Homenets. Juan Cotino

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És quasi com una aparició mariana. Hi ha matins en què es pot veure Juan Cotino rondar pels volts de la catedral de València. És un cos obsolet de mans a l’esquena fent penitència de manilles imaginàries i el cap pesant buscant la terra per un efecte de la gravetat i de la reflexió ben obesa de xifres i beneficis meteòrics. Això diu l’operació Erial, amb Eduardo Zaplana delinqüent i màrtir. Al seu costat hi havia la família Cotino rebent sucoses adjudicacions públiques a canvi de tantes altres comissions. I al centre, Juan Cotino, epicentre del gran negoci domèstic i apòstol de vol impossible entre les portes dels Ferros i de l’Almoina, arrossegant els peus en un assaig inútil de levitació i transcendència.

Juan Cotino sempre ha estat home d’omissions, distàncies i pragmatismes. I molt creient de Déu, però a la manera de l’Opus Dei, una prelatura personal, i molt singular, de l’Església, perquè ja se sap com és de variada i rica en matisos perquè cada ovella tinga dret a escollir el corral on pernoctar. I el corders que s’acosten a l’Opus Dei ho fan amb la voluntat d’arribar ben saludables i carnosos al Judici Final, que imaginen com aquelles festes de Prada, en època del Partit Popular, al mercat central, on els polítics i els amics gaudien i els ciutadans miraven darrere la tanca. “A la santedat pel treball i la vida ordinària” es regeixen els devots de San Josemaría Escrivà de Balaguer. I què fer quan la vida ordinària t’exigeix ser al lloc on es repartixen els pressupostos públics? I qui millor que la pròpia família per gestionar-los i multiplicar-los? Si les noces de Canà hagueren estat sota l’auspici dels Cotino, els pans i els peixos haurien acabat podrint-se en paradisos fiscals d’Andorra i Montevideo mentre les muntanyes de Judea es poblaven de molins en benefici de l’externalització dels plans eòlics valencians.

Vol ras, de gallina ben plumífera. A això mateix s’ha dedicat tota la vida el nostre homenet, ben tocat d’una discreció pontifícia i d’una puntualitat ubiqua per arribar a temps allà on es segellaven plecs de condicions per a contractes públics. Un sant menor ornamentat amb els fangs de la tragèdia. La vida de Juan Cotino està associada a aquella riuada doble que el 14 d’octubre de 1957 desfeu València i els pobles de la contornada. La ferida tan profunda en allò natural i psicològic que es va decidir eliminar el riu Túria al seua pas per València i fer un nou llit a la vessant sud, a tocar la Xirivella natal dels Cotino. L’antic verger edènic d’hortes mil·lenàries transmutà en un far-west de l’especulació immobiliària i la rampant industrialització. És en aquest ambient que va cristal·litzar Sedesa, l’empresa familiar dels Cotino, que ha tingut en el cast Juan la clau que ha obert tots els panys de les institucions per ofici del treball i la rutina ordinària.

Batejat en les aigües tèrboles del desarrollisme de la pedra o del cor humà, que tant se val, al nostre homenet Juan el cridà Déu seguint les petjades en la neu de Josemaría, que en temps menys poètics significava UCD, AP i PP. I d’allà els bots a les diferents línies polítiques en successió. Primer regidor de la Policia Local amb Rita Barberà i després un salt de Gòlgota al cel a la totpoderosa Direcció General de la Policia Nacional, a Madrid, on va compartir pis i gojos mortificants amb Francisco Camps, un altre creient del camins cap a la glòria ben pavimentats amb diners públics. Quan l’antic company de pis es va fer president de la Generalitat Valenciana el va cridar al seu costat més dret possible i Cotino va iniciar una carrera per tot tipus d’estaments i escamots. Talment un Rafael Blasco amb el secret de confessionari com a única clandestinitat possible. L’homenet Juan va transitar Agricultura, Benestar Social, Medi Ambient i les Corts Valencianes, com a president, càrrec que va jurar sota l’ombra d’un crucifix tan voluminós com el tronc dels arbres de caqui que va conrear després de la retirada.

Atent a tots els pares, Juan va fer que la pietat el dirigira cap a Camps i els negocis envers Zaplana, quan els dos líders es van distanciar. De fet, els diners no tenen pàtria i amb bon Cotino al temple, qui sap si Jesús hauria estat convençut d’una fulgurant requalificació d’alguna capella lateral en comptes de fuetejar els mercaders en un exercici insòlit de marxisme avant la lettre. De fet, religió i càlcul monetari mai no han estat renyits als manaments de l’Obra i per això el bon negoci en la visita del papa a València pel juliol de 2006, regalant milions als de la Gürtel mentre el bon Juan intentava comprar voluntats i silencis dels familiars dels 43 morts i 47 ferits per pecat de balisa i manca de bones infraestructures.

Qui sap com seran d’inescrutables els designis del cas Erial, però les evidències apunten a una bona cel·la de constricció per a Juan Cotino. Una cel·la d’expiació de pecats en aquell monestir d’ampli espectre que és la presó de Picassent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.