Un frau d'agència

Sense cap causa judicial pendent, l'exalcaldessa d'Alacant, la popular Sonia Castedo, emergia a principis d'aquesta setmana com a tertuliana de La Ocho TV, lligada a l'Església catòlica. A propòsit de la polèmica instrucció de la causa sobre els negocis de Begonya Gómez, la dona del president espanyol, el socialista Pedro Sánchez, Castedo carregava contra la pena del telediari i defensava la presumpció d'innocència enfront de les caceres mediàtiques.

L'exbatllessa d'Alacant sostenia aquest discurs arran de la seua experiència com a imputada per participar presumptament en la manipulació de l'urbanisme alacantí a favor del constructor Enrique Ortiz, un habitual dels tribunals amb condemnes per dopar il·legalment als populars valencians en l'era de Francisco Camps com a president de la Generalitat Valenciana. Castedo va ser absolta dels delictes de suborn, tràfic d'influències i revelació d'informació privilegiada, però la sentència va estar envoltada de certa controvèrsia perquè la resolució de l'Audiència Provincial d'Alacant va desestimar la recerca policial i va produir-se en contra del plantejament d'Anticorrupció.

Com a antiga representant de la família campista, l'exdirigent conservadora va acudir setmanes enrere a la festa organitzada per Camps per celebrar la seua exoneració de l'últim judici pendent de la trama Gürtel. L'excap del Consell va reivindicar haver sortit indemne del reguitzell de causes que l'acusaven —en alguns casos, amb decisions judicials força polèmiques— i va carregar contra l'esquerra com si la corrupció a la seua etapa al capdavant del PPCV i del Govern valencià fora un element estrany i totalment aliè.

Sense anar més lluny, Camps va celebrar aquella absolució junt amb l'expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, condemnat per frau fiscal i amb experiència entre reixes. En aquell esdeveniment organitzat a un dels recintes més exclusius de la façana marítima de València, també va ser de la partida Alfonso Rus, expresident de la Diputació de València amb causes pendents i una condemna al seu historial per contractacions irregulars a través d'una empresa pública provincial. La corrupció del PPCV no ha estat una soflama de l'esquerra: la justícia ha dictat fins a 135 condemnes per l'etapa més obscura dels dretans, segons va comptabilitzar Levante-EMV.

Si s'estira el fil de les grans causes que han sacsejat al PPCV al llarg de les seues dues dècades d'hegemonia governamental i electoral al País Valencià, trobem condemnes a expresidents valencians com ara José Luis Olivas, pel saqueig de la depuradora Emarsa, per la xarxa corrupta de la Gürtel, pel desviament de diners de la cooperació internacional a immobles en el cas de l'exconseller Rafael Blasco o per la macrooperació de corrupció que va significar el cas Taula. Una llarga de llista de procediments judicials amb condemnes contra càrrecs populars que podria engreixar-se amb les peces pendents de resoldre de la trama de la brossa de Brugal, la presumpta manipulació dels contractes d'emergències de l'exconseller Serafín Castellano o els suborns que hauria obtingut l'expresident Eduardo Zaplana per facilitar contractes de les ITV i el Pla Eòlic.

Arran d'aquest fangar de corrupció, les forces botàniques van aixecar un organisme per reforçar els controls contra les irregularitats. Es tractava d'una Agència Antifrau que va ser dirigida per Joan Llinares, un funcionari de currículum inqüestionable que va participar de la investigació sobre els contractes anòmals de l'Institut Valencià d'Art Modern durant l'etapa de Consuelo Císcar i va disseccionar les ombres de dopatge electoral que emergien del Palau de la Música cap a CDC. Llinares va actuar amb una independència absolta. I com a exemple només s'ha de veure la fiscalització dels contractes que assetgen al germà de l'expresident, el socialista Ximo Puig.

Aquella imparcialitat i independència que va caracteritzar l'Agència Antifrau en la seua breu història sota les legislatures botàniques s'ha erosionat completament sota el PP. Del bracet de l'extrema dreta Vox, els populars van mostrar-se partidaris de l'inspector d'Hisenda Eduardo Beut, una persona pròxima al PP, d'adscripció zaplanista, antic dirigent de la patronal dels constructors valencians i amb càrrecs a institucions governades pels populars, com ara a l'Ajuntament de Madrid que va comandar Ana Botella. El seu nom va comptar amb el rebuig de l'oposició i de la societat civil amb experiència acreditada de lluita contra la corrupció. PP i Vox —quan encara eren matrimoni governamental— van canviar la llei per poder escollir aquest candidat.

Les Corts Valencianes — sense que la ruptura dels ultradretans amb els populars afectara— van escollir fa uns dies Beut com a nou director de l'Agència Antifrau. Aquest dimarts, de fet, n'ha pres possessió. Si la gestió dels populars d'aquest organisme contra la corrupció ja estava en quarantena perquè mai hi van apostar per la seua existència, l'elecció d'una persona amb una motxilla política deixa tocada, i no poc, la imatge d'un òrgan amb un rol important contra els abusos amb els diners públics. Molta feina haurà de desenvolupar Beut per llevar-se l'estigma d'una maniobra dels conservadors per desactivar un dels contrapesos fiscalitzadors de l'acció del Consell de Carlos Mazón. De moment, l'Agència Antifrau s'ha erigit en allò que pretén combatre.