament igual, sols que amb limitacions d'aforament, mascareta i gel hidroalcohòlic.
Tot i que es va demostrar una errada greu, podríem ser comprensius amb la desescalada al País Valencià. Les dades epidemiològiques de la primera onada havien estat acceptables, en comparació, tot i que resulte difícil parlar en aquests termes quan hi ha morts sobre la taula. Però per sobre de tot era molt difícil abstraure's en el curt termini de la dependència econòmica de la hostaleria i el turisme sense provocar una revolta social. La població, a més, demanava un respir. Desfogar-se. El problema va sorgir quan la relaxació de l'administració era multiplicada per dos o per tres pels administrats. Només començar els primers brots estiuencs, se sabia que la tornada de l'estiu seria dura. I coincidia, a més, amb l'inici del curs escolar.
Les dades de la tardor no eren bones. I no precisament per l'entorn escolar o les activitats culturals, que els ajuntaments corrien a suprimir malgrat demostrar-se que el problema no estava en els teatres, presentacions o recitals. Hi havia una activitat social que no es corresponia amb la realitat pandèmica. El mantra de la nova normalitat molta gent se'l va agafar amb una literalitat suïcida. I malgrat que el focus es poguera posar en festes estudiantils, es tractava d'un problema transgeneracional de contacte social, familiar i de mobilitat desfermada, empitjorada per la successió de ponts del final d'any.
Llavors, el mantra de la nova normalitat va ser substituït pel de “salvar el Nadal”, un intent de preservar l'activitat comercial i hostalera i unes festes “el més normal possibles”, amb apertura de locals d'oci inclosa. Marcant limitacions que, en la pràctica, es veia que no servirien de res, com les quotes de celebrants o uns tocs de queda que no preveien la vitalitat a casa nostra del tardeo.
La negligència ha estat generalitzada, però en el cas del País Valencià, la gestió de la segona onada, que ens deixa a les portes d'una tercera, va camí del desastre. Les mesures han arribat tard, quan absolutament totes les grans celebracions de Nadal ja han passat. S'ha perdut l'oportunitat d'aprofitar un període vacacional per fer un confinament més estricte i parar l'hemorràgia. També per fer una mica de pedagogia sobre el moment absolutament crític de la pandèmia.
El cost social i econòmic d'aturar el consumisme i la relació social haguera estat enorme, hem de ser solidaris i conscients d'això, però la factura en vides humanes hauria de fer empal·lidir tothom, incloent els dirigents empresarials que estan parlant de colp d'Estat a l'hostaleria, amb una manca de consciència del drama que resulta cridanera. Després d'haver pogut fer caixa en Nadal tot i que amb limitacions. De segur que els professionals del sector se senten assenyalats i els sembla injust. Ho és, certament, perquè l'esforç i el rigor per poder obrir han estat notables. Però haurien de preguntar-se quina part de responsabilitat tenen els seus clients en què no hi haja més remei que tapar la ferida.
Les autoritats i la publicitat institucional ens han recordat a diari la nostra responsabilitat individual, però el que ha provocat la laxitud de la normativa és posar les coses difícils i fomentar una fractura social entre els complidors i els relaxats, dos enfocaments que han conviscut en les famílies, els companys i els grups d'amics. Una tensió que passarà factura, també. Tampoc és segur que polítiques més estrictes garantisquen un més gran compliment per part d'una societat infantilitzada i problemàtica com la nostra, però almenys hi hauria directius clares. Es podria exigir més responsabilitat social.
El que no té sentit és organitzar una cavalcada de Reis i lamentar-se que a la Plaça de l'Ajuntament hi haguera centenars de persones, dir que no es podia preveure, com ha suggerit l'alcalde Joan Ribó. Però posar el focus únicament en aquesta badada és oportunista i immoral: les errades en la segona onada del govern del Botànic, començant pel president de la Generalitat Ximo Puig i la consellera de Sanitat Ana Barceló, són inqüestionables. I si Mónica Oltraes va equivocar tibant la corda a propòsit dels pressupostos, encertava de ple quan demanava mesures més dràstiques contra la pandèmia. Mentrestant, l'altra pota, Podem, a través de Pilar Lima, ja ha apostat obertament per tornar a la situació de març. És curiós que aquesta posició estiga en coincidència amb el que apunten els tècnics del Fons Monetari Internacional (FMI), en el sentit que un confinament curt i estricte potser és la menys dolenta de les solucions.
Equilibris impossibles que condueixen a un dilema ètic terrible per a uns governants que han d'assumir que per no augmentar les xifres de l'atur les de morts es podrien fer insuportables
N'estic d'acord. La por a l'aturada està justificada, les pèrdues en moltes activitats econòmiques estan sent enormes, però continuar fent equilibris sense xarxa entre salut i economia potser no siga el plantejament més intel·ligent: amb la malaltia desbocada no és possible una activitat econòmica normalitzada. I els pegats i provatures mentre avança la vacunació contribueixen a perllongar molt més la situació i els costos econòmics. Sense el múscul financer necessari en l'administració per fer-hi front. Equilibris impossibles que condueixen a un dilema ètic terrible per a uns governants que han d'assumir que per no augmentar les xifres de l'atur les de morts es podrien fer insuportables. Dilema que provoca també una fractura social entre sectors més coberts i estables econòmicament i els que no ho estan.
Comptat i debatut, la catàstrofe està servida i caldrà un talla-focs immediat perquè la tragèdia no siga encara més gran. I la lectura política del que està passant, en clau valenciana, és que el capital acumulat a l'inici de la pandèmia pel govern del Botànic s'està esfumant, que la “nova normalitat” ha esdevingut un malson. I pensareu que, atesa la magnitud de la tragèdia, això és el menys important de tot. Podríem dir que sí. De no ser pel vertigen que provoca visualitzar els escenaris polítics que s'obrin camí.
