Una dissecció descolorida del blaverisme

Un dels principals actors de la Batalla de València va estar Unió Valenciana. El politòleg Simón Alegre publica 'Unió Valenciana: nacimiento, auge y caída de un partido (1982-2000)'. Una radiografia escrita amb el llenguatge del blaversime, que oblida el passat franquista d'alguns dels seus fundadors, la participació en actes violents d'Unió Regional Valenciana, antecedent d'UV, i que banalitza forces de xoc com ara el GAV. Amb tot, l'obra ofereix un viatge bastant complet per la vida 8i mort) d'aquella formació i posa de manifest el clientelisme, les formes extremistes de Vicente González Lizondo, els suposats casos de corrupció i les contradiccions que plagaren el partit regionalista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'herència del triomf del blaverisme a la Batalla de València és ben present. Tot i que l'anticatalanisme més irredempt està reduït a cendres, el marc mental del regionalisme impregna encara una part de la societat valenciana. La desvertebració del País Valencià, les reserves a una normalització lingüística més decidida i els temors a firmar acords culturals i econòmics amb la resta de territoris són una realitat. Qüestions que amb el canvi polític van desencallant-se a ritme àgil ma non troppo.

Un dels actors clau d'aquell conflicte fou Unió Valenciana (UV). El braç polític del blaverisme va néixer empentat per les forces de xoc d'aquest moviment, però va morir arrossegada per guerres internes i per l'OPA progressiva que va llançar el PP sobre l'ideari i els alts càrrecs de la formació. El politòleg valencià Simón Alegre retrata al seu llibre Unió Valenciana: nacimiento, auge y caída de un partido (1982-2000) (UNED, 2017) la seua evolució d'una forma particular. Si bé s'oblida de contextualitzar la procedència d'alguns dirigents, escriu amb la terminologia del blaverisme i tracta de blanquejar la història del partit. També dispara contra l'hiperlideratge de Vicente González Lizondo, les contradiccions del discurs dels regionalistes i apunta diverses sospites de corrupció i clientelisme que assetjaren Unió Valenciana.

«Va nàixer perquè calia», és el començament de l'obra, agafant una cita del referent blaver Xavier Casp. Tot i que assenyala que «era precisa aquesta publicació per la inexistència d'una monografia que abordara la història d'Unió Valenciana», Alegre deixa ben clar que el llibre «va més enllà del tracte tangencial de la qüestió, ja que en la majoria d'ocasions s'ha fet des d'una forma visceral i prejudicial. És a dir, des del periodisme de combat o el revengisme historiogràfic». Tota una declaració d'intencions per al lector.

Al llibre es relata com Esquerra Nacionalista Valenciana-Unió Regional Valenciana (URV) va significar l'antecedent polític d'UV. Un perfil ideològic que remarca el vessant nacionalista que escolliria aquesta formació i les coincidències amb UV. Ara bé, sense cap referència a la seua participació en la Batalla de València. URV va estar comandada durant els seus primers anys per l'UCD, l'autèntic manifasser intel·lectual contra el nacionalisme. I militants d'aquest partit bressol d'UV van participar d'actes violents junt amb el Grup d'Acció Valencianista (GAV), segons els llibres La unió del valencianisme, de Lluís Bertomeu i Natxo Bellido, i La violència anticatalanista a València, de Borja Ribera.

A l'assaig, de fet, manquen referències a la violència d'organitzacions com el GAV, quan es descriuen les associacions del blaverisme que van tindre un pes més notable en el naixement d'UV. Del GAV, la força de xoc del moviment anticatalanista, s'afirma que gaudia «d'un caràcter reactiu contra les percebudes com a agressions pancatalanistes al seu model d'identitat valenciana». Una definició que oblida la naturalesa violenta i extremista d'un grup que va realitzar «un significatiu transvasament d'immobles i militants a UV en fundar-se aquest partit».

Les bombes del GAV -el mateix grup va reconèixer l'autoria en una revista interna fa uns anys- en les cases del pensador Joan Fuster, el lingüista Manuel Sanchis Guarner i l'ex-president del Consell pre-autonòmic, Josep Lluís Albinyana, són fets clau per entendre el fenomen i que obvia l'assaig. Com tampoc el passat d'alguns dels dirigents que van impulsar UV, com ara Pasqual Martín-Villalba, del GAV, que va estar jutjat pels atacs contra la llar de Sanchis Guarner.

Lizondo i Eduardo Zaplana, després d'acordar el pacte de govern a la Generalitat Valenciana//EFE.

El llibre explica com la conferència d'Agres (Comtat) del 29 de març de 1980 va significa el tret d'eixida a la fundació del partit blaver. Tanmateix, no va més enllà amb els dirigents que van posar-la en marxa. Miguel Ramon Izquierdo, un dels jerarques junt amb Lizondo, fou l'últim alcalde franquista de València, i uns altres dirigents, com ara Josep Boronat o Vicente Ramos, tenien simpaties per moviments ultradretans.

El llenguatge emprat és calcat al de l'univers blaver. Al nacionalisme d'arrel fusteriana mai se li anomena «valencianisme». La denominació queda reservada per a UV, encara que els trets diferencials de la formació són el regionalisme, malgrat algunes declaracions que xocaven -com s'encarrega de remarcar el llibre- amb la praxi. Així, s'utilitza «pancatalanisme» o «antipancatalanisme», uns mots amb una connotació negativa que resta objectivitat a l'anàlisi política

La Societat Coral El Micalet es considerada com a «filocatalanista», quan la paraula blaverisme quasi no surt al llarg de l'obra. Les mencions al Bloc, a més, sempre van acompanyades d'un recordatori de les seues arrels fusterianes. I, fins i tot, s'afirma sobre el naixement de la casa comuna del nacionalisme valencià: «El projecte innovador al si de la tradició nosaltrista continua estigmatitzada, entre amplis sectors de la població, per una determinada interpretació social de la fidelitat a l'univers simbòlic fusterià». Una consideració feta en present que, en canvi, no es té compte amb el blaverisme, actualment residual a la política valenciana.

Finançament, corrupció i clientelisme

L'assaig, però, aporta dades interessants pel que fa al finançament d'UV. S'assenyala que els empresaris Leopoldo Ortiz i Leonardo Ramon -ambdós van figurar en les llistes de la formació- pagaven part del funcionament del partit. També van fer-ho trànsfugues com ara Giner Miralles i Joaquín Farnós. I més enllà dels patrocinis culturals, s'indica que gent de negocis com ara Juan Lladró, Enrique Velarte o Fernando Llorca van donar suport econòmic a la formació blavera.

L'ex-alcalde franquista de València i membre d'UV, Miguel Ramon Izquierdo//EL TEMPS.

Unes ajudes econòmiques que van despertar polseguera per les posteriors actuacions urbanístiques. Ras i curt, s'exposa «la connivència en qüestions urbanístiques amb els interessos d'empresaris com ara Juan Lladró o Juan Bautista Soler», especialment per la polèmica jugada al solar dels Jesuïtes. Alegre, però, no es queda en aquesta suposada operació irregular. Remarca «el nepotisme a les Universitats Populars», «la cessió del sol públic a la conselleria d'Educació», o la dimissió de Lizondo dels càrrecs que ostentava a les seues empreses per a exercir de diputat per incompatibilitats. També hi apareixen assumptes relacionats amb adjudicacions sota sospita de l'ex-regidor d'UV i el PP Juan Vicente Jurado i dels mateixos negocis de Lizondo en contractes al consistori.

El clientelisme d'UV en arribar a la Generalitat Valenciana té el seu espai. A l'assaig s'apunta que Joaquín Lanuza, director de l'Institut Valencià de la Joventut en aquell moment, utilitza aquest organisme per a «promoure el clientelisme polític en militants d'UV i del GAV». Una estratègia que es repetirà a la vigilància forestal de Varesa o en la gestió dels Parcs Naturals i els residus. L'exemple paradigmàtic, a parer d'Alegre, serà «el document distribuït per UV Xelva perquè els interessats a treballar per a les brigades forestals es posaren en contacte amb els responsables locals del partit».

Amb l'accent posat durant tota l'obra en l'hiperlideratge de Lizondo i en les seues formes, l'obra mostra les contradiccions ideològiques d'UV. No debades, mentre la formació concorria amb partits estatals com ara Aliança Popular, defensava la seua valencianitat. «L'ambigüitat programàtica, va servir a Lizondo per a proclamar que 'pactarien amb les forces polítiques que defensen el mateix que nosaltres'. La praxi política, en canvi, va desmentir-ho», s'afirma. De fet, l'assaig recorda com l'ex-regidor d'UCD i membre del GAV, Rafael Orellano, va incorporar-se a la formació, i es menciona la presència de Manuel Fraga a manifestacions dels grups més radicals del blaverisme, encara que aquesta vinguera forçada per apropar postures entre ambdues formacions.

Segons el llibre, aquestes contradiccions convivien al si de la formació, amb diferents faccions enfrontades, que posteriorment van derivar en escissions. «El nacionalisme merament nominal i oportunista que posava en pràctica UV, i que feia ús d'un determinat univers simbòlic, empipava l'ala més partidària del regionalisme bien entendido». Una definició precisa del discurs de cartó-pedra d'una formació retratada amb llums i ombres. Un blaverisme descolorit per manca d'algunes pinzellades de context.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.