Memòria històrica

Joxe Abaurrea: «L’exhumació de Mola i Sanjurjo és higiene democràtica»

L’arribada de l’esquerra a l’Ajuntament de Pamplona, després d’anys de governs d’Unió del Poble Navarrès, l’ha convertit en ciutat referència de la memòria històrica. La capital navarresa, de fet, va ser la primera a impulsar en l’Estat espanyol una oficina de víctimes del franquisme. Amb actuacions com col·locar plaques en record dels assassinats per ETA, que no s’havien produït durant els governs de la dreta, Joxe Abaurrea, regidor encarregat d’aquesta matèria d'EH Bildu, va visitar València en unes jornades organitzades pel departament de Memòria Històrica de la Diputació de València, encapçalat per Rosa Pérez, d’Esquerra Unida. EL TEMPS conversa amb el regidor de com va sorgir l’oficina de víctimes del franquisme, l’exhumació dels militars feixistes Emilio Mola i José Sanjurjo i de la reparació feta amb els successos del Sant Fermin de 1978.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Abans de l'arribada del govern de canvi a Pamplona, en quina situació estava la memòria històrica?

Arribem en una situació d'ansietat. En els 16 anys anteriors d'UPN, de la dreta, i llevat d’excepcions forçades per la llei foral de memòria històrica de Navarra de l’any 2013, hi ha una negativa a modificar aspectes relacionats amb la simbologia franquista. Especialment, en algunes figures vinculades amb el llistat de carrers, on destacava la qüestió de la plaça Conde de Rodezmo, qui va ser ministre de Justícia de Franco i va signar milers de sentències de mort. Amb tot això, s'arriba a l'ajuntament amb la sensació que la memòria històrica és una assignatura pendent, i a la qual, de manera inevitable, cal clavar-li la dent.

-Quines són les primeres mesures que es desenvolupen?

Per la càrrega simbòlica que tenia, és a dir, per les exigències del guió, com es diu popularment, havíem d'abordar el canvi de nom de la plaça Conde de Rodezmo. Una plaça que ara es denomina de la Llibertat. I que significava, per la importància, l'obertura d'una nova etapa a Pamplona. La sensibilitat havia canviat en tot el que tinga a veure amb la transformació i atenció a la memòria històrica, fonamentalment pensant en la reparació de les víctimes. De la mateixa manera, la modificació de la nomenclatura de la plaça va ser un alleujament i ens va donar la sensació que seria una etapa fructífera en aquesta matèria.

-Pamplona ha estat la primera ciutat de l'Estat espanyol on s’ha impulsat una oficina de víctimes del franquisme. Com va sorgir la idea? Tenien algun referent en altres països?

És el primer gran treball profund i complex que abordem quan ens proposen la qüestió de la querella argentina [presentada contra els crims del franquisme a causa de no poder-se jutjar en els tribunals espanyols]. Teníem, i tenim, el compromís ètic de treballar la memòria històrica. I dintre d’aquest compromís, els col·lectius memorialistes que estaven duguen la querella argentina ens fan un oferiment: si Pamplona pot ser la primera ciutat que interpose una querella pels crims del franquisme. Aquesta proposta l’abordem amb prudència, que s'ha estat convertit en la millor eina per treballar qüestions d'aquest tipus. Cal tenir en compte els antecedents, el context, parlar amb les parts i les entitats memorialistes, buscar adhesions en la resta de grups municipals… La prudència ens obre un espai de treball previ a la querella. Gràcies a això, ens plantegem fer una pericial en la qual s'aborden tots els casos de víctimes que configuren crims de lesa humanitat.

-Contínua.

Amb tot això, la idea per a crear l'oficina sorgeix ex novo, però comptem amb elements de fortuna, com puga ser l'existència d'un grup específic sobre aquesta matèria a la universitat pública de Navarra . Es tracta de gent molt competent, que ha fet treballs previs. I fruit d'aquests contactes amb els investigadors, surt la idea d’una oficina d'atenció a les víctimes. Aquesta oficina, al final, acaba tenint una doble funció, que tampoc havíem pensat abans.

-Quines són les seues funcions?

Ens permet, d'una banda, comptar amb un àmbit i uns mitjans de treball perquè el dictamen final elaborat per aquesta oficina [sobre les víctimes del franquisme, i que serveix per presentar posteriorment una altra querella] tinga un rang de qualitat i de rigor tècnic propi d'una pericial. I d'altra banda, és la primera vegada, que de manera oficial, una institució posa a disposició de víctimes del franquisme un espai on poder comptar el seu testimoni. Aquesta funció provoca un efecte reparador, d'alleujament per a les víctimes. De fet, aquest grup de la universitat ens va dir una vegada es va acabar aquesta experiència: “Ha estat tan rica, ens ha permès avançar tant, que volem mantenir alguna cosa semblant en un lloc cèntric a la ciutat”.

L'Ajuntament de Pamplona ha sigut pioner a l'Estat espanyol en presentar una querella contra els crims del franquisme. A la imatge, l'alcalde Joseba Asiron (EH Bildu)| Josu Santesteban

-Què conclou conclusions aquest dictamen sobre els crims franquistes a Pamplona?

Arribem a poder definir les 308 o 306 persones assassinades pel franquisme -tenim dubtes en dos casos-, i amb material que permet en seu judicial establir matèria probatòria suficient per a concloure que no es tracta de crims aïllats. És a dir, es determina que hi ha tota una actuació premeditada, conscient i massiva contra la població per raons de tipus ideològic. I que, per tant, estem davant crims de lesa humanitat. Amb això, tenim proves suficients per interposar una querella, que és el que necessitàvem. Teníem el convenciment moral i jurídic, però requeríem d'un fonament fàctic, una qüestió elemental en una querella penal.

-En quina situació processal es troba la querella?

La querella es va presentar després d'aquest treball amb el suport de tots els grups municipals, a excepció d'UPN. A més, vam fer un acte amb tots els representants polítics, excepte UPN, en els jutjats. Ara bé, ens van desestimar la querella en primera instància amb una argumentació que intuíem que podia produir-se, és a dir, s'escudaven en les limitacions que puga contenir la llei d'amnistia de 1977, que entén que aquests crims han prescrit. I tot, a pesar que la norma internacional estableix que els crims de lesa humanitat no prescriuen. Després del resultat en primera instància, vam fer una apel·lació a una sala superior. Nosaltres sempre hem dit que si la judicatura espanyola no ens accepta aquesta querella, acudirem, com a últim recurs possible, al Tribunal Europeu de Drets Humans.

-Sempre hi ha discussió sobre la data de tall per recollir casos de víctimes del franquisme. Quin límit temporal van fixar?

Va ser un dels grans debats que tinguérem per configurar la querella. Hi ha una data exacta per determinar que s'ha acabat el franquisme? Es produeix en 1977 amb el decret de la llei d'amnistia? En 1978 amb la promulgació de la Constitució espanyola? Quan en 1982 es produeixen unes eleccions més normalitzades? Es va produir un debat, a més, marcat per un dels successos més tràgics de la nostra ciutat. En 1978, i durant les festivitats dels San Fermins, mor a mans de la policia el ciutadà Germán Rodríguez. Encara que hi ha dubtes, i existeix un debat no resolt, vam dir que s'havien d'incloure tots, també el de Germán Rodríguez, i que ja serien els tribunals els encarregats de marcar una línia temporal.

-Ha citat l'assassinat de Germán Rodríguez, un dels crims de la transició que més van commocionar la ciutat. Que s'havia fet des de l’ajuntament fins a l'arribada de l'esquerra perquè no quedara en l'oblit?

Per part d'UPN, no es va fer res. Es va plantejar com un fet ja resolt pels tribunals de l'època, encara que van ser molt escasses les mesures judicials impulsades llavors. La dreta, a més, sempre ha dubtat sobre la responsabilitat de l'Estat en aquest crim. Es tractava d'oblidar-ho. Per això, i també en relació als assassinats produïts pel franquisme, quan ens pregunten: ‘I ara us esteu plantejant aquestes coses? La reposada és clara: no s'havia pogut fer abans.

-Què ha fet l'actual govern local per no oblidar aquest crim?

Com en tots aquests casos, hem obert dues vies. D'una banda, i s'està pendent de resoldre per part dels tribunals, la judicial. I per una altra, es va impulsar una comissió de la veritat per a determinar i investigar les responsabilitats d'aquest crim. Aquesta ciutat va sofrir una de les majors agressions de la història moderna, i necessitava que l'ajuntament de manera institucional poguera amb cert rigor determinar que va ser una agressió premeditada, i que l'Estat va ser responsable en última instància. Calia explorar la via de la reparació.

Cripta del militar feixista i colpista José Sanjurjo a Pamplona| Hispanismo.org

-La presentació de la querella, a més, també serveix per a rememorar aquests fets i assenyalar les responsabilitats que hi va haver.

Crec que sí. Ens serveix per situar la pilota en la teulada de qui en el seu moment va vulnerar de manera greu els drets fonamentals. I no solament per les persones que van resultar mortes, sinó també per les moltes altres ferides. Aquells fets van commocionar la ciutat, i més succeint durant les seues festes. Arrossegàvem una llosa molt dura des de feia temps respecte d’aquesta qüestió. I, per això, necessitàvem un alliberament, que va produir-se amb la querella. Almenys, la ciutat ha recuperat la dignitat després denunciar els fets i els responsables. Si prospera en l'àmbit judicial, perfecte. Però amb la presentació de la querella, ja hi ha satisfacció.

-Quina memòria col·lectiva hi ha en els ciutadans de Pamplona d'aquests fets?

Cal pensar que en la plaça de Toros en Sant Fermin caben unes 20.000 persones, encara que durant la resta de l'any no es facen corregudes. I sempre s'omple en festes, així que afecta de manera molt transversal. Ara bé, ningú va voler parlar d'allò. Amb l'oficina, almenys, va haver-hi molta gent que es va bolcar i que ho va narrar. Estan tan a prop en el temps que tothom sap què va succeir en les festes de Sant Fermin de 1978. Hi ha una memòria col·lectiva i ciutadana de l'agressió i de la seua suspensió. Però també del Sant Fermin txiqui, una versió petita que se celebrava en el casc vell, i que durant aquest any es van utilitzar per a fer les festes que no s'havien pogut dur a terme per aquests fets. Va ser una resposta cívica a una agressió militaritzada amb policies, com dient: “Aquestes són les nostres festes i aquesta és la nostra ciutat, i no ens les llevaran”.

-Una altra de les mesures més rellevants en matèria de memòria històrica a Pamplona ha estat l'exhumació dels militars feixistes Emilio Mola i José Sanjurjo. Com va desenvolupar-se el procés?

L'exhumació dels dos cadàvers es va fer entre octubre i novembre de 2016. Els dos cossos estaven enterrats en un edifici que va cedir l'Arquebisbat a l'Ajuntament de Pamplona l'any 1992, en una cripta pròxima a l'església de Cristo Rey. Nosaltres negociem amb ells, i encara que no estaven d'acord amb aquesta mesura, els diem que era una qüestió innegociable. La primera exhumació que es produeix és la del general colpista Mola, ja que la família estava d'acord. La retirada del cadàver de Sanjurjo es produeix després, però els familiars recorren. Encara que la justícia no admet la cautelar demanada, després sí que interromp tot el procés.

-Amb aquesta resolució, quines alternatives hi ha per a evitar que el militar franquista torne a la cripta?

Hem presentat un recurs, que encara està pendent de resoldre's. En la sentència, s'argumenta que es tracta d'un lloc privat. I no ho és. Allí se celebren misses exaltant el franquisme i hi ha presència dels requetés cada aniversari de la seua mort. Nosaltres defensem l'exhumació per higiene democràtica. Cal recordar que Sanjurjo i Mola van ser militars molt destacats dins de l'alçament feixista. En un principi, més, fins i tot, que el mateix Franco.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.